Prèvia del Grup A de l’Eurocopa: L’hora de la veritat per a Itàlia
Després de 24 partits sense perdre, l’‘Azzurra’ de Mancini s’enfronta al seu primer gran repte
L’equip transalpí comparteix un grup molt igualat amb Suïssa, Gal·les i Turquia
La selecció italiana va tocar fons el 13 de novembre del 2017. Després de conquistar el món el 2006, l’‘Azzurra’ es va quedar fora d’un Mundial per primera vegada en 50 anys. Tocava començar de nou i Roberto Mancini va ser l’elegit per conduir una reconstrucció que tres anys després sembla completada.
La ‘Nazionale’ és un equip reconeixible tant a les seves peces com en un estil que dista dels tòpics del ‘calcio’. Una selecció enfocada a la pilota i a l’atac, però sense descuidar la defensa (un gol encaixat en els últims 11 partits). La fórmula funciona, com testifiquen els 24 partits consecutius sense perdre.
L’Euro serà el seu primer gran desafiament. Preocupa l’estat de Verratti, el jugador diferencial, i també dels veterans Chiellini i Bonucci. S’espera molt d’Insigne (19 gols i 11 assistències aquest curs) i d’Immobile, promocionats a referents amb un Mancini que alhora ha potenciat els joves com Barella o Chiesa. El mínim seria igualar els quarts del 2016.
El pas endavant que es resisteix
Un clàssic en els tornejos internacionals que mai acaba de fer el salt. Suïssa ha participat en els quatre últims Mundials i en tres de les quatre Eurocopes més recents, però sense superar els vuitens de final. De fet, la derrota per penals davant Polònia en la primera ronda del 2016 és el seu èxit més gran en un campionat europeu.
Tot apunta que Vladimir Petkovic tornarà a confiar les regnes de l’equip a una vella guàrdia que, no obstant, ha viscut un curs complicat en els seus clubs. És el cas de Shaqiri, el major talent helvètic però sense lloc a Anfield. O de Xhaka, cor de l’equip però molt criticat a l’Arsenal, i Ricardo Rodríguez, suplent en el Torino. D’altres com el porter Sommer o el golejador Seferovic (26 gols i 7 assistències amb el Benfica) arriben en millor forma. La saba nova procedeix d’Alemanya, amb el trio del Gladbach Elvedi –Zakaria– Embolo apuntalant cada línia i el prometedor extrem de l’Augsburg Rubén Vargas.
La candidata a gran revelació
La selecció turca té tots els ingredients per convertir-se en una de les revelacions de la present Eurocopa. Després d’arribar a les semifinals el 2008, la seva cota més alta, el combinat otomà no va passar de la fase de grups el 2016 i no accedeix a un Mundial des que va arribar a les semifinals el 2002. El tècnic que va aconseguir aquesta gesta, Senol Günes, va tornar a la selecció el 2019 per dirigir la resurrecció de Turquia en el panorama internacional.
Els precedents són encoratjadors. Només tres derrotes en 25 partits. Invicta en els seus duels davant els Països Baixos, França i Alemanya. L’equip otomà compta en totes les línies amb joves que triomfen a les grans lligues. Com el mitjapunta del Milan Çalhanoglu (9 gols i 12 assistències aquest curs) o els centrals Söyüncü (Leicester), Kabak (Liverpool) i Demiral (Juve). També el davanter del Getafe Enes Ünal. Tot i que el gran referent ofensiu i espiritual és Burak Yilmaz, flamant campió de França igual com Yazici i Çelik.
Bale, la flama dels ‘dracs’
Gal·les va ser una de les grans revelacions de l’Eurocopa 2016. En la seva primera participació, els ‘dracs vermells’ van doblegar Bèlgica a quarts i van caure davant la campiona, Portugal, en semifinals.
Cinc anys després, Gareth Bale continua sent l’estendard d’una selecció renovada amb talent jove. Com l’extrem del United, Daniel James, o el centrecampista del Chelsea, Ethan Ampadu. L’encara jugador del Reial Madrid, màxim golejador històric de la seva selecció, sempre ha tingut clares les seves prioritats: «Gal·les. Golf. Madrid. En aquest ordre». Després d’un curs irregular a Londres (16 gols), Gal·les necessitarà la millor versió de Bale per tornar a donar la campanada. Parteix lleugerament com el rival més dèbil del grup, però ha demostrat ser un os dur de rosegar.
Amb Robert Page ha encaixat només dos gols en set partits. El segon de Giggs va assumir la banqueta després que el seleccionador fos suspès del càrrec després de ser acusat de violència masclista.
