‘Tot el camp és un clam...’

Som la gent blaugrana… L’oïda del món, és a dir, de la gent blaugrana, està acostumada a aquest so que és més que un club, una esperança, la sensació que mai s’acaben els partits fins que no sona la sort.

I quan aquesta és esquiva, de tota manera, el càntic en la fermesa que guarda aquesta cançó ens acompanya fins a la nova esperança, i així successivament. Des de petit, quan començava a cantar-se aquest himne que va ser des d’aleshores la meva oració civil a l’escola, vaig sentir que si cantava, encara que fos en silenci, aquesta melodia imperiosa, tot s’arreglaria per al meu equip.

Ahir va passar una cosa poc comuna en la meva passió per invocar aquesta cançó passi el que passi. Al meu costat van començar a sentir-se altres melodies; jo vaig sentir que a Pedri, per exemple, li faltava ritme, com si el que passava al camp fos obra de meigas inesperades que miraven de trencar l’equilibri que aquest noi presta als colors i al camp.

A aquesta mala sort la va seguir el joc, que era el mirall d’allò que passava en la defensa, molt més perjudicada que mai, capaç de defensar i alhora d’oblidar-se de defensar, fins que el Celta, aquest equip fet d’astúcies i oportunitats, va decidir plantar cara al Mediterrani que sonava a Barcelona.

El desastre va ser un mal de cap en què no cabia la música, o almenys no una altra música que el so de les gaites que va venir a repicar, amb poc sentit, aquesta és la veritat, el més arriscat dels gallecs, Iago Aspas.

Notícies relacionades

Pogacar se cita avui amb Evenepoel en la clàssica de la cervesa

"No vull que em facin una carrera fàcil"

La derrota sobtada del Barcelona va ser un cop de força que reclamava una música especial, aquest tot el camp que semblava tocar-se en les passades que es feien sense mirar-se Pedri i Lamin, o qualssevol que se li semblin.

Quan aquest concert va trobar els seus decibels, el Barça es va rescabalar del seu daltabaix i jo vaig sentir que al final aquest penal no era altra cosa que fer justícia al ritme dels dos nois per explicar a la graderia, com si fos una disculpa, aquest insòlit pas de rosca amb què l’atzar, i un penal, van treure l’equip de l’encallador. El joc va acabar sent el final d’un himne, Tot el camp és un clam.