Un tal Óscar Puente es converteix en Michael Jordan (i això no és el 1936)

Això no és el 1936, però alguns semblen entossudits que ho sembli. A l’episodi de l’energumen de l’AVE que es va enfrontar a Óscar Puente el va precedir, un dia abans, un altre de semblant, en què un exaltat es va enfrontar a un mandatari fins al límit de la intimidació. Però aquesta escena és més greu perquè entre els protagonistes –l’esbirro i la víctima, que quedi clar– no hi havia només un polític, sinó dos. Es va produir en el ple de l’Ajuntament de Madrid: el regidor socialista Daniel Viondi va baixar de la tribuna d’oradors, on s’havia acabat el seu torn de paraula mentre defensava que l’antic canòdrom de Carabanchel passi a adoptar el nom de Jennifer Hermoso, i va donar tres tocs a la cara a l’alcalde, José Luis Martínez-Almeida, mentre li deixava uns documents a l’escó.

Una mica estupefacte, Almeida va trigar diversos segons a reaccionar. Però ho va fer amb la contundència que mereixia la insòlita situació. «El senyor Viondi m’ha tocat la cara en to amenaçador fins a tres vegades. És vostè un violent, no l’hi permetré. No torni a tocar-me mai la cara», li va dir al regidor del PSOE. L’enrenou va durar tota la sessió.

A Viondi el ‘van dimitir’ a través de X, que abans era Twitter, que és on ara es dirimeixen els nomenaments i els cessaments abans que es publiquin en butlletins oficials. «He comunicat al meu partit que en les pròximes hores deixaré la meva acta de regidor. He demanat disculpes públiques i ho intentat de manera personal, però no ha sigut possible», va escriure l’exregidor. El líder dels socialistes madrilenys, Juan Lobato, va deixar clar poc després a la ràdio que la fulgurant destitució de Viondi era decisió seva. La candidata del PSOE a l’alcaldia en les últimes eleccions, Reyes Maroto, ja havia demanat disculpes a Almeida durant la sessió per l’actitud del seu subordinat. Això no és el 1936.

Que això no és el 1936 es nota també en la composició demogràfica de la societat espanyola. Si en aquell any i els posteriors una massa de gent va sortir del país fugint de la guerra i les penúries, ara el saldo migratori és positiu: des de l’any 2016, amb la sortida de la crisi econòmica, la diferència entre els que arriben i els que se’n van és de més d’un milió de persones. Per això no és estranya la composició ètnica de la selecció espanyola de criquet, que s’ha fet viral aquesta setmana.

Per a alegria dels que veuen amb orgull l’avenç imparable del mestissatge, i per a desgràcia dels puristes i els racistes, a la selecció espanyola de criquet hi conviuen diversos tons de pell, amb aclaparadora majoria de jugadors d’origen indi o pakistanès, països on el criquet és l’esport de masses. Es pot comprovar en la tradicional passejada de la cambra prèvia a la disputa d’un partit, en aquest cas l’Espanya-França que va donar a ‘la Roja’ el pas a l’Europeu. També es veu en aquest vídeo el patriotisme desacomplexat d’alguns d’ells, que es van posar la mà al pit mentre va durar la música. O això, o és que desconeixen la sana tradició espanyola, en qualsevol competició esportiva, d’esperar que passi ràpidament la interpretació d’un himne que no es pot cantar perquè no té lletra.

En comptes de celebrar la classificació i la diversitat de la selecció, com ha fet la majoria, alguns van utilitzar les xarxes per llançar els seus missatges xenòfobs. «Tindran DNI espanyol, però són del Pakistan», diu un d’aquests racistes. «Tenen d’espanyol el que jo de noruec», contesta un altre. Fins que algú els posa al seu lloc: «Tio, no malgastis el teu temps amb gent que els diu als catalans o bascos ‘què posa en el teu DNI’ però si ets negre, amb el cutis més fosc o amb creences diferents, allà ja no importa el que posi en el teu DNI».