L’huracà Juana Dolores i el meteorit electoral

El primer meteorit de la setmana no va caure del cel, sinó que el va llançar Pedro Sánchez. El president del Govern no vol deixar que el marasme s’apoderi del «poble d’esquerra» després de la dura derrota de diumenge i va atacar convocant a tot o res unes generals per al 23 de juliol. No és la primera vegada que emprèn una maniobra audaç per esquivar un contratemps: ja ho va fer quan va haver de sortir per la porta del darrere de la cúspide del PSOE i, en comptes de resignar-se, va agafar el seu Peugeot i va recórrer tot Espanya per guanyar les primàries i recuperar el poder al partit. O quan es va inventar una moció de censura contra Mariano Rajoy que pocs pensaven que tiraria endavant, però i tant que va sortir.

El problema és que aquesta vegada l’envit de Sánchez ha agafat per sorpresa ciutadans que ja tenien les vacances programades però volen votar per apuntalar el president o per enfonsar-lo definitivament: aquí rau l’interès suscitat pel vot per correu. I també col·lectius sencers amb una feina que depèn, en una mesura o altra, de les decisions dels polítics, com els periodistes. En aquest context, es va fer viral dilluns la reacció d’Àngels Barceló, la directora de l’‘Hoy por hoy’ de la cadena SER. Quan va sentir que el president fixava per a ple estiu la data de les eleccions, Barceló va deixar anar el boli, va girar els ulls en blanc, va aixecar els braços estesos al cel i es va deixar caure, vençuda, sobre el suport de la cadira.

Un fil de Twitter de la periodista Laia Vicens mostra que no va ser l’única que s’ho va prendre així. Helena García Melero (TV-3), Laura Rosel (Catalunya Ràdio) i Violeta Muñoz (del pòdcast ‘Carne Cruda’) van tenir una reacció similar. «Tant de bo visquis temps interessants», diu una antiga maledicció xinesa, tan apòcrifa com suggestiva.

Dimecres, a la final de l’Europa League, José Mourinho també va protagonitzar un xou que continua fent parlar a les xarxes socials aquest cap de setmana. L’entrenador portuguès del Roma va ensenyar la seva pitjor versió durant tot el partit contra el Sevilla: va estar des del principi protestant i pressionant els àrbitres mentre els seus jugadors sobresortien en l’art de perdre temps i altres murrieries. Quan finalment el seu equip va perdre el partit després d’una dramàtica tanda de penals, va recollir la medalla de subcampió i, tot seguit, se la va despenjar i la va donar a un seguidor italià. L’espectacle va continuar a la sala de premsa, on va enumerar un per un tots els errors que, segons el seu parer, havia comès l’àrbitre, l’anglès Anthony Taylor. «Semblava espanyol», va dir per remarcar una suposada parcialitat que pocs més van veure.

Però la cosa empitjora a partir d’allà. Mourinho va coincidir –o es va fer coincidir– amb l’àrbitre a l’aparcament de l’estadi i el va insultar. Alguns vídeos el van captar barrejant anglès i italià, parlant de la «puta vergonya» que havia sigut l’actuació de l’àrbitre. No és la primera vegada que l’entrenador portuguès exhibeix un comportament tan insòlit: el 2012 ja va esperar al pàrquing del Camp Nou un àrbitre, Fernando Teixeira Vitienes, per recriminar-li la seva actuació. Però aquella vegada no el va insultar.

Poques vegades es pot establir una relació tan clara entre les causes i les conseqüències d’un fet. L’endemà de la final, celebrada a Budapest, uns seguidors del Roma van topar a l’aeroport de la ciutat amb l’àrbitre del partit, com mostren diversos vídeos. Com si el dit de Mourinho –que ja va merèixer una pancarta d’homenatge al Bernabéu quan el va introduir a l’ull de Tito Vilanova– els marqués el camí, van estar a punt d’agredir Taylor. Ho va impedir la seguretat de l’aeroport.