La remuntada mai va ser real

L’únic pla del Reial Madrid era que la remuntada passés perquè sí, per mera generació espontània. I, en part, com es pot culpar per això Carlo Ancelotti, el responsable de l’estratègia, si aquesta recepta havia funcionat tantes vegades en la història de l’escut blanc. Però contra l’Arsenal, contra el més impossible encara, no ho va fer, no va arribar aquell instant d’esquizofrènia col·lectiva en què de sobte el cel és groc i la terra és blava. Fins i tot la màgia del Madrid a la Copa d’Europa és finita. Tot, en conseqüència, ho és en aquesta vida.

Ja des de les hores prèvies hi havia una sensació de final de camí en l’ambient. Hi va haver busiana, però no va ser com la d’altres potencials grans nits. Molt d’habitual de les cites europees de la Champions absent, fos perquè la Setmana Santa ha buidat la capital de veïns (que no de turistes), fos perquè era difícil creure-hi després del 3-0 de Londres.

"Sí que es pot"

Els crits de "sí que es pot" dels afores del Bernabéu recordaven més els d’aficions d’equip que miren de no descendir que la del 15 vegades campió d’Europa. Tot sonava a remuntada, els acords de la litúrgia eren reconeixibles, però el verb sonava desafinat, no hi havia veritat en l’Evangeli blanc.

Ni tan sols es va encendre la metxa que havia d’enardir la tribu quan Courtois va aturar el penal de Saka, que va semblar mal executat expressament, com si l’anglès volgués allargar la ficció d’aspirar a contemplar el campió ressuscitat. També semblava voler-ho l’àrbitre, que entre revisions al VAR, enganxades en jugades a pilota aturada i bronques de pare als futbolistes dels dos equips va provocar que la pilota trepitgés més el fre que l’accelerador.

"Cap, cor i collons", havia reclamat Ancelotti, apel·lant al madridista Carlos Alcaraz... I, a dir veritat, al Reial Madrid no li van faltar cap d’aquests tres atributs. Si alguna cosa va trobar a faltar el vigent campió van ser idees futbolístiques, un altre símptoma més que aquest grup de futbolistes està mentalment cremat en aquest moment de la temporada, en aquesta primavera en què el Madrid acostuma històricament a florir. Un altre símptoma més que el projecte d’Ancelotti està esgotat.

Notícies relacionades

Alcaraz es recompon i segueix endavant a Barcelona

El Madrid, al ‘play-off’ a base de triples

Els centres a l’àrea anaven apuntant com a única recepta davant l’abisme. Mal negoci per a un equip que no té un ariet comú, ni al camp ni a la banqueta, davant d’un altre que és un mur per alt, excelsos Saliba, Kiwior i Thomas en la contenció aèria.

La ficció va acabar amb el gol de Saka a l’hora de partit, quan Ancelotti acabava de cremar les naus amb la sortida de Ceballos, i Endrick. L’immediat error garrafal de Saliba, que li va regalar l’empat a Vinícius, no canviaria res. La lesió de turmell de Mbappé va exercir de cop de realitat necessari per assumir que la d’ahir no seria una nit de glòria a Chamartín. El Bernabéu, que no va ser mai la caldera esperada, que en el fons no va creure mai que la remuntada fos real, va canviar els càntics pel murmuri, mentre la grada visitant de l’Arsenal celebrava, més després del gol final de Martinelli. Ara, se’n van a París. El Madrid, al racó de reflexionar.