Lara Sajen: «Plorava per no haver nascut dona»

L’argentina Lara Sajen (Buenos Aires, 1977) sap bé el que és reinventar-se. Ella mateixa es defineix com amb molta empenta que tant balla, actua com intenta fer un vestit de farbalans. Està sent una de les revelacions d’aquesta segona temporada del 'talent show' de TVE-1 ‘Maestros de la costura' (dimecres, 22.30 hores), un concurs que li ha tornat les ganes de lluitar també per la visibilitat i el respecte envers els transsexuals.

–¿Imaginava fa uns mesos el gir que prendria la seva vida? –Sincerament no. Sobretot perquè jo ja m’havia retirat una mica. No tenia ganes de continuar intentant fer coses i emportar-me decepcions. Continuava fent bolos perquè cal treballar, però creia que a la televisió ja no podria fer res. 

–¿Haver aparegut en altres programes com 'ujeres y hombres y viceversa' Exacte. A 'Maestros...' buscaven gent anònima i jo no ho era del tot. Va ser el meu marit, Javi, qui em va dir que per intentar-ho no passava res, i mira. He passat tots els càstings com tots i no com diuen per allà a les xarxes que soc una endollada. Me l’he guanyat a pols i aquí que estem.

–¿Ser-hi ja era un assoliment? Aparèixer a la televisió pública i mostrar-me com soc era important. Aquesta soc jo. Una explosió d’emocions, de vegades per bé, de vegades per mal. Una persona directa, que diu les coses de cara, tot i que de vegades això no agradi tant a la societat en què vivim.

–¿Vostè es feia la seva pròpia roba? Sí. No he tingut formació ni estudis. I em feia els meus vestits perquè tots els diners quedessin a casa.

–Hi va haver un moment molt emocionant amb el vestit blau amb el toc rosa. ¿Era conscient de la repercussió que tindria? Estava passant la prova i no era gaire conscient la veritat. És un dels reptes que més m’ha agradat juntament amb allò de l’homenatge a David Delfín. He d’agrair al concurs que em deixessin fer una cosa que sortia de dins, del cor. Jo em podria haver remuntat a un altre moment, quan em vaig posar la meva primera perruca i vaig sortir a un escenari. Però vaig viatjar a la infància, quan jugava amb cortines, llençols, tovalloles... No sabia bé com executar-ho, però em venien flaixos. El blau en la meva infància no m’identificava, per això un vestit blau amb un toc rosa.

–¿Els seus pares viuen? El meu pare va morir quan tenia jo 17 anys. La meva mare viu a l’Argentina. És infermera i treballa en un hospital. La meva mare veu el programa, el viu a flor de pell. No és perquè sigui la meva mare, però és molt gran. Mai em va posar límits. Em va deixar ser jo. El que veieu és en part fruit d’aquella llibertat. Quan el meu pare no em deixava fer classes de ball, ella em va recolzar. Quan jugava amb nines i el meu pare me les tirava ella les recollia de les escombraries. Sempre he comptat amb el seu recolzament. Ella no va poder donar-me la possibilitat d’estudiar en el seu moment i està súperorgullosa. Em diu que soc una guerrera,

–¿Què pensa quan sent una persona dir amb naturalitat que és 'trans’? –Allà és quan m’adono que hem avançat moltíssim i anem per bon camí. Abans d’entrar al concurs vaig estar col·laborant amb una empresa de llenceria per a transsexuals i em va tocar dissenyar per a nenes transsexuals. Veure l’orgull dels seus pares i el recolzament que els donaven m’emocionava. Jo als 6 o 7 anys no tenia opció de res. Jo fa 14 anys que soc a Espanya i realment vaig començar a veure la transsexualitat d’una altra manera quan vaig arribar aquí. Sincerament jo de petita no deia vull ser dona, jo plorava perquè no havia nascut dona. 

–¿La va ajudar la seva família espanyola: Mario Vaquerizo i Alaska Moltíssim. He estat amb Fangoria 10 anys ballant. D’Alaska n’he après molt, és un llibre obert. És intel·ligent, és una 'curranta' i una professional. Jo he fet la meva transició i he tingut el recolzament total de tots dos. I això que algunes operacions gairebé coincidien amb l’inici d’una gira. Tenir xerrades eternes en aquests viatges en furgoneta amb Alaska era una cosa meravellosa.

–És cert que va estar detinguda en una comissaria a Barcelona? Això va ser fa molts anys. Sortíem d’una sala de festa Mario Vaquerizo, les Nancys Rubias, Topacio Fresh i jo i a Mario li van venir ganes de pixar i es va posar a fer-ho al costat d’un cotxe, just davant de la comissaria de la Rambla. I ja ens veus a tot aquest circ dins. No ens van detenir ni res. Però jo en aquell moment no tenia els papers en regla i em veia expulsada del país. Crec que no ens van detenir per pesades. 

–¿Coneix Ángela Ponce–Jo l’he descobert arran del concurs de bellesa i em sembla fantàstica la seva fortalesa per cridar al món la seva història. 

–¿La visibilitat mai és suficient?  Jo no l’entès fins fa un any i mig. A mi em terroritzava parlar de transsexualitat. Evitava les etiquetes. Ho vivia com una cosa molt personal. Em costava horrors parlar-ne. Amb la meva transició jo apostava per ser una dona i ja està. M’espantava posar el meu nom a Google i que sortís que jo era transsexual. El mau marit, que és més jove que jo, m’ha ajudat a afrontar que no passa res. I ara una de les coses que més m’agraden de 'Maestros' és de l’ajuda que estic donant a molta gent que es veu reflectida en mi. Si ho arribo a saber et juro que surto de l’armari molt abans. I senyors, jo no estic explicant el meu drama com he llegit per allà, estic explicant la meva història, tant el 'bullying' que vaig passar com la meva transició. 

–El vestit de referent LGTBI li queda de meravella. Jo estic molt agraïda al col·lectiu al qual pertanyo. Estic treballant per a ells des que he arribat. He treballat en discoteques gais. M’he afegit a la família Fangoria. I és el públic que em permet continuar treballant. 

–Està actuant a Madrid, en una festa 'rave' que es diu 'El fin’ I sense ser actriu, ni cantant ni ballarina..., perquè jo no he tingut una formació per circumstàncies de la vida. Però allà estem. Jo sempre dic que sí a tot, després a casa em pregunto a veure com ho faig. Són reptes que sorgeixen i jo els accepto. A cada funció la gent flipa amb mi.

–Abans parlava de David Delfín. Es van llegir coses molt bèsties a les xarxes, sobre ell i sobre Bimba. Que bé que m’ho recordi. La gent és molt cruel. Sempre dic que el pitjor animal és l’ésser humà perquè amb un simple comentari pot destrossar una altra persona. Jo sé que mai pots caure bé a tothom, però d’allà a la desqualificació i a l’insult. A mi sense anar més lluny em van fer fora als dos mesos d’una joieria perquè es van assabentar que era transsexual. Els vaig denunciar. 

–¿Cal posar color a la roba? I tant. Ja són els temps bastant grisos. Faldilles i vestits de festa per als homes com Billy Porter en els Oscars. I més roba sense gènere.

Notícies relacionades

Quanta aigua s'ha de beure al dia

Rituals místics de la nit de Sant Joan per fer a casa

–Així que el seu somni a tenir una col·lecció càpsula a El Corte Inglés, un dels premis de 'Maestros...'? I tant. Tant de bo que acabi així, en un aparador. Parlem clar, ¿una dona transsexual en una cadena estatal i amb una línia de roba en uns grans magatzems? Doncs endavant, sobretot per aquestes transsexuals que es margina.

–¿El 8 de març cal continuar sortint al carrer? Per descomptat. Cal continuar cridant, més unides que mai. Cap sotmesa al silenci i al menyspreu. Queda molt per dir i el primer és que existim.