Entrevista amb una autora singular
Elizabeth Duval: «La reacció antitrans m’ha fet enemiga pública número 1»
La jove escriptora publica ‘Después de lo trans’, un assaig sobre els conflictes culturals i identitaris del segle XXI
L’escriptora Elizabeth Duval assegura que defensar la futura llei per facilitar el canvi de gènere l’ha convertit en «enemiga pública número u» i «focus d’una violència i ridiculització brutal i sectària» per part d’un sector del feminisme a què anomena «reacció antitrans».
El text legal servirà sobretot per fer «menys intrusiva i més ràpida» la modificació registral d’un gènere diferent a l’assignat al néixer, cosa que s’ha demostrat eficaç per disminuir la ideació suïcida d’aquestes persones, defensa Duval en una entrevista amb EFE. L’assaig ‘Después de lo trans’ (La Caja Books) es va publicar aquest dimecres 3 de març.
¿T’ha sorprès la reacció davant la llei?
Això que s’esborri les dones no sorgeix com a idea a Espanya, al Regne Unit s’utilitzaven aquests termes. Sí que ha resultat més sorprenent el gir del PSOE aquests últims dos anys. Des del 2014 fins al 2020 han recolzat lleis autonòmiques que legislaven en aquests termes.
Es fascinante cómo muchas críticas a la ley trans vienen de gente que no conoce demasiado bien la situación actual y, pornello, piensan que todo va a cambiar radicalmente. La mayor parte del borrador no hace mucho más que armonizar normativas y sentencias ya vigentes o dictadas.
— ELIZABETH DUVAL (@lysduval) 4 de febrero de 2021
¿Fins a quin punt pot tractar-se d’un tema partidista?
Aquest debat no tindria aquesta amplitud si no fos al si d’interessos enfrontats entre partits i del temor que part del feminisme, també per relleu generacional, deixi d’estar tan institucionalitzat. El PSOE tem deixar de representar el sector feminista i LGTB. El 2015 el consens era molt més ampli i es denunciava l’autobús d’Hazte Oír d’«Els nens tenen penis, les nenes tenen vulva». Actualment al PSOE hi trobaríem veus a favor.
¿Pot superar-se aquest enfrontament?
Potser no és possible bastir ponts amb qui ja ha decidit acostar-se a aquests temes des de la por, la ràbia o l’odi. Crec que sí que és possible dialogar amb qui no estigui convençuda de la totalitat de la llei. Amb algunes teòriques de la reacció antitrans he coincidit en debats en què podem estar d’acord en algunes coses, però en el moment en què defenso la ‘llei trans’ passo a ser l’enemiga pública número u i focus d’una violència i ridiculització brutal i sectària.
¿Qué significa arrogarse el feminismo y hacer de él tu coto privado, como la reacción transexcluyente?
— ELIZABETH DUVAL (@lysduval) 20 de febrero de 2021
Declarar que las de la foto izquierda (concentración contra la ley trans frente al Ministerio de Igualdad) representan a todas las de la derecha (foto del 8M en 2018). 🤷♀️ pic.twitter.com/p8UiY4M28d
¿Per què s’ha d’aprovar aquesta llei?
Tot i que es digui que la qüestió que els menors puguin accedir a bloquejadors de la pubertat és escandalós, això ja succeeix a Madrid, Andalusia i Catalunya, ja que la Sanitat està transferida. Em sembla positiu que s’homogeneïtzi en l’àmbit estatal. Per al que serveix la llei, i poca cosa més, és per fer el canvi de la menció registral tan poc intrusiva i el més ràpid i eficaç com sigui possible. Això s’adequa a resolucions del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i atén estudis que mostren que les persones trans, al veure el seu nom reconegut i el sexe legal canviat, disminueixen la seva ideació suïcida.
¿Es pot canviar de gènere sense tractament?
No és el que jo consideri, sinó quines són les recomanacions del Consell d’Europa i del TEDH. La reacció antitrans pot demanar un certificat psicològic perquè no està considerat com a patologitzant dins d’aquesta jurisprudència, però no pot reclamar un tractament mèdic, hormonal o quirúrgic, perquè ja es considera violació dels drets humans obligar la persona trans a escollir entre el dret a la integritat física i a la vida privada.
¿Què passa en situacions com les competicions esportives?
Crec que si es donessin casos excepcionals ràpidament s’acotarien i que no es pot declarar la llei invàlida perquè s’hagi de prestar atenció al que quatre persones fan al món de l’esport. Persones trans ja participen en petits equips sense escàndol i no són particularment millors que les seves companyes. Les diferències dins d’un mateix sexe poden ser molt àmplies. S’han vist a Twitter fotos d’atletes assignades dona al néixer a les quals s’atacava perquè ‘semblen un home’. Es podria comparar amb el tema dels lavabos: diuen que s’hi colaran ‘homes amb perruca’, però hi ha testimonis de dones d’aparença masculina dient que a elles també les miren malament en aquests espais.
Em sembla interessant el debat dins del col·lectiu sobre si igual que una dona trans pateix discriminacions pròpies del gènere, un home trans assumeix privilegis del masculí.
Els homes trans apel·len que no podran mai ocupar l’espai de privilegi de l’opressor per la seva experiència passada com a dona. Però si el que regeix el sistema al carrer és la percepció i no t’han conegut mai en aquell passat com a dona, la relació que mantinguis no inclourà aquestes nocions autobiogràfiques. La majoria dels portaveus teòrics de l’entorn trans són homes: Miquel Missé, Lucas Platero, Paul B. Preciado. Pot ser que la teva presència pública tingui a veure que ara se’t respecti, se’t doni un micròfon i se’t consideri una autoritat, com a un home. Potser també amb què les dones trans més grans que haurien d’estar ara en aquest món acadèmic gairebé l’única sortida laboral que tenien era la prostitució. Dones en la cinquantena amb una transició tardana més complicada que un home trans, simplement perquè la testosterona és una hormona molt més potent. En l’àmbit social estan estigmatitzades per quedar-se en aquest punt intermedi a com et distingeixen els altres. És la gran generació oblidada. Hi hauria d’haver algun tipus de memòria històrica trans, com comento al capítol sobre La Veneno.
Notícies relacionadesDubtes que hi hagi un 80% d’atur entre els trans, una dada que se sol utilitzar.
Vaig descobrir que aquesta dada del 80% d’atur sorgia d’un estudi amb 33 dones trans de Barcelona, un 40% migrants. No hi ha estudis seriosos sobre les persones trans. Les estadístiques més creïbles són les mèdiques, que ens parlen de la ideació suïcida. Per defensar el col·lectiu un no s’ha de situar en una posició de víctimes. Es pot assumir que Espanya està bastant avançada en comparació amb altres països de l’entorn.
