Eurocopa 2021: aquestes són les seleccions favorites

Itàlia

Primer test després del canvi de guàrdia

Itàlia va ser la gran absent de l’últim Mundial. Després de l’estrepitós fracàs, la quatre vegades campiona del món es va posar el 2018 a les mans de Roberto Mancini, que es va arremangar per refer l’estrall de Gian Piero Ventura. Va aixecar la bandera del canvi generacional ‘azzurro’, que ha permès no només classificar-se per a l’Eurocopa amb ple de victòries, sinó encadenar 27 partits sense perdre.

Si hi ha un lloc on s’ha plasmat el canvi de guàrdia, és a la porteria. Buffon, després de quedar-se fora del Mundial, es va retirar entre llàgrimes. «El temps passa i és tirà i és just que així sigui», va assenyalar Gigi, que li va passar el testimoni a Gigio Donnaruma. El mític porter va deixar el marc italià als 39 anys perquè l’ocupés el noi d’or del planter del Milan, que va debutar als 16 a la Sèrie A i als 17 amb la selecció. Titular indiscutible des de l’arribada de Mancini, als 22 afronta la seva primera Eurocopa amb Itàlia mentre el seu mànager, Mino Raiola, el subhasta per tot Europa.

Al costat seu ha arribat una generació de joves talents com Nicoló Barella, elegit millor centrecampista de la Sèrie A. Prolongació de Mancini al camp, el seleccionador no ha dubtat a aventurar que la brúixola de l’Inter podria ser l’estrella de l’Eurocopa. Jorginho, després de conquistar la Champions amb el Chelsea, l’acompanyarà en un centre del camp que completa Verratti, superats els problemes físics que poguessin posar en perill la seva presència.

El centrecampista del PSG és dels pocs supervivents de la vella guàrdia, de la qual amb prou feines es mantenen en l’onze dos centrals expeditius com Chiellini (36) i Bonucci (34) i un extrem, l’esmunyedís Insigne (30), que continua deixant en evidència els que deien que era massa baixet (1,62) per jugar a futbol. Immobile podria completar el pòquer de jugadors en la trentena, tot i que es disputarà la plaça de davanter centre amb Andrea Belotti. Mancini, que en la seva època de jugador va formar dupla amb Enrico Chiesa a la Sampdoria, reserva l’altra plaça de la davantera per al fill d’aquest, Federico, de les poques bones notícies que hi ha hagut aquest any a la Juve.

A més d’una trajectòria immaculada i un equip que barreja experiència i joventut, solidesa defensiva amb ‘punch’ (4 gols encaixats i 37 marcatges en la fase de classificació), comptarà amb el factor camp en la primera fase que jugarà a Roma, en un grup a priori assequible contra Suïssa, Turquia i Gal·les. ROGER PASQUAL

Bèlgica

Tintín De Bruyne i la generació d’or volen que el conte es faci real

L’almanac futboler està farcit de capítols com el d’aquesta Bèlgica. Seleccions modestes en què, de cop i volta, coincideix una generació única, una collita excepcional que les fa colar-se en l’elit a cop de talent. Va passar a la Bulgària de Stóitxkov i a la Suècia de Larsson i Brolin en el Mundial del 1994, on van fregar la final abans de disputar-se el bronze. Igual que Bèlgica en l’última cita mundialista a Rússia, on va acabar tercera després de caure per la mínima davant la campiona França a semifinals.

No es veia en aquest país una fornada així des dels Pfaff, Ceulemans i Gerets, subcampions continentals el 1980 i quarts en el Mundial de Mèxic del 1986, on van fer fora Espanya en els penals. Poques seleccions hi ha de tan completes en aquesta Eurocopa com la que dirigeix el català Robert Martínez i que ocupa el número 1 en el rànquing FIFA. Començant per Courtois, el millor porter de la competició en absència d’Oblak i Ter Stegen. Acompanyat per tres centrals veterans com Alderweireld, Vertonghen i l’exblaugrana Vermaelen (101 anys entre els tres), només ha encaixat tres gols en una impecable fase de classificació en la qual Bèlgica va guanyar els seus 10 partits marcant 40 gols. 

I és que a més de la solidesa defensiva, si alguna cosa caracteritza el bloc de Martínez és la seva aposta ofensiva. No només per tenir un depredador com Lukaku, màxim golejador de la història de Bèlgica i que ha portat a coll l’Inter a l’Scudetto. O piloters com el matalasser Carrasco, Mertens i els germans Thorgan i Eden Hazard (malgrat els problemes físics que l’han perseguit des que va arribar a Madrid, Martínez continua confiant en ell). Sinó, sobretot, per la màgia de De Bruyne, líder indiscutible dels diables vermells.

El Messi de Pep a Manchester va veure com se li esfumava la primera corona europea de l’any i es nega deixar escapar la segona. Si amb el City pot tenir més ocasions, la seva Eurocopa i la d’aquesta generació belga és aquesta. Tot i que es perdrà el debut pel cop de cap de Rüdiger a la Champions, Tintín De Bruyne està disposat a deixar-hi la pell per aconseguir la joia de la corona. Amb l’estrella misteriosa aspirar al títol no és un conte ni sembla tan llunyà com la lluna. ROGER PASQUAL

Països Baixos

Del passat no en porta ni el nom

L’actual Holanda s’emparenta amb la recordada dels vells temps només per la samarreta taronja. Fins i tot ha canviat el nom: el correcte i més formal apel·latiu que s’ha d’utilitzar és Països Baixos, una cosa que ajuda a esquivar les doloroses comparacions amb el passat.

L’equip més audaç i rupturista en una època per promoure el futbol total als setanta i mantenir un esquema amb extrems quan ja havien desaparegut als noranta, és avui una selecció convencional que ha claudicat fins i tot a la moda contemporània de jugar amb tres centrals que, en alguns casos, significa alinear cinc defenses.

Ho va dir mig fent broma Ronald de Boer, el germà bessó de Frank, el seleccionador, al veure aquesta teòrica ofensa: «Johan Cruyff es regiraria a la seva tomba». Ho va manifestar un contemporani de l’antiga llegenda blaugrana, Kees Kist, davanter internacional dels setanta. «El que ha fet Frank és una violació total del futbol holandès», va proclamar. «Fa dècades que juguem a futbol amb un estil dominant al camp. Som un país de futbol que juga obertament, que pressiona i que moltes vegades domina», va dir Kist, ofès pel canvi i, sobretot, pel resultat contra Escòcia (2-2): ¿de què serveixen cinc defenses si encaixes dos gols?

Cruyff es regiraria a la seva tomba veient l’Holanda de Frank i «el Barça de Ronald Koeman», l’antic seleccionador, per la seva ruptura amb la tradició tàctica holandesa, tot i que Ronald troba cert «atractiu» en l’audaç canvi dels dos entrenadors adaptant-se al material humà que manegen. L’excentrecampista apuntava la utilitat de reforçar la seguretat defensiva amb tres centrals, cosa que no limita, al seu judici, que un equip no perdi capacitat ofensiva.

Però el seu germà Frank, com els altres seleccionadors, està ajustant peces. Ell, sobretot. Fa només nou partits que és al capdavant de l’equip nacional. Només n’ha perdut un, a Turquia (4-2) i n’ha empatat tres. Ni els resultats són brillants ni tampoc el joc enlluerna. Països Baixos s’abraça al pragmatisme abans que a la fantasia, l’efectivitat a la bellesa. És un camí que ja havia començat fa temps.

Hi ha molt poques peces fixes. Només el centre del camp, amb De Roon, Wijnaldum i De Jong, pot recitar-se d’una tirada. Els laterals Demfries i Wijndal són els titulars. Els dubtes de De Boer se centren en l’eix de la defensa (Aké, De Vrij, De Ligt, Blind, Timber...) i en l’acompanyant de Memphis Depay a l’atac. L’esquema ha reduït la nòmina de davanters. Wout Weghorst, un semidesconegut davanter que no va passar per cap dels tres grans i juga al Wolfsburg, ha sigut l’acompanyant de Depay en els dos últims assajos. L’absència de Jasper Cillessen, descartat per donar positiu per Covid-19, obre la porteria a la disputa entre Krul i Stekelenburg.

Frank de Boer és molt més a prop de Louis van Gaal que de Cruyff, una cosa lògica i natural perquè va ser el seu entrenador a l’Ajax i també el seu seleccionador. Amb Johan la relació, si va existir, va ser superficial, gens profunda. El cap del combinat taronja necessita resultats per la pèrdua de protagonisme de l’equip els últims anys als certàmens internacionals. Pocs futbolistes carismàtics tenen tirada al gran públic. Parlaran els resultats per Holanda. Perdó, Països Baixos. JOAN DOMÈNECH

França

La reina del món apunta al doblet

Finalista de la passada Eurocopa (va perdre la traumàtica final del 2016 a París contrat Portugal), campiona del món el 2018 i favorita indiscutible en el torneig que s’estrena demà. França és la selecció més poderosa, el rival temut per tots.

Amb una plantilla fantàstica i equilibrada en totes les seves línies –fins i tot el seu onze suplent podria aspirar a molt– i una barreja perfecta de físic i talent, els bleus esperen segellar l’11 de juliol el seu doblet. Qualsevol resultat que no sigui el títol seria una desil·lusió que segurament acabaria amb Zinedine Zidane a la banqueta en lloc de Didier Deschamps, que està al càrrec des del 2012 i aspira a ser campió d’Europa i del món com a jugador i seleccionador.

La generació que va triomfar a Rússia desitja marcar un cicle similar al que va fixar la selecció espanyola entre el 2008 i el 2012. D’elements no n’hi falten. Des del veterà porter Lloris fins al genial Mbappé, passant per una defensa solvent i una medul·lar comandada per l’incansable Kanté. Només faltava la cirereta i la va posar Benzema amb la seva tornada sis anys després de ser apartat per l’entrenador.

  Si en altres seleccions històriques molts jugadors passarien desapercebuts pel carrer, a França sobren referents. Són favorits a totes les cases d’apostes, per davant d’Anglaterra i Bèlgica, malgrat començar en el grup de la mort.

A l’onze no hi faltarà Griezmann, que sol rendir molt millor a la selecció que al Barça. Dembélé tindrà el seu clàssic paper d’agitador i Lenglet completarà el trio blaugrana amb un paper testimonial. Els francesos no guanyen l’Eurocopa des de l’any 2000, quan van batre Itàlia amb un gol d’or de Trezeguet (2-1). Deschamps capitanejava un bloc brutal que venia de coronar-se en el Mundial del 1998. Repetir la sèrie és l’objectiu. RAÚL PANIAGUA

Alemanya

Löw encara el seu adeu entre llums i ombres

Tres anys després, el record encara dol. Alemanya, aquella selecció habitualment infal·lible, va patir el ridícul més gran de la seva història a Kazan. La campiona del món del 2014 se’n va anar al carrer després d’una humiliació contra Corea. En un grup amb els asiàtics, Mèxic i Suècia, el bloc de Joachim Löw va acabar últim.

En condicions normals, aquesta patacada hauria suposat l’acomiadament del tècnic, però la federació germànica va mantenir la paciència per respecte al passat. El seu comiat arribarà en aquesta Eurocopa. Hansi Flick, el preparador que va portar el Bayern a la seva última Champions, substituirà Löw, que viurà el seu últim gran torneig en una selecció que dirigeix des del 2006, quan va rellevar Jürgen Klinsmann, amb qui va estar dos anys d’ajudant. Les ensopegades dels últims temps, inclosa la vergonyosa golejada davant Espanya a la Lliga de les Nacions (6-0), no enfosqueixen l’excel·lent treball de Löw, que va forjar un conjunt fiable i atractiu que va tenir el seu zenit a Maracaná.

Aquests dubtes de l’última època i la sensació d’un final de cicle enfosqueixen un combinat que continua comptant amb magnífics jugadors. La vella guàrdia la comanda el capità Neuer (sense Ter Stegen, lesionat, s’evita qualsevol polèmica). Al seu costat hi haurà Hummels i Müller, recuperats per a la causa en l’últim moment, sense oblidar astres com Kimmich, Gundogan i Kroos. La varietat de recursos és enorme en l’atac, en el qual ni tan sols tenen lloc assegurat Havertz i Werner, campions d’Europa amb el Chelsea.

La golejada en l’últim amistós davant Letònia (7-1) ha aportat una mica de llum abans de l’exigent debut davant França, botxí dels germànics en les semifinals de la passada Eurocopa. La pressió sempre és elevada en una selecció que no es corona en la cita continental des del 1996. RAÚL PANIAGUA

Portugal

Talent unit en la defensa del títol

Cristiano Ronaldo continua sent la indiscutible estrella de la selecció de Portugal, per gols, per rendiment i per caràcter, però les escletxes d’aquella selecció campiona el 2016 acompanyen ara l’atacant de la Juventus amb una col·lecció de recursos, qualitat i talent a un nivell que poques vegades ha atresorat la selecció ibèrica en la seva història recent.

Amb el repte de reeditar el títol, després d’haver guanyat també l’última edició de la Lliga de Nacions, el seleccionador Fernando Santos té a la seva disposició un equip equilibrat, amb potencial i jugadors de màxim nivell en totes la línies i capacitat per dominar els partits davant qualsevol rival.

Portugal té jugadors instal·lats en el màxim mundial, com Bruno Fernandes, Bernardo Silva o Rúben Dias, tres finalistes de competicions europees, titulars i importants als seus equips. A més, atresora el talent jove de l’atlètic Joao Félix o de Nuno Mendes, el lateral esquerre de 18 anys campió de la Primeira Liga amb l’Sporting, també amb Pedro Gonçalves.

Capítol a part es mereixen els centrals Fonte i Pepe, en la baralla per ser titulars amb tota justícia pel seu rendiment, amb 37 anys el campió de la Ligue 1 amb el Lilla i 38 l’exmadridista, finalista de quarts de Champions amb el Porto. Més enllà, la classe mitjana dels portuguesos és en una fase de maduració que els permet comptar, per exemple, amb uns atacants consolidats a grans lligues, com Diogo Jota i André Silva, o un centre del camp ple de força i futbol amb noms com Renato Sanches, Sérgio Oliveira o Rúben Neves, a més de William Carvalho o Danilo Pereira.

Els problemes amb el coronavirus també han arribat a la concentració d’Oeiras, als afores de Lisboa, de la qual va haver de sortir per ser positiu el valencianista Guedes, però ja s’hi ha reintegrat després de donar negatiu.

Amb tot, l’exigència per a Portugal serà màxima des de la primera fase, integrat al grup més competitiu del torneig, el menys indicat per lluitar per ser un dels tercers classificats, junt amb dos grans favorits més com França i Alemanya, i amb Hongria com a convidat de pedra, sobretot amb l’absència del seu gran talent jove Dominik Szoboszlai, tot i que jugarà al seu país amb l’estadi Ferenc Puskás de Budapest amb l’aforament complet. ALEJANDRO GARCÍA

Anglaterra

Una venjança per canviar la història

Harry Kane ha confessat que fa pocs dies va acabar de veure Joc de trons. Molt oportú. El destí li ha servit amb safata la possibilitat de retre homenatge a la venjança, concepte flotant de la sèrie. Anglaterra debuta diumenge contra Croàcia, l’equip que va descarrilar els lleons de Gareth Southgate del Mundial de Rússia del 2018. Va passar a les semifinals, a un pam de la final. ¿Com no veure el partit inaugural de la selecció anglesa amb el prisma de la venjança?

Per descomptat que no, diuen els protagonistes, no hi ha set de venjança. «Ens va fer molt mal aquesta derrota, però no ho podem mirar així», va concedir Kane, punta del Tottenham. Després de l’estiu pot ser que pertanyi a un altre club amb més aspiracions si el seu pols amb la propietat del club londinenc acaba com vol ell, amb traspàs. Ja es veurà.

Kane és la bota explosiva, el cap rematador, el gol d’una Anglaterra amb aspiracions. Si van arribar a semifinals en un Mundial, ¿què no poden fer en una Eurocopa? «Sento que estem en un bon moment, però no significa res. Hem de treballar al màxim. Fa molt temps que com a país no guanyem un torneig, de manera que si ens centrem podem arribar molt lluny».

Notícies relacionades

Els 12 jugadors a seguir a l’Eurocopa 2021

Així serà el protocol contra la Covid als estadis de l’Eurocopa 2021

Southgate compta amb una plantilla àmplia en qualitat, amb molts joves enlluernadors, però és evident a ulls de tots els observadors que falta encara un equip titular clar. Massa on elegir.

La història obliga a ser pessimista. No hi ha anglès que es permeti somiejos, però amb cartes com Rashford, Sterling i el mateix Kane, i aquests nois plens de talent com Foden, Mount, Grealish o Bellingham, els sospirs de grandesa no estan fora de lloc. I somiar en una venjança tampoc. ALBERT GUASCH