Com entrar a la història a cops de cap

Allò de Zidane sens dubte ho recorden. Al minut 110 de la final del Mundial del 2006 disputada a Berlín, Marco Materazzi va fer un comentari de mal gust sobre la germana de l’astre francès i aquest, que jugava el seu últim partit com a futbolista, va envestir amb el cap el defensa italià, que va caure a terra entre crits de dolor i es va cargolar durant una bona estona sobre la gespa; prou temps perquè Zidane veiés la cartolina vermella que posava un lamentable punt final a la seva exemplar carrera.

El fins fa poc entrenador del Reial Madrid no era el primer francès que colpejava amb la testa a un rival en un gran torneig de seleccions. En un partit de la fase de grups de l’Eurocopa del 1992 que enfrontava Anglaterra i França, el duríssim central gal Basile Boli li va donar un terrible cop de cap a Stuart Pearce, un altre defensa conegut per no fer presoners (un ha d’haver demostrat certes aptituds per guanyar-se el sobrenom de psicòpata). En aquella ocasió, el desenllaç va ser ben diferent.

20 minuts de terror

L’incident es va originar en una picabaralla que Pearce va tenir amb el francès Jocelyn Angloma. Boli va acudir a venjar el seu ‘coéquipier’ i va arremetre amb l’os frontal contra el rostre de l’anglès, que es va desplomar amb una aparatosa bretxa sagnant a la galta dreta. Va tardar poc a aixecar-se. «Pel que sembla, l’àrbitre no havia vist res, així que vaig pensar que no tenia sentit quedar-me allà a terra». En lloc d’anar a denunciar l’acció al col·legiat entre escarafalls, Pearce va optar per un enfocament més conforme a la seva reputació. «Em vaig acostar a Angloma i li vaig dir que sabia que havia sigut ell i li ho faria pagar. Es va passar els 20 minuts següents terroritzat i negant haver sigut l’autor del cop de cap». No hi va haver sanció per a Boli.

A la roda de premsa després del partit, Pearce va assegurar que la col·lisió havia sigut accidental. «Si deia que havia sigut una acció deliberada, algú podia posar-se a buscar imatges meves d’anteriors partits i no n’hauria sortit ben parat», es va justificar un temps després. Atesos els seus antecedents, l’argument era bastant incontestable. Boli li va enviar un fax a l’hotel de concentració de la selecció anglesa per donar-li les gràcies per la seva «esportivitat».

La primera Champions

Notícies relacionades

Apostes, beguda, sexe i futbol, per aquest ordre

L’Eurocopa d’Anglaterra exhibeix el ‘boom’ del futbol femení

Abans que passés un any, el central nascut a Costa d’Ivori va tornar a donar un cop de cap sonat. Aquesta vegada va impactar amb la pilota, a la sortida d’un córner, per marcar el gol que va donar la victòria a l’Olympique de Marsella contra el Milan a la final de la primera edició de la nova Champions League el 1993.

La veu de Boli des d’una gravació telefònica és el primer que se sent a ‘Passement de jambes’ (títol que al·ludeix a la maniobra futbolística que a Espanya es coneix com a ‘bicicleta’), un típic ‘egotrip’ arrogant en clau de declaració d’amor a l’esport rei que el raper parisenc Doc Gynéco va incloure el 1996 al seu molt recomanable elapé de debut, ‘Première consultation’. L’homenatge es queda només a mitges, perquè, en un moment de la lletra, Doc Gynéco es burla obertament del sobrepès de l’internacional francès. Un quart de segle després, Basile Boli encara no ha executat la seva venjança. I si ho ha fet, no ha transcendit.