Andrés Iniesta: "No sempre tot és bonic, ni per a mi ni per a ningú"

Si a la seva filla de 14 o al seu fill de gairebé 10 els truquessin de l’acadèmia del Liverpool o el Manchester City, ¿vostè què els diria?

Bé, m’agradaria analitzar la situació en tot el seu context per prendre una decisió adequada. Jo crec que és diferent del que jo em vaig trobar en el seu moment, però no seria fàcil. Tampoc m’ho vull plantejar. Si arribés, doncs s’hauria de veure, però no seria fàcil.

Al llibre projecta una imatge de persona molt familiar. ¿Té a veure amb la seva inusual adolescència?

No. Jo crec que aquest perfil familiar sempre l’he tingut. No sé si és perquè som d’un poble, però sempre ha sigut un sentiment molt real. No és que per haver-me separat dels meus pares que el tema familiar m’hagi vingut molt fort, sinó que jo crec que això és una cosa que sempre he tingut.

¿Diria que fa falta coratge per despullar-se de la forma en què ho fa al llibre?

Abans pensava que sí. Ara, no sé si per la meva forma de ser o per la meva manera de prendre’m les coses, ho veig més normal. Tant el bo com el no tan bo formen part de la vida, o de la meva vida, i no és que senti la necessitat de fer-ho, però sí que un entén que és una persona pública i hi ha molta gent que et segueix, et veu i creu que sempre tot és bonic, però no és així, ni per a mi ni per a ningú.

El seu any màgic futbolísticament va ser el més complicat personalment. ¿Li sap greu, mirant enrere, no haver pogut disfrutar-lo d’una manera una mica més plena?

Les circumstàncies van ser les que van ser i parlar de coses que no han passat és una pèrdua de temps. Crec que malgrat tot vaig disfrutar de les parts que em van tocar en aquest camí. Com que el final va ser meravellós, tinc un record i un sentiment molt potents, i tot és una conseqüència de no rendir-te, de tenir una determinació clara de cap a on vols arribar.

Al llibre s’aconsegueix que un pugui dubtar del que comunament entenem sobre què és la fortalesa i què és la debilitat.

Jo aguanto el que sigui per aconseguir el que vull, però diria que, més que fort mentalment, soc o he sigut una persona amb determinació i amb convicció en el que he fet.

Remarca la importància de no rendir-se.

Crec que totes les persones, sense ser-ne conscients, tenim alguna cosa, una capacitat interior davant situacions complicades de no rendir-se, de confiar en un mateix.

I l’esport professional és una gran escola de resistència.

Sí, sens dubte. Des que ets petit, vas aprenent, vas fallant, vas encertant… És una escola molt potent. I després pots intentar envoltar-te de persones que et vagin guiant.

En el procés, ¿s’ha fet més espiritual?

No sé si dir-li espiritual, però crec que tinc una consciència diferent a fa anys i intento posar-ho en pràctica en el meu dia a dia.

¿I més religiós?

Sempre he sigut una persona creient. La fe la tinc present.

Ja retirat, fa temps que es prepara per a la nova vida.

Ara estic donant continuïtat als diferents projectes paral·lels al futbol. I després tinc l’objectiu de formar-me com a entrenador, una cosa que ja he començat i que tinc clar que vull fer. Alhora disfruto portant a terme altres coses, sobretot a escala familiar, que abans, per les exigències de la meva professió, no em donava per fer-ho. Soc molt feliç d’aquest següent pas.

La seva reputació és immaculada i, en canvi, no hi ha ofici que erosioni tant com el de l’entrenador. ¿Està preparat per a això?

En el dia d’avui, segur que no. En uns anys, veurem. Mai he sigut de dubtar sobre els meus objectius. Quan vull alguna cosa no em plantejo que pot anar malament, sinó que accepto el repte i l’afronto. Com quan vaig ser futbolista: m’equivocaré, encertaré i faré així el meu camí.

Notícies relacionades

"A 350 kms/h durant l’apagada"

"L’arc de Sant Martí no surt mai si abans no plou"

Guardiola va dir fa uns anys que calia fixar-se en vostè tot i que no portés pírcings ni tatuatges. ¿Continua sense portar res gravat?

Doncs no. No puc trair la frase [rialles].