Pau Arenós, el franctirador gastronòmic

La revolució gastronòmica registrada l’última dècada ha triomfat sense disparar cap tret. El periodista Pau Arenós, que es va escapar de la mili i va aixecar acta de la paralització del polígon d’Anchuras com a camp de tir de l’Exèrcit espanyol, crida ¡Plato!, el nom del seu llibre de viatges pel món a la recerca de l’àpat perfecte i algunes indigestions i desenganys, editat per Debate. «Es dispara moltes vegades i se n’encerten poques. ¡Plat!», explica mentre evoca aquella escopeta de perdigons de la seva infantesa. «Me la va regalar el meu avi patern, caçador de bicicleta i escopeta. Jo era molt dolent disparant, no vaig fer mai diana». ¡Plat!

No obstant, ha obtingut èxit com a franctirador gastronòmic. La seva mira telescòpica es fixa en les persones que hi ha al darrere dels grans restaurants i dels plats amb ADN. De l’inconfusible Ferran Adrià (El Bulli), als germans Roca (El Celler de Can Roca) passant per Gastón Acurio (Casa Moreyra), Heston Blumenthal (Dinner) o Enrique Olvera (Pujol). Ofici de periodista el d’aquest Arenós autor de vuit llibres sobre la ciència del menjar i una novel·la i un llibre de contes, i que quan li pregunten què posaria a la seva targeta de visita, escull cronista gastronòmic. «No em qualifiqui de crític gastronòmic perquè jo no puntuo mai», adverteix. El rastrejador d’històries humanes. ¡Plat!

El llibre que aquesta tarda presentarà a la llibreria La Central (carrer de Mallorca) el showman Carlos Latre, aficionat a la bona taula, a aquells plats que no es poden imitar, és un envejable periple pels santuaris d’una revolució que continuarà creixent la dècada que ve. Entre les vivències explica on menjar insectes a Mèxic i on no menjar escalopa a Viena.

Notícies relacionades

¿Quin és l'origen de la tradicó d'abraçar-se i besar-se sota el vesc?

Quanta aigua s'ha de beure al dia

PRONÒSTIC 2027 / El pronòstic d’Arenós parla d’un augment de l’especialització als restaurant –«Ángel León és un model per seguir»–, la confirmació de la vegafília i la sostenibilitat –Verde que te quiero verde...– i més presència de les dones. «El futur de la cuina és femení», afirma. Tira per terra el prejudici que moltes vegades sobrevola l’alta cuina. «No és per a la gent rica. Als milionaris els és ben igual. Aquesta cuina pertany als aficionats que estalvien durant temps per donar-se un gran gust als grans restaurants. Gent que espera 18 mesos per accedir al Celler de Can Roca. Ho celebren i ho expliquen». ¿Hi ha gent a qui se li indigesta l’alt nivell? «És més fàcil que fallis tu que ells. Quan algú surt malament d’un d’aquests restaurants és perquè ha begut massa», respon.

¡Plat! Diana.