L’amo de la selecció és Luis Enrique

No, encara no és Krasnodar, la ciutat russa on Espanya es va autoimmolar amb la marxa de Lopetegui al Madrid hores abans, i no és cap exageració, de l’inici del Mundial-2018. No ho és, però el clima al voltant de la selecció és enredadament tèrbol des que Luis Enrique va anunciar una llista amb 24 jugadors on no hi havia cabuda per a Sergio Ramos, far, líder, estrella i ànima d’aquest grup. Ni per al capità d’Espanya ni tampoc per a cap altre jugador madridista, obrint un terratrèmol sobre el qual ha de treballar l’asturià.

Terratrèmol que encara no ha acabat. Ni acabarà, per molt que la samarreta amb el 15, el dorsal que portava el sevillà, hagi quedat òrfena perquè cap altre jugador va voler usurpar aquest vestit. Aquestes ones sísmiques sacsegen la selecció, turmentada, a més, per la Covid després que Busquets, el nou capità i única peça que quedava de l’Espanya campiona del món a Sud-àfrica-2010, donés positiu, creant pànic els dies previs al debut, dilluns a Sevilla, contra Suècia.

Viatge al passat

Abans que la pilota rodés, la divisió, tan perversament tradicional en tot el que l’envolta la selecció des de fa anys i anys, fins i tot en l’èxit, ja va quedar definida. De sobte, un altre viatge al passat evocant aquell conflicte mediàtic, esportiu, social fins i tot entre Luis Aragonés i Raúl, el símbol blanc, després del Mundial-2006 d’Alemanya, pròleg, curiosament, de l’edat d’or del futbol espanyol. Canvien els personatges. De Luis a Luis. I de Raúl a Sergio, però l’essència del conflicte és la mateixa. Res que sorprengui Lucho, entrenador valent, atrevit, amb una fe indestructible en les seves conviccions, que fuig sempre del populisme. O de la propaganda.

El més fàcil era incloure Ramos a la llista, malgrat les inacabables molèsties físiques, pas pel quiròfan inclòs, que l’ha tingut bastant més temps aquest 2021 a la infermeria que sobre la gespa. El fàcil era cridar-lo i assumpte més que liquidat. Però Luis Enrique mai ha sigut diplomàtic. ¿Per què havia de ser-ho encara? Per molt conscient que sigui, i ho és, que ha tocat una artèria del cor espanyol, l’asturià s’ha mantingut fidel a si mateix, transformat en l’únic líder d’una selecció que s’enfronta a una obligada i imprescindible reestructuració perquè del passat ja no es pot extreure pràcticament més.

Més bombolles que futbol

El panorama resulta, per tant, complicat per al seleccionador, exposat més que mai a la mirada crítica. Es va sentir el seu nom a la megafonia del Metropolitano, poc abans del primer i últim amistós previ a l’Eurocopa amb Portugal (0-0), i el públic va xiular-lo. A l’acabar el partit, va corejar a Morata, que havia estavellat una pilota al travesser, una cançó cruel. «Morata, ¡que dolent que ets!, ¡que dolent que eeeets..!». I el tècnic va elevar la veu per no deixar-se intimidar per aquest clima de crispació. «Els xiulets a mi fins i tot em posen, però no m’agrada als jugadors. I això de Morata és per aixecar-se, aplaudir i trencar-se les mans. S’ha matat a pressionar», va cridar amb energia l’asturià.

👤 Ejercicios individuales por postas.

🧤 Trabajo específico con los porteros.

📹 ¡Así ha sido la 2ª sesión de los futbolistas que integran la burbuja paralela de la @SeFutbol!#SomosEspaña #EURO2020 pic.twitter.com/4cCjr9qO91

— Selección Española de Fútbol (@SeFutbol) 9 de junio de 2021

Luis Enrique no juga només un partit amb Espanya. Juga multitud de minipartits condensats en 90 minuts amb una selecció en inevitable procés de construcció futbolística, desposseïda de l’enorme talent que va tenir al seu dia, amb joves que surten esperançats (el blaugrana Pedri és l’aparició més il·lusionant que es recorda en els últims temps), però sense l’eficàcia que exigeix un incipient projecte com aquest. Es parla més aquesta setmana de bombolles sanitàries que del futbol, quedant-se el seleccionador sense dies per assajar, aïllats com té els jugadors pel positiu de Busi.

👋🏻⚽️ ¡¡Buenaaaaa, porterosssss!!

🧐 Nos colamos hasta dentro de la portería (literalmente) en el entrenamiento de los porteros de la @SeFutbol dirigido por José Sambade.

👏🏻 ¡¡Gran trabajo el de @D_DeGea, Unai Simón y Robert Sánchez!!#SomosEspaña #EURO2020 pic.twitter.com/kxUSfzvvaM

— Selección Española de Fútbol (@SeFutbol) 8 de junio de 2021

Unida també a la de Diego Llorente, el central del Leeds. Dos positius en una setmana amb una sensació de pànic del contagi generalitzat estès a la ciutat esportiva de Las Rozas.

Dolor a les àrees

Notícies relacionades

Pedri, elegit millor jugador jove de l’Eurocopa

«¿Algú ha vist el que ha fet Pedri, un nen de 18 anys, en aquesta Eurocopa?

Més pendent de les vacunes, amb el consegüent escàndol social –¿per què els jugadors abans que altres persones que les necessiten més?– que d’articular el pla esportiu per iniciar un torneig on Espanya és una veritable incògnita. Té, o tenia, un pla Luis Enrique. Jugar amb el 4-3-3, el seu sistema preferit, convertint la pressió, extenuant pressió al contrari, en una irrenunciable manera d’entendre la vida. Córrer cap endavant per recuperar la pilota com si no existís el demà i evitar així córrer angoixat cap enrere.

👏🏻 Gracias por vuestra predisposición, esfuerzo y compromiso.

🫂 Despedida de honor en Las Rozas para los jugadores de la burbuja paralela.

🔗 https://t.co/FukrYTFXIs#SomosEspaña#EURO2020 pic.twitter.com/z5sSHxfWId

— Selección Española de Fútbol (@SeFutbol) 12 de junio de 2021

La selecció genera ocasions, però li manca el davanter terminal que era Villa o el nou dinàmic que va ser Torres. Necessita molt treball perquè la contundència no figura en el seu catàleg de grans virtuts. Pateix quan arriba a l’àrea aliena i pateix en la pròpia perquè la successió de Casillas s’arrossega des de fa anys. Passen els porters i canvien els seleccionadors, però ningú troba el guardià del temple. Són antics problemes estructurals d’una Espanya amb un sol amo. I es diu Luis Enrique Martínez.