Panenka i altres herois i brivalls de les tandes de penals

Per exemple, els campions de l’especialitat són precisament els txecs, uns asos sense rival. No només es van imposar en totes les tandes que van disputar, tres, sinó que van transformar tots els penals llançats, 20. I no diríeu quina selecció és la segona millor: doncs Espanya, amb tres de guanyades (Dinamarca-84, Itàlia-08 i Portugal-12) i una de perduda (Anglaterra-96). Curiosament, els grans ‘losers’ són potències: Anglaterra (1-3), Països Baixos (1-3) i Itàlia (2-3), mentre que Alemanya desmenteix una mica el lloc típic que la victòria porta sempre la seva samarreta: dues victòries i una derrota des del punt fatídic.

Panenka va comptar amb el factor sorpresa que ningú havia sigut tan insensat de jugar-se un penal així, i menys en una final i sent l’últim xut. El bigotut de Praga va passar després pel Mundial d’Espanya-82 i en va llançar dos més, però ho va fer ja sense ostentacions, dos convencionals xuts perfectes al costat del pal, contra Kuwait i França.

Al llarg d’aquests 45 anys, d’imitadors no li han faltat, bastants dels quals van sortir esquilats perquè el porter els va veure venir. En Eurocopes, s’hi va atrevir Andrea Pirlo en els quarts del 2012 contra Anglaterra, i se’l va empassar Joe Hart: ell va anar cap a un costat i la pilota, en mansa paràbola, pel mig.

De les sèries de penals se n’han fet investigacions estadístiques que revelen que els qui comencen tirant tenen avantatge (guanyen un 60% de les vegades), tot i que també s’han publicat bajanades acadèmiques com la recomanació de «seleccionar els cinc millors llançadors», així com assignar al millor la cinquena posició i al segon millor la primera posició. Després venen certes realitats i desmenteixen els del birret, com que no és infreqüent que el cinquè llançador ni tan sols arribi a xutar.

Quant a elegir els més bons, cosa que en principi sembla òbvia, els annals eurocopers van plens d’errades de fins estilistes: va fallar Van Basten el 1992 davant Dinamarca, va fallar Beckham el 2004 davant Portugal, van fallar Modric i Rakitic el 2008 davant Turquia... I si anem a altres competicions, Roberto Baggio i Leo Messi van llançar als núvols els seus a les finals del Mundial-94 i la Copa Amèrica-16. Poc a afegir davant aquests noms.

En les tandes fa falta molta fermesa, un bon colpejament i no dubtar, expliquen els qui s’han vist en semblant tràngol. Sembla fàcil. Després, qualsevol pot marrar. Segur que és una espina que encara té clavada Gareth Southgate, l’actual seleccionador anglès. En la semifinal del 1996, el seu error va significar l’eliminació d’Anglaterra en la semifinal contra Alemanya. Va explicar anys després que qui més el va consolar va ser el seu company Stuart Pearce, que sabia com es queda el cos després d’una espifiada així perquè ell l’havia comès sis anys abans, al Mundial d’Itàlia, també davant els alemanys. Una altra cosa que va revelar Southgate és que, al cap d’uns mesos, va rebre una carta d’un individu que era a la presó. Li donava la culpa d’haver acabat entre reixes. Estava veient el partit en un pub i el penal fallat va desencadenar la clàssica trilogia discussió-insults-cops de puny de la qual el paio en qüestió va sortir tumefacte i emmanillat.

Notícies relacionades

Dinamarca, el campió impossible del pobre Ricardo

Els rècords de Platini que no pot batre Cristiano Ronaldo

D’anglès amb cara de freqüentar pubs n’hi va haver un gairebé infal·lible des dels 11 metres, però mai va jugar una Eurocopa, ni un Mundial, amb prou feines es va posar vuit vegades la samarreta de la selecció i en un parell d’ocasions es va quedar (injustament) fora de les llistes definitives. Era Matthew Le Tissier, nom fetitxe per a gurmets del futbol. El vídeo dels seus millors gols està a l’abast de molt pocs, i potser va ser el millor llançador de penals conegut: 49 gols de 50 intents.

Pocs s’encaminaven amb tanta seguretat cap al punt de calç com l’ídol del Southampton. Al contrari que Tigre Barrios, davanter centre del Barça dels 70 que va coincidir amb Arsenio Iglesias a l’Hèrcules. Recordava el tècnic gallec l’angoixa de l’ariet de Tenerife quan, en una tanda d’una eliminatòria de Copa, veia que ningú fallava i no es deslliuraria de tirar-ne un. Ho relatava Arsenio imitant l’accent del canari: «¡Mister!, ¿què passa ara? ¡Ja només quedem els del ‘punteraso’!». No tots són com Panenka. Per alguns, un penal és la pena màxima sense metàfores.