Mariona Caldentey: "A Londres he tornat a llegir molt. Porto una vida més tranquil·la"

¿Com han sigut aquests primers mesos?

En general, diria que molt bé. Evidentment hi ha molts canvis: sortir de la zona de confort, no només pel que fa al club i al futbol, sinó també a l’estil de vida. L’hivern ha sigut dur: molt fred, poc sol, moltes hores de foscor... I la vida fora del futbol és el que més trobo a faltar. Però estic contenta. És un canvi que m’ha anat bé, estic aprenent molt i disfrutant de l’experiència. I crec que m’està fent millor jugadora, que era un dels objectius.

¿Se sent còmoda amb tots aquests canvis? No són petits. És gairebé un canvi de vida total.

Sí, la veritat és que molt bé. Hi ha Laia Codina, que m’ha facilitat molt les coses. I he tingut la sort que els meus amics i la família han vingut a visitar-me. En l’àmbit esportiu, no volia posar-me massa pressió: primer any, any d’adaptació. Però tot ha anat molt rodat. Em vaig sentir molt acollida des del primer dia, i estic disfrutant molt de l’experiència.

¿Com va ser el primer dia allà? Després de deu anys al Barça, imagino que no és fàcil.

Em vaig incorporar a meitat de pretemporada, als Estats Units, després d’un viatge llarg i poques vacances. Vaig arribar bastant cansada. I tot era nou: companyes, entrenadors, moltes cares noves... Em deia a mi mateixa: ‘¡No em digueu noms perquè no en recordaré cap!’. Però si li soc sincera, el moment més impactant, tot i així, va ser veure com les meves companyes de selecció tornaven al Barça... I jo no. Va ser un xoc.

¿Va ser difícil entrar en un vestidor nou?

El tema de l’idioma influeix. Jo pensava que portava bé l’anglès, però quan arribes t’adones que no és tan fàcil: diferents accents, expressar-te bé... Però he de dir que és un vestidor molt fàcil. Les noies són encantadores i m’han acollit genial. Òbviament, a Barcelona tenia amigues de molts anys, i aquests vincles han de construir-se. Però passem molt temps juntes i la veritat és que m’ho han posat molt fàcil.

¿I fora del futbol?

És una vida més tranquil·la. A Barcelona tenia el meu cercle fora del futbol, de la universitat i d’anys viscuts. Aquí tot això no ho tinc. Els primers mesos van ser caòtics: wifi, casa, cotxe, targeta del mòbil... Tot són petites coses que et tenen ocupada. Després, quan em vaig estabilitzar, vaig començar a fer vida: passejar, escoltar algun pòdcast, llegir, cafès amb les companyes... No he començat cap hobby nou, però he tornat a llegir molt. I quan surt el sol, ¡és obligatori sortir! També he anat a veure musicals, que a Londres n’hi ha molts.

¿Què està llegint ara?

Ara estic amb Alas de hierro. Vaig pel segon d’Alas de sangre. ¡M’encanta! Me’l van recomanar però al principi pensava que no m’anaven la fantasia i els dracs, però m’ha enganxat molt.

Suposo que ha tingut moments per parar. Al Barça tot era tan frenètic...

Totalment. Aquí viatgem molt menys. La majoria de partits són a Londres o a prop, i hi anem en bus. Al Barça viatjàvem molt més, ja que hi ha més partits. Quan teníem un dia lliure, l’únic que vols és quedar-te a casa perquè estàs morta. Aquí tinc més temps per a mi, i no haver d’agafar avions cada dos dies s’agraeix molt.

¿Com ho veu tot des de fora?

Quan estàs dins vas amb el pilot automàtic. Ara des de fora ho veig diferent. Per exemple, ara hem tornat de la selecció i elles ja han jugat dos partits i nosaltres només un. És una mica aquesta sobreexplotació de la jugadora. Quan estàs allà tires i tires, però després quan ho veus des de fora... A mi ja em va bé perquè m’agrada veure-les, però és veritat que el calendari... Aquí a Anglaterra també hi està havent moltes lesions.

¿I el Barça, com el veu?

Em resulta estrany veure-les. Però en el moment que vaig prendre la decisió d’anar-me’n, ho accepto al 100%. Però, és clar, m’encanta veure-les jugar. Em fa una miqueta de ràbia que ara han perdut un partit o dos i són crítiques constants. No ens podem oblidar com de difícil que és tot el que s’ha fet aquests anys i que encara elles continuen fent. No és fàcil. Em fa ràbia per elles, que són les primeres que volen fer-ho perfecte, que s’hi esforcen i ho pateixen. El futbol, de vegades, és una mica injust.

¿Com es troba a l’Arsenal?

Estic jugant en un rol més centrat, més al mig. Després de 10 anys jugant amb les mateixes companyes, ara toca conèixer noves jugadores i trobar connexions. Però l’equip està jugant molt bé, i està fluint. Han decidit que jugui més al mig per poder tenir més influència en la pilota i en el control del partit, i està anant bé. Ens queden 5-6 partits i volem mantenir la bona dinàmica.

¿Pensa en una final de la Champions contra el Barça?

¡Tant de bo! Arribar a la final ho firmo ja. S’està acostant la possibilitat que això passi i tinc sensacions contradictòries. Seria molt estrany, no sé com em sentiria. Però tant de bo passi i d’aquí a un mes li pugui explicar com em sento [riu]. Vull arribar a la final i que el Barça també hi arribi.

Aquest serà el seu primer Sant Jordi com a autora.

La veritat és que no va ser iniciativa meva. L’editorial es va posar en contacte amb la Karlota [Planas, la seva agent] i ella va proposar Laia Coll [periodista de RAC1] com a coautora. Em van acabar de convèncer perquè a mi això d’explicar la meva vida i la meva història tampoc em cridava gaire [riu]. Ha sigut un procés molt bonic, ella m’ho ha posat fàcil, i el llibre està tenint molt bona acollida.

Notícies relacionades

Alcaraz es recompon i segueix endavant a Barcelona

El Madrid, al ‘play-off’ a base de triples

¿Va ser difícil posar la línia de fins a on explicar?

La veritat és que no hi ha hagut cap moment en què hagi pensat: d’això no parlaré. En el moment en què vaig decidir fer el llibre sabia que calia tocar tots els temes.