El malmès cor de la selecció espanyola

La història del futbol amaga sovint els seus paràgrafs més rellevants en pàgines aparentment intranscendents. Aquí en va un exemple. El 9 de desembre del 1979, la selecció espanyola es va enfrontar a Xipre a l’estadi Tsirion de Limasol, davant 12.000 espectadors, en un partit de classificació per a l’Eurocopa 80. Va guanyar Espanya per 1-3 amb gols de Villar, Santillana i Saura i d’aquesta manera va acabar de segellar el passaport a la fase final del torneig, que se celebrava a Itàlia. Però, en realitat, l’únic motiu pel qual aquest xoc –que, segons les cròniques, va resultar una llauna del quinze– mereix ser recordat és un altre: va ser el primer desplaçament en el qual l’equip espanyol va rebre l’alè des de la grada d’un aficionat manxec anomenat Manuel Cáceres Artesero. Per a la història, Manolo el del bombo.

Amb 72 anys, el seguidor de la boina i el timbal que ha animat ‘la Roja’ en més de 400 partits (inclosos 10 mundials i 8 eurocopes) es passeja avui pels mitjans de comunicació com un personatge tràgic que pidola ajudes i explica a qui vulgui escoltar-lo com la passió pel futbol (i la percussió, cabria afegir-hi) li ha arruïnat la vida: separat en dues ocasions i distanciat dels seus fills, Manolo malviu amb una pensió de jubilació de poc més de 800 euros després d’haver hagut de tancar per culpa de la pandèmia el bar Tu Museo Deportivo, que durant tres dècades va regentar a València, a uns 100 metres de Mestalla. Malgrat haver rebut uns dinerets de la Federació Espanyola per viatjar aquests dies a Copenhaguen, Sant Petersburg i Londres, l’home assegura ser víctima d’un despietat menysteniment per part de les autoritats futbolístiques i profereix una vegada i una altra la més lúgubre de les amenaces: si la situació econòmica no s’arregla, haurà de vendre el bombo. 

El «disgust nacional»

Notícies relacionades

Ni evasió ni victòria en un calabós de Bogotà

Una burla del destí de crueltat insuportable

I ja se sap el que passa quan Manuel Cáceres es veu privat del seu llegendari instrument: «‘Si Manolo pierde el bombo / disgusto, disgusto nacional’». Això és el que cantava la jove banda madrilenya (i madridista) Carolina Durante a ‘El himno titular’, jocosa cançó composta i publicada en vigílies del Mundial de Rússia, que ha sigut versionada per Los Planetas i Amaia Romero, entre d’altres. El vers en qüestió al·ludia a un trist episodi ocorregut el juny del 2017, quan el Manolo, convalescent encara d’una delicada intervenció coronària, es va desplaçar a Múrcia per assistir a un partit amistós entre Espanya i Colòmbia a la Nueva Condomina (ja veuen que el tio s’ho empassa absolutament tot) i algun malànima va aprofitar un moment de desatenció per robar el bombo del vehicle on viatjava.

Després d’uns dies de comprensible sotsobre («estic desfet», va arribar a afirmar), el jugador número 12 de la selecció espanyola va poder recuperar el seu llegendari tambor, que va aparèixer misteriosament als voltants del Quarter General de l’Armada a Madrid. El moment del retrobament entre home i bombo va ser descrit de forma unànime per la premsa esportiva com a «emotiu», tot i que el Manolo no va poder evitar donar-li una pàtina grotesca al declarar: «Ha sigut com quan un es casa i veu per primera vegada la dona». Un símil que potser és acceptable en algunes regions d’Àsia meridional però que a Espanya causa, com a mínim, estranyesa.