Les àvies gallegues s'enfilen per les parets

Al llarg dels 180 quilòmetres de la carretera N-550, que travessa Galícia de dalt a baix, des de la Corunya fins a Tui, criden l’atenció coses com el desmanegat urbanisme de molts pobles i llogarrets que hi ha al seu pas; cases disseminades, mostres de bricolatge amb solucions imaginatives convertides ja en un subgènere, les chapuzas galegas... i dones grans treballant sense parar. És habitual veure-les, solen ser força grans, en plena feina: cavant en un hort, transportant un feix de llenya, arriant unes vaques. Aquestes dones van ser la inspiració de Joseba Muruzábal, un artista de 33 anys que ha anat sembrant les seves colossals pintures per aquells pobles de Déu. De sobte emergeixen unes gegantines heroïnes d’avançada edat, àvies gallegues amb superpoders que s’enfilen per les parets, immortalitzades en color en mitgeres d’edificis, a Ordes, a Cambre, a Carballo, a Muxía, a Santiago.

Fenómenos do rural es diu la sèrie d’obres que retraten aquestes senyores amb bata de quadros, el que per a Joseba, que firma les seves obres com a Yoseba MP, hauria de ser l’uniforme nacional gallec. «L’objectiu d’aquestes imatges –explica l’artista– és donar testimoni de la feina que aquestes dones porten a terme a les seves llars i la rellevància que això té en el seu entorn». «El minifundi gallec és cosa d’elles i això determina que desenvolupin una mentalitat de treball i una força per executar-lo fora del normal», afegeix, i recorda que en aquella comunitat «quatre de cada cinc centenaris són dones».   

«Galícia va recórrer a l’economia de subsistència per suportar la pobresa i la falta d’indústria, en la postguerra, en el franquisme i en la transició. Són superdones perquè estan enganxades al camp, al que han fet sempre. Desborden energia». Cada model que utilitza té la seva història. Per exemple, A Greleira de 50 pies: «Es diu la ruta del grelo d’un tram de la carretera anterior a l’entrada a Ordes. Les dones venen les fulles tendres de nap en petites parades a prop de la carretera o a la porta de casa. La Lola, que així es diu la model, és l’àvia d’una amiga de Cambre. Agafa un manat de grelos a cada mà per a la versió gallega d'El ataque de la mujer de 50 pies, una pel·lícula de sèrie B dels anys 50». «Els grelos d’Ordes són molt més potents que els espinacs de Popeye», ironitza.

IMPLICACIÓ DELS NENS / A Cambre, localitat natal de Yoseba MP, hi ha la Balbina, a muller microondas: fa levitar un pollastre i li fa un rostit exprés amb ones que li surten dels ulls. Va tenir l’ajuda del col·legi del poble, els nens s’hi van implicar a fons. «Em va agradar explicar-los els poders de les seves àvies, despertar la fascinació de les criatures per elles era una cosa que no estava prevista».

La Fina de Carballo és A muller Nitromón, en al·lusió a la varietat autòctona de patata que es fa en aquesta terra i a l’adob que va fer servir la seva model, l’Elisa, transformada en Obelisa. «Volia una dona de complexió forta i canviar el menhir d’Obèlix per una patata gegant». Una altra retratada és la Claudina, percebeira de Muxía des dels 15 anys fins als 65, sempre escapant-se de l’espuma de les onades mortals, de vegades pels pèls.

Notícies relacionades

Quanta aigua s'ha de beure al dia

Rituals místics de la nit de Sant Joan per fer a casa

La més gran de les models amb qui ha treballat és Carmen da depuradora, Lady Falcón. «Té 95 anys de bon humor. El seu marit –explica el pintor– treballava a la depuradora d’aigua del poble. Fins llavors, molta pobresa. Ara és viuda, des de fa 20 anys, i com a homenatge la vaig pintar enfilada a un dipòsit d’aigua com el que hi ha a moltes cases de Galícia, aquelles boles bicolor omnipresents».

Per treballar els seus monumentals murals, el primer és parlar amb les paisanes, que li expliquin les seves històries, les deixa que s’hi estenguin per captar la idea que hi plasmarà. Després ve la sessió de fotos. L’obra en si triga entre set i nou dies a estar acabada. Ho fa amb pintura plàstica, corró i brotxa. El més car, explica, és llogar la grua per enfilar-se 10 o 15 metres. Encara que hi ha diferents graus d’implicació, no sol tenir problemes amb els ajuntaments, ni amb els veïns. «Els sol agradar, és una cosa que representa tots els gallecs, això fa que l’espectador empatitzi amb l’obra, i més si coneix la model». Continua buscant voluntàries, però espera a l’estiu: «Pintar a l’hivern és un infern, i a Galícia més. Sempre arriba el moment en què la pluja et fa regalimar el mural».