Michael Douglas i Sharon Stone, 25 anys d''Instint bàsic'

Aquesta setmana s’han complert 25 anys de l’estrena d’‘Instint bàsic’, un clàssic del ‘thriller’ modern, alguna cosa més que un creuament de cames sense roba interior. Des d’aleshores, les carreres i trajectòries personals d’aquella fogosa parella han sigut qualsevol cosa menys rectilínies. A continuació, un petit repàs als agitats últims quarts de segle en les vides de Douglas i Stone. 

MICHAEL DOUGLAS, MILLOR COM MÉS FOSC

Les comparacions són odioses, sobretot si vols ser actor i el teu pare es diu Kirk Douglas. Però, com a mínim, s’havia d’intentar. El jove Michael es va fer famóscom el poli principiant de la sèrie Las calles de San Francisco, però encara més com a productor d’Algú va volar sobre el niu del cucut; va aconseguir tanta reputació en aquest altre ofici que ningú semblava voler-lo per actuar. Així que ell mateix va produir pel·lícules en què aparèixer.

Tot va canviar el 1987: en un sols any, en qüestió de mesos, es van estrenar Atracció fatal i Wall Street, i havia nascut l’actor destinat a representar durant llarg temps tots els més baixos instints de la masculinitat: l’egoisme, la cobdícia, l’obediència a les pulsions sexuals… Quan era un bon paio, com en les aventures de Jack Colton, era bo, però quan era dolent, o com a mínim, un paio un pèl turbulent, Douglas era millor.

TRILOGIA SEXUAL / Atracció fatal va ser el primer volum del que el mateix actor anomenava «la trilogia sexual»: després van venir Instint bàsic i la molt pitjor que les altres dues Assetjament, amb Demi Moore. Aquesta última la va rodar dos anys després d’ingressar a rehabilitació per, segons els mitjans, addicció al sexe, encara que ell ha insistit que els seus problemes van ser l’esgotament i l’alcoholisme. També va deixar empremta amb Un dia de fúria (1993).

La vida semblava confondre’s amb la ficció, igual que el joc es barrejava amb la realitat a la fascinant The game. Però quan Douglas semblava destinat a fer sempre d’home més fosc que la nit, ens va mostrar una cara una mica més amable a Joves prodigiosos i Traffic, com a professor universitari i jutge conservador d’Ohio. 

Aquesta primera dècada dels dosmils no va ser, però, tan brillant com es podia esperar després de dues pel·lícules com aquestes: més tard van arribar comèdies oblidables i thrillers no gaire millors, en algun cas simples vehicles per al seu lluïment.

 Però el pitjor havia d’arribar, i no era una pel·lícula dolenta, sinó el tumor de la mida d’una nou que un doctor de Mont-real li va trobar a la base de la llengua. Era un càncer de llengua en fase quatre que podia estar causat, segons Douglas va informar, pel sexe oral. Aquells comentaris no van beneficiar exactament el seu matrimoni amb Catherine Zeta-Jones, que va patir una dura crisi l’estiu del 2013, però després es va recompondre.

 La malaltia no el va parar. Malgrat rebre tractament, no va dubtar a visitar les televisions per promoure la segona part de Wall Street i Un home solitari. La indústria va semblar recordar el gran actor a qui no donaven els papers importants, i aviat enlluernava com el Liberace de Behind the Candelabra. Fins avui mateix, l’actor no dona signes de defalliment. 

SHARON STONE, NO NOMÉS REINA DE LA BELLESA

Abans del seu personatge a Instint bàsic, Sharon Stone havia passat una mica desapercebuda, si exceptuem un treball anterior amb el director Paul Verhoeven: Desafiament total. «És curiós –va declarar a Mirror fa uns anys–, però mai vaig saber que era sexi o podia ser guapa fins que vaig veure Instint bàsic i em va xocar veure que guapa que em van fer sortir».

En vista de la ressonància adquirida amb aquella pel·lícula, ella mateixa es va prestar a continuar explorant el seu costat sexual a Sliver (Assetjada) o després, amb Silvester Stallone, El professional. Decisions que semblaven donar la raó als que creien que la seva fama era producte de la imatge abans que del talent. Scorsese va desmentir aquesta idea traient el millor de Stone en una obra mestra: Casino.

 Altres intents de Stone de demostrar que no era només físic van ser menys afortunats, així en el terreny dramàtic (Condenada) com en el còmic (La musa, del gairebé sempre brillant Albert Brooks). Mentre la seva carrera feia aigües, buscava refugi en la religió: primer la Cienciologia i després el budisme, aquesta, segons es diu, de la mà de Richard Gere.

Va arribar a aquesta via, pel que sembla, després de superar una hemorràgia cerebral gairebé fatal el 2001. Es va recuperar en part gràcies a la medicació i en part, sembla, a la sanació espiritual. No va triar el millor títol per tornar (Catwoman), però després va fer films independents interessants com Flors trencades i Bobby. La temptació d’un bon taló la va portar a acceptar Instinto básico 2. Adicción al riesgo, sense Douglas i sense èxit.

A principis d’aquesta dècada compartia cartell de nou amb Woody Allen a Aprenent de gigoló. El director novaiorquès va ser qui li havia ofert, el 1980, el seu primer paper de cine: la «noia guapa al tren» de Records. Han seguit molts papers secundaris, en pel·lícules poc vistes, i una sèrie de televisió tan efímera com Agent X. Però encara hi ha esperança per a la seva carrera. Està en el cartell de The disaster artist, dirigida i protagonitzada per James Franco sobre el rodatge d’un dels pitjors films de la història: The room.

    

Notícies relacionades

Michael Douglas, en 10 frases

Sharon Stone, en 10 frases

FANTASIA I REALITAT / Tot podria anar bé, sobretot si Stone –casada i divorciada amb el periodista Phil Brosntein (editor del San Francisco Chronicle)–, ara que sembla dedicar-se més als seus fills adoptats que a les pel·lícules, es manté allunyada de la seva tendència a la declaració dubtosa. A finals de la dècada passada, totes les seves tasques humanitàries es van oblidar de cop quan va declarar que el terratrèmol de Sichuan podia ser una qüestió de «karma» per com els xinesos tractaven els tibetans. Algunes cadenes de cine de la Xina van prohibir les seves pel·lícules i Christian Dior va retirar del país els seus anuncis amb l’actriu. 

També fa temps que no intenta fer-se passar per mestressa d’un coeficient de 154 punts i membre de la MENSA (l’associació internacional de superdotats), cosa que va assegurar sense ser certa.