¡Mira quina lluna, nen!

Dani Olmo, Iñigo Martínez, Pedri y Gavi con los tres trofeos ganados por el Barça esta temporada. /
El Pau, parent meu de 18 anys, centrecampista de projecció ofensiva en el juvenil de la Damm, m’ensenya una foto al seu mòbil, amb orgull: se’l veu jugant un partit de futbol contra el Barça, quan tenia 8 anys, davant Marc Bernal i Lamine Yamal. Ha passat una dècada i, com ell, hi deu haver centenars de joves jugadors que recorden el dia en què van jugar junt amb Lamine, o contra Lamine. I això també val per als seus companys d’equip: l’alegria que desprèn aquest grup, la química que mostren fora i dins del camp, és contagiosa. Com el Pau, tots voldríem tenir una foto jugant amb Lamine, igual que fa uns anys hauríem pagat per rebre una passada de Messi al Camp Nou, o deixar que Ronaldinho ens fes un túnel. És així: també ens agrada el futbol perquè ens fa sentir més a prop dels jugadors. Els nostres ídols són projeccions de nosaltres mateixos, i veient-los és com si tornéssim a tenir 8, 10, 12 anys i encara juguéssim al carrer o a l’escola.
Tot això, és clar, és només una il·lusió que es barreja amb la passió per uns colors. Sabem que hi ha una distància entre la realitat i el desig, i a tot estirar rematem mentalment des de la butaca. Aquest equip de joves i tendres hooligans del gol, no obstant, ha aconseguit que la projecció sigui més immediata i intensa, és a dir, més humana. De sobte sembla possible ser com ells, celebrant la Lliga amb Casadó a Canaletes o creuant un somriure amb Cubarsí, quan passen amb el bus de la rua.
Però, si hi ha un moment que els humanitza, és el vídeo en el qual Dani Olmo, Eric Garcia, Iñigo Martínez i Pedri van en bici per la Diagonal, i més concretament en Bicing. "¿Però tenen carnet de Bicing?", penso primer. Després, com molta gent, m’adono que podria ser un d’ells: segur que mai la tocaré com Olmo ni dominaré el fora de joc com Iñigo, però jo també vaig en Bicing per la Diagonal. I llavors, per sentir-los fins i tot més a prop, aquell prodigi que es diu Pedri deixa anar una frase que no té res a veure amb el futbol, ni amb els títols, sinó amb l’alegria de la vida. Mira al cel i diu: "¡Mira quina lluna, nen!".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Distribuït a Catalunya Retirat un altre fuet tallat per salmonel·la: ja són tres marques afectades per aquesta raó
- HOSPITAL GREGORIO MARAÑÓN Boda a l’uci: l’Esther i el Javier es donen el ‘sí, vull’ en una emocionant cerimònia organitzada pels sanitaris
- Lloguer Tres consells fonamentals per firmar un contracte de lloguer i no emportar-te sorpreses
- Polèmica La família de Guillem Agulló acusa el Govern d'Illa de "silenciar" el premi en la seva memòria
- ART El Govern d’Aragó sol·licita l’execució forçosa de la sentència que ordena el retorn de les pintures de Sixena
- Complex d’oci i esport Paella gratis i rumba en directe en la inauguració del nou ‘wakepark’ de Castelldefels
- Comissió bilateral El Govern espanyol i la Generalitat pactaran el finançament singular de Catalunya en una reunió el 14 de juliol
- Entrevista Ramon Espadaler: «A finals del 2027, el temps màxim entre un delicte de multireincidència i un judici ràpid serà d’un mes»
- Adéu a la còmoda a l’habitació: la solució per organitzar la roba interior a l’armari sense que ocupi espai
- ACTES REIVINDICATIUS EA TOT EL MÓN ¿Per què se celebra el Dia de l'Orgull Gai el 28 de juny?