Salma Paralluelo: "Parar va ser la millor decisió, ara jugo amb molt menys dolor"

Moment clau de la temporada. Per a vostè ha sigut atípica. ¿Com es troba?

Estic en un moment bo. Al principi de temporada vaig estar un temps llarg fora i era per estar preparada en aquest tram de la temporada. L’equip opta a tots els títols i estem molt il·lusionades per tot el que ve. Serà el més important de la temporada.

El cansament és important. Però arriba la part bonica.

Totalment. Aquests són els partits que al final com a futbolista t’agrada jugar, t’agrada estar i fa il·lusió. Aquí, en poques setmanes, tot sortirà o bé o malament. Com sempre hem dit, volem optar per tot, volem intentar guanyar-ho tot i aquest any tenim la possibilitat de fer-ho una altra vegada i esperem que surti molt bé.

L’inici d’aquesta temporada el va viure des de fora de l’equip. ¿Com i qui pren la decisió de parar?

Des que vaig arribar al Barça venia amb aquests problemes i vaig estar un temps llarg jugant amb ells. És una cosa que em van plantejar abans, però per competicions i per no voler parar, volia seguir. Després dels Jocs Olímpics va ser un moment en què ja tocava. Parlant-ho amb l’staff i amb la resta em van donar suport i va ser la millor decisió. Avui dia em trobo molt millor. Puc jugar amb molt menys dolor i això era el que volia aconseguir. Ha sigut un gran encert.

És una decisió complicada de prendre.

Costa trobar sempre el moment perfecte perquè no pares de competir i tens competicions maques, vols estar en tot. Però al final, pensant amb el cap, tinc 21 anys, soc jove i si vull tenir una carrera esportiva llarga, que sí, he de fer les coses bé, mirant també pel meu futur. Jo ja estava preparada per prendre la decisió. Va ser una cosa que parlant amb l’staff vaig dir fins aquí, faré les coses com toca.

¿Com van ser aquells mesos?

Crec que ho vaig viure bastant bé perquè vaig intentar acceptar-ho aviat. No vaig voler posar-me temps, i dir: "Mira, m’ocuparé d’això, com si estigués lesionada. I fins que estigui bé i no tenir presses». Òbviament, veus les companyes entrenar i jugar i et pica perquè vols ser allà amb elles, donant suport. Són moltes hores soles també, però crec que ho he passat relativament bé. Ho vaig assimilar ràpid i estava centrada en això i a intentar no il·lusionar-me amb altres coses.

La part mental va ser complicada. ¿Molta frustració?

Si hi havia algun dia que entrenant més en camp tenia alguna molèstia, dubtava o deia: "Hòstia, potser no serà tan fàcil tornar a estar millor». Però al final, recolzant-me en la meva família, els dies que estava una mica més atabalada, tirava endavant i a l’endemà era un nou dia. Així és com he aconseguit ser més o menys estable durant tota la recuperació i portar-ho una mica millor.

Els dos últims anys per a vostè han sigut de moltíssims canvis. Venir al Barça, deixar l’atletisme, els mesos apartada de l’equip...

La meva familia és la que més m’ha protegit. Em deien: "Salma, calma. Tot sortirà bé. Pas a pas i no tinguis pressa. És igual quines competicions et perdis, el més important ets tu i el que pots fer després de curar-te». Sempre estan amb mi, saben com calmar-me, saben com soc. La meva família, per exemple, que és el meu suport més gran. És per ells que soc on soc avui dia i crec que en totes les meves decisions importants els necessito a ells.

En aquells moments difícils ¿es va replantejar la decisió d’haver optat pel futbol?

No, no em va passar pel cap. Sempre tindré l’atletisme al meu cor, però sí que és veritat que quan ja ho vaig deixar i em vaig decidir pel futbol, era igual el que passés. M’anés bé o malament, al final és una decisió que he pres i el camí és molt llarg. Et pot anar molt bé al principi i al final no, i sempre pot estar el pensament de què hauria passat si hagués fet una altra cosa, però això no existeix. El que tens és el present, les decisions que prens.

I arriba el dia que torna, al cap i a la fi.

Va ser molt guai, però també era com una altra vegada jugaré a futbol, a jugar partits. Tenia moltíssimes ganes de ser al camp amb les meves companyes, de tornar quan anava a entrenar amb elles, i va ser molt bonic, la veritat.

Arriba un final de temporada amb gran concentració de partits.

Sí, el nivell de partits és alt. Pràcticament no es para i cal estar preparades. S’ha de treure temps per descansar perquè hi ha partits molt seguits; poc temps per recuperar i molt desgast.

Exigència la que van haver d’afrontar davant el Chelsea.

El resultat tan inflat mai te l’esperes, però és veritat que ens surt un partit molt rodó. Sortim molt serioses des del principi i crec que el pla de partit de Pere, de l’staff, surt tal com ho diuen. Aconseguim fer gol aviat i crec que estàvem molt còmodes. Va acabar molt bé, sí.

La tornada sí que serà allà a Stamford Bridge.

Será un partit completament diferent. Seran a casa i han d’anar a totes, no els queda una altra. Serà la guerra allà. Hem d’anar amb la mentalitat de 0-0. Al final és veritat que tenim gols d’avantatge, però no pots sortir allà pensant que amb això n’hi ha prou. Elles mossegaran molt i hem d’estar preparades per a aquells primers minuts i per a tot el partit perquè segur que serà molt sofert.

Notícies relacionades

Djokovic, atractiu a Madrid per la caiguda d’Alcaraz per lesió

Una Ryder que es fa esperar

I hi ha una pressió i la vista sempre posada en vostès. ¿Com ho viu?

Jo intento ser en una bombolla amb la meva família, amb la meva gent. Intento no escoltar gaire, no estar pendent del que deixen de dir o no de mi, sigui bo o dolent. A mi això com a esportista no em sumarà.