'El Jueves', 40 anys anys d'hilarant història (d'Espanya) sortint els dimecres

«Arribàvem cap a les 12 del migdia a la redacció i cadascun es pujava un o dos cubates del bar. Quan vaig veure Mad men vaig pensar: ‘això és com El Jueves però amb americana’». Parla el dibuixant Kim (Joaquim Aubert), un dels fundadors de la revista satírica que avui compleix 40 anys plens de jocositat. «¡Eh, però de treballar, treballàvem!», puntualitza. 

El setmanari va sortir per primera vegada el 27 de maig de 1977 i costava «25 pessetes i la voluntat». El llançament es va produir tres setmanes abans de celebrar-se les primeres eleccions després de la dictadura, i la il·lusió (i el fum del tabac) desbordava en una redacció de nois en la trentena. Llavors el pensament era: «A veure si aconseguim passar l’estiu…». Així ho explicava a aquest diari José Luis Martín, un altre dels fundadors de la publicació, pels 25 anys de la revista. «Era molt divertit», recorda Kim, pare de Martínez el Facha, el personatge de ficció més longeu de la revista. Aquest mite de la historieta va estar ininterrompudament durant 38 anys presumint cada setmana el seu feixisme hilarant. Ara, en la seva reaparició per a l’especial dels 40 anys publicat dimecres passat, Martínez el Facha és un fervent seguidor de Donald Trump. «És una bona persona que s’ho creu, els cabrons són els seus caps… Li dec una gran època», afegeix Kim sobre el seu personatge.

En aquestes quatre dècades, la revista d’humor gràfic ha sobreviscut a denúncies, polèmiques i amenaces. «¡Hem durat més que la dictadura de Franco!», es vanta a la portada de l’especial l’icònic bufó de El Jueves, la revista que surt els dimecres (originalment ho feia els divendres). El postfranquisme i la Transició van ser temps difícils per a l’humor. Recorda Kim aquells dies, en què les publicacions satíriques van ser objectiu del feixisme persistent. En la diana va estar El Papus, on una bomba va matar una persona i en va ferir 17. «Aquella gent no jugava, estaven molt cremats»,  rememora l’il·lustrador. «Jo vaig rebre diverses cartes amenaçants firmades pel Grupo de Defensa Nacional». 

I no fa tant que la llavors directora Mayte Quílez va ser agredida arran de la publicació d’una portada contra l’auge del nazisme. «Durant molt de temps El Jueves era el lloc on es podien dir coses que no es podien dir enlloc més», reflexiona Joan Ferrús, subdirector del setmanari en l’actualitat. En els últims temps els responsables de la revista reconeixen que han fet un pas més, «més canya». «Toquem més política que costumisme. Ens dediquem a canalitzar la ràbia de la gent originada pel moment polític que vivim. Ens ho demana el públic», sentencia Ferrús. «És gent jove. Colla molt més que nosaltres», reflexiona Kim. «Joan Carles I ens va arribar a dir que el tractàvem molt bé», afegeix el dibuixant.

40 ANYS AL QUIOSC I EL JUTJAT

Notícies relacionades

Una criminòloga sentencia la personalitat de Rosa Peral: «Seductora, manipuladora i mentidera»

L’absolució de Dani Alves, un terratrèmol contra futures denúncies per violació

En l’especial dels 40 anys es repassen les portades més memorables de la revista. Una antologia que narra les últimes quatre dècades de la història d’Espanya. «Una revista així només podia existir en un país com aquest. A Noruega no es podria. Aquí, en canvi, sempre passen coses grosses», deia el dibuixant Óscar Nebreda a aquest diari en la celebració dels 25 anys del setmanari.

Les portades de la revista han fet passar diverses vegades pel jutjat membres d’El Jueves. El dibuixant Kim recorda una d’aquelles trobades amb la justícia. Era per una portada sobre el Papa. «El jutge ens va imposar una multa i, al finalitzar la vista, amb la sala buida, ens va dir: «Acosteu-vos. ¿Podríeu fer un dibuix per als meus fills?». També per una primera pàgina de la revista un jutge va ordenar el segrest de la publicació per un delicte d’injúries a la Corona el 2007. «Hauria sigut millor prendre’s El Jueves amb humor que segrestar-lo, que sembla impropi d’aquesta època», va valorar dies després l’excap de la Casa del Rei Sabino Fernández Campo. Sempre és millor amb humor, també passats els 40.