¿Vols veure com seria Espanya avui si Franco ressuscités 24 hores?

A EL PERIÓDICO hem volgut fer un lleuger experiment quan s'acosta l'aniversari de la mort del dictador Francisco Franco. Seran 41 anys des que Arias Navarro va ploriquejar a la tele “espanyols, Franco ha mort”. L'esnif més parodiat de la història de Youtube inspira el ritme d'un vídeo dedicat als més joves i als desmemoriats.

El debat gastat al llarg de les dècades transcorregudes és temptejar què queda del franquisme a l'Espanya d'avui. Enquestes entre escolars i universitaris avisen de la confusió que regna al sortir de les aules.

Molt pocs saben explicar què va passar durant la dictadura, quin perfil va tenir el dictador, com es vivia. Com per preguntar pels drets i les llibertats, per una Europa que s'acabava als Pirineus. I no només espanten les respostes més 'chonis' en tarda de 'botellon'.

TANCAR ELS ULLS, OBRIR-LOS

¿Com seria l'Espanya del 2016 sota un règim franquista? Hem traçat un guió telegràfic amb proposta lúdica: tancar els ulls, tornar-los a obrir i observar què estaria passant durant 24 hores sota el règim franquista. 24 hores franquistes.

La imatge de Miley Cyrus mostrant la seva provocadora llengua es congela. Fosa en negre, comença el malson.

Francisco Franco "no estaba muerto, estaba de parranda".

Mentre les hosts franquistes tornen per desfilar per la Via Laietana, de comissaria surten les fitxes policials de perillosos activistes. Oriol Junqueras, Anna Gabriel, de cara i de perfil, com Albert Rivera, Artur Mas, Carles Puigdemont…

No hi ha partits polítics, tampoc fan falta.

Felip de Borbó és un rei a l'exili d'Estoril, Portugal, com ho van ser el seu pare i el seu avi.

Mariano Rajoy treballa com a registrador de la propietat a Santa Pola (Alacant) i té tots els matins del món per seguir caminant sobre la cinta del gimnàs.

El palau de la Moncloa fa cent anys que és tancat.

Els espanyols constitueixen una població milionària d'exiliats. Refugiats polítics i laborals als quals la Unió Europea dóna pobres respostes.

‘L'himne de l'alegria’ sona dramàtic.

Les espanyoles avorten a Londres i París.

La censura plana per tot arreu. Les xarxes socials, internet, estan sotmeses a la vigilància permanent. Com a la Xina, l'Iran o Veneçuela.

 Hi ha més presos de consciència que mai.

Als quioscos, digitals i de paper, només es ven premsa adepta al règim. Els diaris i els llibres estan condemnats a la clandestinitat.

Com els discos, les pel·lícules i els videojocs.

Res d'escots, pits, petons ni intercanvi de fluids.

Aquest cap de setmana no s'estrenarien la meitat de les pel·lícules. Per immorals, segurament. No veurem mai ‘The neon Demon’, l'última de Nicolas Winding Refn, a qui a Cannes van anomenar 'pajillero'.

Els nostres fills no podrien estrenar videojocs com 'The Tomorrow Children' o 'Destiny: Rise of Iron'.

Els tatuatges estan prohibits. Un tatuat és qualificat de 'vago', de 'maleante'.

TOT ESTÀ PROHIBIT

La immoralitat d'un petó entre homes. El matrimoni homosexual no ha existit. ¿On escoltaran Ricky Martin, Lady Gaga, Madonna? Almodóvar no tornarà mai de l'exili mexicà. Barack Obama no va enviar mai un ambaixador gai a Madrid.

Amb Franco no tindríem nits de 'botellon'. Tres persones reunides a qualsevol carrer, ¡delicte! Ja ni els més vells recorden el que era un carnaval.

Aquí mana l'Església (i l'Exèrcit). Aquí no es divorcia ni Déu.

A la Barcelona franquista, els nens surten de les escoles xiuxiuejant en català, llengua vetada a les aules i els patis. A Euskadi tampoc hi ha 'ikastoles'. Els germans grans d'aquests nens s'acomiaden per complir amb el servei militar obligatori. ¡La mili ha tornat!

El malson ens neguiteja, suor, por…

¡Obre els ulls!

Notícies relacionades

Memòria històrica i dignitat col·lectiva

Quanta aigua s'ha de beure al dia

Per sort, Franco ha mort. Els mocs d'Arias Navarro són escombrats per un cop de guitarra elèctrica.

Final del malson. Franco no ha tornat, encara que per aquí encara pul·lulin els seus néts.