Entrevista a Pedri: «Jo soc un jugador del carrer, és on ho vaig aprendre tot»

¿És més difícil ‘la Nevera de Tegueste’ o un partit d’Eurocopa? Doncs sí, jo crec que sí (ha, ha, ha)

¿Per què l’anomenaven ‘la Nevera’? Doncs la veritat és que no ho sé. Perquè en aquest camp quan estàs jugant potser no fa tant fred. Això és veritat. Però quan ets a la grada sempre passa un airet per la muntanya que... ¡Compte!, ¡compte amb aquest airet!

Quan juga a l’estadi Insular, el Camp Nou o ara a qualsevol camp de l’Eurocopa, ¿encara creu que segueix allà? És clar. Sempre intento jugar com si hi fos. ¿Com? Estar tranquil, amb el cap tranquil i disfrutar del futbol que, al cap i a la fi, és el que realment m’agrada. Per això sempre dic que em considero un jugador del carrer. Allà ho vaig aprendre tot. Després ho millores amb els entrenadors, és clar que sí. Però la majoria de les coses les porto de quan jugava al carrer. Si et toca jugar en un camp com el de Tegueste, que és molt més petit i els espais són encara més reduïts, has de resoldre les coses de forma molt ràpida. Es guanya molt pensant abans d’executar. Allà es guanya molt, sens dubte.

¿Pensa? ¿O juga per instint? Moltes vegades per instint. Són coses que et surten gairebé sense pensar. En un partit no tens temps a pensar tot el que vols. És clar que has de mirar abans de fer una passada o tenir la visió de la jugada per saber on són els rivals. Però moltes vegades ho fas per instint. Gairebé sense temps per pensar. Tot i que vulguis, no tens temps.

Ho diu, per exemple, en aquesta jugada en què tots esperaven la passada a Busquets contra Suïssa i, de sobte, vostè va descobrir Koke. ¿Com el va veure? Jo rebo la pilota del Pau (Torres) i la meva primera intenció és tornar-li la pilota a Busi. És una jugada molt ràpida. Però abans ja havia vist Koke. ¿Com? Doncs m’hi vaig fixar abans que el Pau em fes la passada. Després, al veure com els suïssos estan pressionant molt Busi, doncs decideixo canviar el peu i donar-l’hi a Koke.

¿Màgia? No, no és màgia. És simplement veure on són els companys i saber el que faràs abans de rebre la pilota.

El futbol es juga més amb el cervell que amb les cames. Per descomptat, és clar que sí. Jo intento sempre pensar més ràpid que el rival. És una de les coses més importants que hi ha actualment en el futbol. Has de pensar sempre abans de rebre. Sempre. Si penses abans que el rival, tens més opcions per avançar-te als seus moviments. Això és molt més important, almenys per mi, que tenir un gran físic.

Però vostè enganya. Sota aquesta aparença fràgil, també té un gran físic. Vostè és el jugador que més quilòmetres ha recorregut de tota l’Eurocopa: 61,5 km. El meu pare sempre em va donar un consell: ‘Tot i que no tinguis un bon partit o no et surtin les coses bé, no deixis de córrer mai’. I això és una cosa que tinc molt present. El segueixo al peu de la lletra. És un magnífic consell. Intento donar el màxim possible a l’equip. Treball, treball i més treball, corrent sempre el que calgui.

¿D’on treu tanta resistència? Jo, de petit, feia atletisme. Sempre he tingut bon fons i he aguantat molt. En les pretemporades, per exemple, m’agradava anar a córrer per la muntanya o la platja. És una cosa que sempre m’ha agradat. De vegades anava amb tot l’equip, d’altres sol. Anava el primer al màxim ritme que podia. M’agrada exigir-me a mi mateix. 

¿No es cansava? És clar. Però també recupero molt ràpid. ¿Com? És clau descansar bé, menjar bé, cuidar el teu cos. És una de les coses més importants per a un esportista. Si tens una bona alimentació i un descans adequat pots aguantar millor els esforços i això et fa estar més tranquil.

¿Hi ha algú que l’inspira? Ja he dit moltes vegades que Iniesta, Xavi, Busi.. Però jo soc un tio molt tranquil. És veritat que també m’agrada fer moltes bromes quan ja tinc confiança. Però estic sempre tranquil per poder fer el meu joc el millor possible. Em fixo sempre en els grans futbolistes, com ells, que han passat tant pel Barça com per la selecció. Intento agafar una mica de cadascun

Si l’Eurocopa hagués sigut el 2020, com estava programada, ni rastre de Pedri. Sí, és clar que ho sé. La veritat és que ser aquí és un somni. No vull pensar el que hauria passat si s’hagués disputat l’estiu passat. Lamentablement la Covid la va retardar i això ha permès que pogués ser aquí amb la selecció. És una desgràcia això del coronavirus i tant de bo se’n vagi aviat, però que es jugués un any més tard m’ha afavorit. És una cosa que ningú volia que passés, però ara tinc la sort de poder viure aquest somni amb Espanya i de disfrutar-lo al màxim amb els meus companys. És un orgull.

¿Creu en el destí? Doncs, sí. Crec que hi ha un destí per a tothom. Totes les coses passen per alguna cosa. I va haver de passar això perquè jo vingués.

Juventud la Laguna, Las Palmas, el Barça, la selecció... Tota la gent que l’ha acompanyat en el seu camí diu que vostè no deixa de tenir els peus del terra. Quan un jugador perd el cap o el món de vista, es perd un futbolista. Cal estar tranquil, tenir el cap fred, anar pas a pas, partit a partit. I sobretot, aprendre de la gent que tens al costat perquè porten molts més anys que tu. Ells han viscut moltes coses i tenen, per tant, molt per ensenyar-te.

Vostè té ara Busquets i Alba a la selecció. Jordi i Busi són uns companys espectaculars. Sempre hi he tingut molt bona relació. Ja des que vaig arribar al Barça, tots dos em donen molts consells, recolzant-me, tant al Camp Nou com a la selecció. Els estic molt agraït per haver-me fet aquesta confiança des del primer dia, és una autèntica bogeria. 

¿Què li diuen? Que estigui tranquil. Ara les coses van bé, però també hi haurà un moment en què vagin malament i llavors has d’estar igual de tranquil, mantenint, per descomptat, el cap igual de fred. Busi i Jordi em donen moltes indicacions de com m’he de col·locar al camp, aquests consells em venen espectacular.

¿Pedri no es posa mai nerviós? Moltes vegades, malgrat que intento estar tranquil, pot passar que no ho estigui. I tens una mica de nervis per la situació que viuràs. Però la veritat és que una vegada entro al camp tots els nervis se me’n van del cap. Llavors, intento jugar. 

Hi ha tres persones claus en la seva curta carrera: Mel, Koeman i Luis Enrique. Són tres entrenadors que han marcat la meva carrera. És veritat. No me’n puc oblidar mai perquè han sigut clau. Se’m quedarà gravat per tota la vida. Sense ells no seria aquí

¿Què va veure Mel en vostè? Primer, em va fer tota la confiança que necessitava. Tenia només 16 anys. I ell va apostar per mi. No és una cosa que es vegi cada dia. Hi va apostar des del primer moment. ¿Què em va dir? Res. ‘Diverteix-te com fas en el juvenil. ¡Tu, tranquil! ¡Jo ja t’he vist jugar! Sé que pots fer coses molt bones. Fes el mateix que feies en el juvenil’.

¿Com va ser la primera trobada amb Koeman? Des del primer moment va creure en mi. Jo venia amb una predisposició absoluta per treballar i tenir els màxims minuts possibles. Ell em va donar aquesta oportunitat jugant moltíssims minuts amb ell. Estic orgullós que també cregués en mi. Jo no el coneixia. Ni ell a mi. Recordo que un dia, en un entrenament, se’m va acostar i em va dir: ‘No et conec, però vull veure del que ets capaç’. Això em va donar molta força, molta energia per poder demostrar-l’hi al míster.

¿I Luis Enrique? Un altre entrenador que m’ha fet tota la confiança. Va apostar per mi perquè estigués en aquesta Eurocopa amb la confiança que tinc ara. Des del primer moment, Luis em va dir: ‘Tens coses molt bones, has de treballar com qui més per adaptar-te a la idea de joc que tenim a la selecció. Has de pressionar’. M’encanta la idea que ha traslladat a l’equip i, és clar, la confiança que m’ha fet. 

A l’Eurocopa, vostè ha anat de menys a més. Crec que l’equip ha fet un magnífic torneig. Personalment, he intentat donar el màxim. Així ho faig en qualsevol partit. Intento donar-ho tot. Al principi la gent va dubtar una mica perquè no entrava la pilota, però nosaltres no teníem dubtes. Aquí dins no teníem cap dubte que la pilota acabaria entrant per anar passant rondes i lluitar pel que volem. ¿Què és? Guanyar l’Eurocopa. Ja es va veure la resposta de l’equip davant Eslovàquia. Era com dir: ‘Nosaltres som aquí’.

Després, Croàcia i Suïssa. En el de Croàcia, per exemple, no vaig tenir temps ni de posar-me nerviós, tot i que arribéssim a la pròrroga. Contra Suïssa va ser una autèntica bogeria. Fins i tot en la tanda de penals, tot i que vam començar perdent, tenia fe que podíem arribar a les semifinals.

¿Per què? Tenia fe perquè sabia que podíem remuntar. Vam tenir un grandíssim Unai, estic molt content amb ell. S’ho mereix. Dinem a la mateixa taula, amb Dani Olmo, Laporte i Gerard Moreno, que ara, precisament, m’estava fent bromes aquí. Jugo a ping pong amb ell. 

Luis Enrique el va treure en l’últim minut de la pròrroga. Va entrar Rodri. ¿Hauria demanat tirar algun penal? És clar. Si hagués sigut al camp hauria demanat la possibilitat de tirar-ne un. Però si em va canviar, vaig confiar al màxim en els meus companys. Sabia que ho farien bé. No tenia dubtes. 

Dimarts, Itàlia. En aquests anys ha aconseguit construir un equip amb molta qualitat. La gent pensa que és una selecció que només pensa a defensar. Però no és així. Ara, Itàlia ha canviat l’estil de joc, però segueixen amb l’empenta de lluitar per totes les pilotes fins al final. Serà un magnífic partit entre dos grans equips que aspiren a jugar la final.

A vostè, de petit, li van dir que no servia perquè era «primet i baix». Sap que la seva carrera pot ser una inspiració per a nens que ara comencen. És veritat. A aquests nens que es pensin que el físic els pot marcar la carrera els dic que no és així. Si treballen i penquen com qui més, al final t’arriba l’oportunitat. Si no treballes al màxim, no t’arribarà mai. Sí, em van dir que era primet i baix.

¿I què va pensar? Doncs que el petitó i baix ho ha de donar tot per fer-se gran. És el que intento fer cada dia.

Hi ha un indubtable punt de rebel·lia, ¿oi? Sí, per descomptat. Només amb talent no n’hi ha prou. El futbol s’ha tornat cada vegada més físic i es necessita treballar moltíssim. No pots dir que no al treball. Hi ha una mica de rebel·lia. Si tu em dius que soc prim, jo pencaré al màxim i tiraré endavant.

¿És supersticiós? No, no tinc cap mania. De veritat que no.

Alguna rutina abans de cada partit. O després. Trucar, per exemple, el seu pare o la seva mare. No, no... Tampoc. Si guanyo, segur que els truco. Si perdo, no.

¿Mai? Mai. ¿Per què? Si perdo truco l’endemà per estar més tranquil.

¿Qui és el seu crític més gran? ¿El seu pare? ¿Vostè...? No, no. El meu germà és el crític més gran que tinc. És qui més em critica. Jo veig molt futbol. A tota hora. M’encanta veure’n. 

¿S’estudia a si mateix? És clar. De vegades, em poso algun vídeo. Però sempre ho faig d’un partit sencer perquè un vídeo de Youtube o Twitter són els highlights. Allà es veuen les coses bones. I jo soc partidari de veure més les coses dolentes que les bones. Em fixo en tot el que he fet i si he pres la decisió adequada. Cal veure els errors per millorar-los perquè les coses que tens bones ja et surten bé. 

Per cert, ¿per què porta les mitges abaixades? Doncs la veritat és que no té cap explicació. És simplement per comoditat. Me les poso així per aquesta qüestió d’estar més còmode. 

¿Sempre les portava així? No, no. Abans les portava més amunt, però ara prefereixo a baix. ¿Per? Abans sempre m’estaven caient i durant el partit me les havia de pujar. Doncs llavors me les poso avall i que caiguin del tot. Així no perdo el temps a pujar-les i baixar-les.

Notícies relacionades

Pedri, elegit millor jugador jove de l’Eurocopa

«¿Algú ha vist el que ha fet Pedri, un nen de 18 anys, en aquesta Eurocopa?

¿Té temps per pensar l’any de bogeria que viu? De vegades, quan arribo al llit i em poso a pensar tot el que he viscut en tan poc temps... Doncs, m’encanta. I m’ho prenc com una motivació per seguir i intentar disfrutar de més moments així. 

Si titulo l’entrevista «soc un jugador del carrer» ¿li agrada? És perfecte. Soc un jugador del carrer. I m’encanta ser-ho.