Flick, l’amo de les finals, despulla el Madrid (capítol III)

Arriba i guanya. Arriba el juliol passat i guanya títols allà per on passa. Hansi Flick no para de col·leccionar èxits tenint, a més, la capacitat per destruir el Madrid. I no només una vegada. Ho va fer al Bernabéu (0-4). Després va repetir a l’Aràbia Saudita amb la conquesta de la Supercopa d’Espanya (2-5) i ara ha sigut a Sevilla on ha alçat la Copa del Rei (3-2). No hi ha clàssic que se li resisteixi al tècnic alemany, que ha trobat, i en menys d’un any, la fórmula per crucificar el Madrid.

«Ha sigut una nit senzillament perfecta», ha declarat el tècnic alemany, que s’ha mostrat «orgullós» del comportament que va tenir el Barça a la final. Tres clàssics, tres victòries i un aclaparador parcial de 12-4. El Madrid havia guanyat 22 finals en els 11 últims anys. Ara porta dues perdudes i de forma consecutiva. I el Barça de Flick li ha fet una mitjana de quatre gols per partit.

Falta ara el quart i últim clàssic. Serà el diumenge 11 de maig a Montjuïc i amb la Lliga en joc. «Ha sigut absolutament increïble la manera de lluitar, com han aconseguit remuntar... Estic molt orgullós del meu equip», ha precisat Flick, autor de la increïble mutació que ha viscut l’equip. De la seva mà ha canviat fins i tot la mentalitat del club.

Hi va haver un temps, i fa gairebé dues dècades, en què el club blanc es va inventar un antídot –va entregar fins i tot les claus del Bernabéu– a la figura de José Mourinho. Era el personatge que sostenia el madridisme davant l’època més daurada de la història blaugrana amb Pep Guardiola a la banqueta. Ara, potser, Florentino haurà de crear un altre personatge similar per desmantellar l’obra, meravellosa obra, creada per Flick al Barça.

No hi ha més mèrit per a l’alemany que haver triat el camí més complicat, però, alhora, més excitant per transformar-se en tan sols nou mesos en el pitjor enemic del Madrid. Un equip desacomplexat, capaç de prendre-li fins i tot l’èpica al club que més en presumeix.

Podria ser el símbol Lamine Yamal, que ho és per la seva joventut i perquè amenaça d’instaurar una dinastia que duri molt temps. Dissabte va regalar dues assistències a Sevilla: la primera Pedri en l’1-0 i la segona Ferran Torres en el decisiu 2-2

O, potser, aquest rol li correspondria a Raphinha, la generositat i altruisme en el joc del qual l’ha transformat en un dels millors futbolistes del món. Fins i tot defenses adolescents com Pau Cubarsí, jove que s’acaba de treure el carnet de conduir, o nois amb ofici a l’estil d’ Iñigo Martínez, un capità sense braçalet, amo d’un enorme caràcter, imprescindible a “l'escola bressol” del Barça que ha enterrat el dol per Messi. 

El Madrid podria pensar que és Pedri, far, guia, llum, GPS blaugrana, que simbolitza tot el que no té ara mateix Ancelotti. Ni ha tingut, almenys en aquests tres primers clàssics de la temporada. I queda encara el de l’11 de maig a Montjuïc per determinar si encara pot mantenir la seva corona de lliga o arriba el Barça de Flick i també se la treu.

Un pla rodó

És, sens dubte, l’alemany el nou ‘anticrist’ del Bernabéu. Ha aconseguit, sense que Florentino veiés perill en el seu aterratge a Barcelona al maig –va venir, va signar, va estar dos dies lluny de les càmeres construint el seu heterogeni equip de treball– canviar la jerarquia del futbol espanyol.

Ha executat el seu pla amb habilitat i, a més, molt atreviment sense renunciar als seus principis. Un profà de l’‘ADN Barça’ –l’alemany mai havia entrenat fora del seu país i això que acaba de fer 60 anys– ha rescatat l’essència del cruyffisme més pur, tenint l’atac per bandera i afegint nous registres a un futbol alegre, divertit i excitant.

Ancelotti, en fora de joc

Sent, a més, valent en la seva idea de portar a la defensa a 50 metres de Szczesny, un porter que estava jugant a golf amb el seu fill disfrutant dels seus primers dies de la jubilació quan li va trucar el Barça l’octubre passat. Fins a set fores de joc va fer incórrer el Madrid a la final, incloent-hi un gol anul·lat a Bellingham i un penal a Mbappé, invalidat per posició il·legal prèvia de Brahim.

Florentino no entén res. Tenia el Madrid campió d’Europa i de Lliga, posseïdor d’un ‘doblet’ històric. Fins que va arribar Flick, entrenador que era a l’atur –ningú s’havia fixat en ell– i va desmuntar l’ancestral poder de la Casa Blanca, deixant així en fora de joc Ancelotti, el futur de la qual a la banqueta blanca queda seriosament qüestionat.

Notícies relacionades

L’acta del partit recull el llançament d’un objecte de Rüdiger a l’àrbitre

Els bojos són ells, ells

I Laporta, que ja tenia al seu radar Hansi, abans fins i tot que hagués d’acceptar de mala gana el fitxatge de Xavi, somreia eufòric a Sevilla, orgullós d’aquest «irreverent» Barça que ha creat l’alemany.

Tal com va passar al seu dia amb Rijkaard –autor ideològic de la segona Champions de la història del club– o amb Guardiola –creador del Barça perfecte–,el president va encertar d’omplir amb l’extècnic del Bayern Munic i exseleccionador d’Alemanya. Vi Flick i va despullar el Madrid.