Espanya, a Wembley davant el seu mirall Itàlia

A la grada milers d’aficionats, però sense espanyols o italians perquè la UEFA ha prohibit el viatge cap a Anglaterra, convertit l’estadi en una bombolla atapeïda de seguidors britànics, barrejats, això sí, amb residents espanyols o italians a les illes. 

Honrar l’estil

A una banda d’aquest mirall queda reflectida ‘la Roja’, que tornarà a anar vestida de blanc, disposada a honrar l’estil que la va portar al cim quatre anys inoblidables (Eurocopa, Mundial i Eurocopa), una fita mai assolida per cap altra selecció. Davant, mirant-se en el que ara pretén ser, nia l’atractiva ‘squadra azzurra’, que ha desmentit els vells i ancestrals mites del calci, demostrant que es pot jugar bé, guanyar i, alhora, divertir la gent.

Espanya vol ser la vella Espanya de Luis i Del Bosque, aquella que va arraconar, i potser per sempre, la fúria per entregar-se al toc i el passi. I Itàlia pretén ser Espanya, disposada a treure-li la pilota, desposseint-la aquesta mateixa nit del seu gran tresor.

El botí és tan valuós (una final d’una Eurocopa) que toca apel·lar a l’essència del joc per sortir amb la clau de Wembley a la mà, que li permeti a ‘la Roja’ tornar diumenge per lluitar pel títol, pendents del desenllaç de l’altra semifinal entre Anglaterra, que juga acompanyada a casa, i Dinamarca, també al mateix estadi.

Equips d’autor

S’assemblen tant i tant que, de vegades, fins i tot es confonen. Utilitzen fins i tot el mateix sistema de joc: el 4-3-3 al qual Cruyff va donar vol al Barça. Espanya porta la firma de Luis Enrique, que ha acabat sortint-se amb la seva, enmig d’un clima d’indiferència i retret inicial, transformat ara en un tebi reconeixement perquè el continuen esperant. I ell ho sap. Però ni el preocupa ni tampoc el condiciona. A la seva manera ha arribat a Wembley. I així seguirà.

Itàlia també té la inconfusible rúbrica de Roberto Mancini, aquell exquisit jugador del Sampdoria (va perdre la final de la Copa d’Europa contra el Dream Team al vell Wembley fa ja gairebé 30 anys), que ha regenerat amb dolçor i elegància una desgastada i caduca selecció. 

Posats a coincidir ho fan fins i tot en el debat sobre el nou, una figura en desús en el futbol modern. A Morata, enfrontat aquesta tarda als seus companys de la Juventus (Bonucci, 34 anys, i Chiellini, 36), se’l va xiular i se’l va discutir des del primer minut. A Immobile, tres quarts del mateix, sense que la Bota d’Or europea, trofeu que posseeix i l’acredita com al màxim golejador del continent, el protegeixi de la crítica al seu país. I també fora d’Itàlia per la seva basta simulació d’un penal que no era davant Bèlgica a quarts.

Famílies més que equips

Famílies més que equipsEn temps rècord, Luis Enrique ha tornat Espanya a l’aristocràcia europea. Igual que Mancini. Tots dos han teixit forts vincles emocionals amb els seus jugadors, que transcendeixen més enllà del purament futbolístic.

Notícies relacionades

Pedri, elegit millor jugador jove de l’Eurocopa

«¿Algú ha vist el que ha fet Pedri, un nen de 18 anys, en aquesta Eurocopa?

Lucho ha creat l’Espanya Futbol Club, sense estrelles, ni vedets, on un grup de joves, en el qual sobresurt Pedri, un talent canari (18 anys) que va brillar sl Barça de Koeman, com a bandera d’una nova generació.

‘Mancio’, com l’anomenen al seu país, ha parit la Itàlia Futbol Club. No són seleccions, són famílies que han generat una gran cohesió i identitat pròpia en setmanes de convivència, tensa a l’inici a ‘la Roja’, relaxada en la ‘squadra azzurra’, abans de sortir aquest dimarts Wembley camí del paradís. Un no hi arribarà.