Fernando Trueba: «Creem barreres on no n’hi ha»

Fernando Trueba competeix en els Goya 2021 amb El olvido que seremos, una pel·lícula basada en la novel·la homònima d’Héctor Abad Faciolince, amb la qual Colòmbia busca el premi a la millor pel·lícula llatina de l’any; una situació «rara» per al madrileny, que opina que «creem barreres on no n’hi ha».

«És el que té el tema de les nacionalitats, que creem barreres on no n’hi ha i creem fronteres on l’únic que hi ha és camp», diu a EFE el cineasta, guanyador de l’Oscar per ‘Belle epoque’ (1994), i autor d’una vintena de llargmetratges, amb 6 premis Goya de 12 vegades nominat.

És la primera vegada que un director espanyol competeix per un Goya llatí, però no la primera que Trueba «surt del carril». Amb ‘Chico y Rita’ (2011) va competir pel Goya a millor cinta d’animació, i va guanyar.

Però ser candidat per Colòmbia impedeix, per exemple, nominar els seus actors, inclòs Javier Cámara, immens en el paper del pare de l’escriptor.

Perquè la pel·lícula, igual com el llibre, narra la vida de la família de Abad Faciolince, des que ell era un nen petit, fins a la mort del seu pare, assassinat en ple centre de Medellín.

«Ha sigut molt bonic fer-la –resumeix Trueba–, he disfrutat molt treballant amb els actors colombians, amb els nens. Recrear la vida d’aquesta família, tothom parlant alhora, l’amor, el carinyo que hi havia en aquesta casa, donar-li vida a les coses... Això és el més emotiu del cine –apunta–. El parèntesi entre ‘acció’ i ‘talleu’, aquella màgia. I aconseguir que voli, que el que expliquem tingui veritat, poesia, màgia, humor, por».

La novel·la el «va tocar molt»

Trueba coneixia la novel·la des de la seva publicació el 2005; l’havia regalat a moltes persones que li importaven, entre les quals la seva mare, perquè l’havia «tocat molt».

«Quan viatjava i el veia a les llibreries del món, traduït a altres idiomes, el comprava per regalar a aquests amics molt íntims als quals només els regales un llibre especial», explica a EFE a casa seva a Madrid, el seu preciós jardí destrossat pel pas del ‘Filomena’.

I coses «absurdes» que passen, diu, anys després li van proposar fer-la. «Jo vaig respondre que allò no es podia fer», diu molt seriós, però després, afortunadament, va canviar d’opinió: «Sí –reconeix–, soc molt feliç d’haver-ho fet».

Just abans de la pandèmia

«Vam tenir la sort d’acabar la pel·li just abans del tancament per la pandèmia; ho teníem tot previst per a (estrenar-la a) Cannes», però no va poder ser. Ara, espera portar-la a sales el mes de maig.

Tant la seva dona, la productora Cristina Huete, com ell, són «persones de risc» i es cuiden molt en aquests mesos complicats de coronavirus. Confia, no obstant, que els cines «tornin a estar plens com abans», tot i que ja se sap, diu el director de ‘La niña de tus ojos’ (1998), que «sempre hi ha gent que es queda a casa veient la tele».

A Trueba li «encanta anar al cine» fins al punt que, a casa seva, les pel·lícules es «projecten» (real, amb un projector). «És que si no, no la veig», emfatitza, i comenta que «quan una pel·lícula comença, és sagrat». I no es mou fins que acaba: «Respiro l’imprescindible i sense fer soroll. Sense interrupcions, ni telèfon, ni agafar una cervesa».

Res de tele. Les plataformes no l’han temptat: «No sé el que volen, ni si els interessa realment el cine. No he tingut relació amb les plataformes, és com que vivim en mons separats, però no estranyaria que coincidíssim en algun moment», diu, perquè «són ells els que decideixen ‘gairebé tot’ el que es fa». «El distribuïdor independent de cine, tal com el coneixíem, ha desaparegut, ara són empleats de les televisions i de les plataformes», considera.

La seva dona sí que veu ‘streaming’

De fet, és la seva dona que veu tele en ‘streaming’ i l’informa del que hi ha. «Sé que hi ha moltes coses molt bones, ella m’ho explica, però a mi m’agraden les coses que comencen i acaben», insisteix.

Continua treballant en el seu últim projecte, una nova cinta d’animació per a adults, ‘They shot the piano player’, de nou amb Javier Mariscal, també amb la música com a base, que segueix la vida d’un pianista brasiler segrestat i assassinat en el cop d’estat a l’Argentina.

Àvid lector de diaris

I, per estar informat, continua llegint premsa escrita, a la qual està abonat –cita els diaris internacionals de més prestigi–, i d’altres, els compra al seu quiosquer Santi, que també és, com ell, un entès de jazz.

Ni xarxes, ni televisió ni telèfon, que no li agradaven «ni de petit».

Notícies relacionades

Quanta aigua s'ha de beure al dia

Rituals místics de la nit de Sant Joan per fer a casa

«Estic tot el dia escoltant música: per exemple, el jazz d’aquest any és meravellós, els músics no han deixat de compondre».

Sobre la vida que portem, Trueba creu que «tret dels accidents de la naturalesa, tot el que ens passa ens ho hem buscat», i diu que ell és un home de «passat», perquè el futur «no sap el que és» i el present «passa tan ràpid, que no dona temps». EFE