Pussy Riot: el feminisme de Nadia Tolokonnikova i la seva guia per a la desobediència civil

Nadia Tolokonnikova va arribar a Madrid somrient i conscient de la magnitud del seu discurs. A la Cineteca de Matadero l’esperava un públic amable, implicat amb la seva causa contra el govern rus, amb el seu feminisme punk, i molt llunyà a la tortura que ha viscut al seu propi país quan ha alçat la veu davant dels abusos de poder. Amb la cara il·luminada per l’acollida del seu acte, va gravar diversos vídeos dels assistents per al seu compte d’Instagram i va disfrutar d’una copa de vi i de la llibertat acomodada en una butaca des de la qual transmetia molta tranquil·litat. 

L’activista i fundadora de Pussy Riot, a cara descoberta –tot i que es va posar una màscara de colors durant una estona– va recordar l’escena que la va posar on avui està, quan va irrompre amb les seves companyes a la catedral del Crist Salvador de Moscou el 2012 per demanar-li a la Verge Maria que es fes feminista. Una ‘performance’ el vídeo de la qual va donar la volta al món i que li va costar l’ingrés a la presó uns dies després. 

En vista d’aquestes escenes, Rússia es va dividir mentre les autoritats van demanar el cap d’aquestes dones que havien atemptat contra les idees conservadores del país. Va passar 18 mesos en una presó on treballava 16 hores diàries sense parar, on si es punxava amb una agulla a penes tenia uns segons per expressar el seu dolor. 

Quatre anys després de la seva posada en llibertat, i convertida en una icona feminista i anti-Putin, la Nadia presenta 'Pussy Riot, de la alegría subversiva a la acción directa' (Roca Editorial), en què no només narra la seva complicada vida a Rússia sinó com el feminisme, que va descobrir amb només vuit anys, l’ha portat a reclamar el que li pertany, a denunciar els abusos de poder i el masclisme imperant. 

Ho fa a través de 10 regles senzilles com ara recuperar l’alegria, detectar els abusos de poder, no rendir-se, fer que el govern "cagui" o simplement ser persones. Planteja aquestes normes, narra les seves vivències sobre això i assenyala líders a seguir com ara Emmeline Pankhurst, Martin Luther King Jr. o Aleksandra Kollontaj. 

En aquesta obra, l’autora explica que el concepte amb què es va crear el grup va ser fruit de la casualitat. Un dia abans d’una xerrada sobre això es van adonar que a Rússia hi havia el feminisme i el punk, però no el feminisme punk, així que se'l van inventar per tenir una cosa de què parlar. I així van escriure 'Muerte al sexista', una cançó que reflectia com les mares nedaven en "mitjons pudents, plats bruts i quilos de greixum". 

Vides de merda, dominació masculina:¡surt i allibera’t, dona! Renteu-vos els vostres putos mitjons. I no oblideu de rascar-vos el cul. Podeu fer el fàstic que vulgueu. Nosaltres serem lesbianes felices. [...]Fes-te feminista, sigues feminista. Pau al món i mort al masclista. Sigues feminista, destrueix el sexista. ¡Mort al sexista, acaba amb la seva estirp!

Era la primera lletra de Pussy Riot, l’origen d’un moviment mundial imparable en què l’anonimat donava la llibertat. "Amb una màscara em sentia més heroica i més poderosa. Valent, com si tot el que em proposés fos possible. Jugàvem a ser superheroïnes com Batwoman o Superwoman, disposades a salvar el país dels dolents." L’important per a elles és que qualsevol podia ser membre del grup. Ara, amb els anys, fins i tot els homes.

Van començar la seva gira "els masclistes estan fotuts", actuant sobre taules de restaurants, còctels, cotxes de luxe... i desfilades de moda. Com quan van boicotejar un d’ells llançant un sac de farina que va provocar el so d’una detonació a l’explotar diversos globus. Amb prou feines podien tocar una cançó, el que tardaven a ser arrossegades de l’escenari i detingudes. 

La tortura de la presó

El 21 de febrer del 2012 la seva vida va canviar per complet. L’acció protesta a l’església de Moscou contra la candidatura de Vladímir Putin va suposar una estada a presó de 18 mesos. Enviada a un camp de treballs forçats a Mordòvia, coneguda per les seves presons i uns costums conservadors, va treballar de 7:30 del matí a 00:30 durant diversos mesos, dormint quatre hores i lliurant una vegada cada mes i mig.

"Que t’enviïn allà és com enviar-te a morir", explica. "A una noia li van clavar cops amb unes tisores al cap per portar uns pantalons al lloc equivocat. Una altra dona va provar de clavar-se una serra al seu propi estómac. Hi ha milers de dones seropositives que treballen sense parar. Quan s’acosta el final les envien a l’hospital a morir, de manera que els seus cadàvers no facin efecte en les seves estadístiques”.

Davant d’aquestes circumstàncies, i malgrat que tenia un tracte diferent per tractar-se de l’activista de Pussy Riot, va provar d’organitzar una resistència. Va parlar amb dones de confiança amb la intenció de formar un sindicat de recluses. Va demanar llibres, va investigar, va estudiar dret laboral i va memoritzar tot el que va poder conscient que deixarien de donar-li aquest material quan coneguessin el seu pla. Com que a les bones era impossible, va traçar el pla B, des de la il·legalitat, amb l’objectiu de dialogar amb el director de la presó. 

Va demanar jornades laborals de vuit hores, i el resultat va ser manar-los a excavar rases, carregar blocs de ciment, el tall d’aigua calenta i la prohibició de rentar-se amb aigua freda. "Així és com vaig aprendre que el diàleg mai funciona amb aquells que tenen poder sobre tu". 

El feminisme, clau

El feminisme és per a la Nadia un moviment essencial en el canvi global. "Hi ha gent que creu que el feminisme és provocatiu, i jo ho veig essencial, especialment en països com Rússia i Colòmbia", va dir en la presentació a Madrid. "Els moviments feministes forts estan lluny del primer món. A Europa i els Estats Units es lliga als drets laborals, que se separen dels drets d’igualtat o dels treballadors. A Colòmbia, no obstant, està molt connectat al socialisme i el marxisme". 

L’activista desgrana per què el feminisme és bàsic en la seva lluita contra el sistema, contra les teories conservadores o els homes com Vladímir Putin i Donald Trump.

Per començar, adverteix que el feminisme que hauria d’imperar és el d’una tercera onada que desmunta el concepte de la igualtat de gènere, rebutjant el model binari home/dona. "No tinc una identitat estable. No veig el motiu per dir que mai faré això o allò sobre res. No creguis que la seva feina consisteix a néixer amb certs atributs i després tot clar: els nens a la dreta, amb uniformes militars i brandint pistoles, mentre que les nenes van a l’esquerra amb llacets i brandint pinces de depilar. Els rols sexuals són específics del context, el lloc i l’època. ¿De què va el feminisme? Prova de desfer-se de l’excés d’expectatives que es projecten sobre les persones segons el gènere i el rol sexual que s’espera que exerceixin".

Amb tan sols vuit anys va ser conscient que la seva vida estaria marcada per aquest feminisme. Creia necessari buscar referents que no existien al seu país. I tot i que a Rússia els conservadors, especialment l’Església, creguin que el seu objectiu és destruir els principis cristians i causar estralls en la família, ella insisteix: "El feminisme és una eina alliberadora que pot ser utilitzada per homes, dones, transgèneres, transexuals, homosexuals, lesbianes, bisexuals, agènere i per qualsevol. El feminisme em permet comportar-me com m’agrada i com em sento, desmunto els rols de gènere i hi jugo, els barrejo a voluntat. Els rols de gènere són la meva paleta de colors, no les meves cadenes". 

D’aquí la importància també del llenguatge com a camp de batalla, modificar els usos dels termes. "La paraula ‘meuca’ està relacionada amb el poder. Se’ls diu a les dones que han mirat al món i han decidit obtenir-ne el que volen. Em considero una meuca i una mala pècora, i amb molta honra".

Els referents

Notícies relacionades

Quan el repartidor assetja la clienta "Em va trucar 30 vegades en una tarda"

Quanta aigua s'ha de beure al dia

Al llarg de 264 pàgines no només hi ha temps per a l’autobiografia i la reflexió, sinó també per a apunts històrics i reivindicació de referents en la seva lluita. Són diversos, però n’hi ha dos que tenen especial magnitud en la seva idea de moviment feminista. Emmeline Pankhurst, de qui va recordar el seu vuitè dia de vaga de fam, quan els metges li van dir que l’alimentarien per força. "No només hem de lluitar per nous drets, sinó protegir els que ja tenim. Com nadons famolencs hem de cridar i picar de peus perquè ens alimentin".

I Aleksandra Kollontaj, pionera del feminisme al seu país i primera ministra del govern rus, que el 1921 ja escrivia que les dones no eren propietat dels homes i que calia facilitar-los el divorci. Qui ja parlava del model capitalista en el qual la igualtat laboral faria que les dones no tinguessin temps per a tasques improductives. I sobretot perquè fa 100 anys "ja escrivia sobre nous conceptes en les relacions entre els sexes, amb relacions basades en llibertat total, igualtat i amistat genuïna".