Les camises negres de Netanyahu

Si fem un repàs del vestuari de Netanyahu aquests últims 10 dies advertirem l’uniforme que està adoptant i com ha acabat mimetitzant-se amb el ‘look’ de Gantz i Gallant. A diferència del de Zelenski, que va ser clar, immediat i explícit (el seu últim missatge abans de la guerra el va fer amb vestit diplomàtic i el següent, ja amb la declaració bèl·lica de Putin, va passar a anar amb la samarreta caqui, com un soldat més); el del primer ministre israelià ha passat més desapercebut perquè no ha sigut d’un dia per l’altre. Encara tocat per la corrupció, els seus pactes amb la ultradreta i una polèmica reforma judicial que li ha provocat protestes durant 40 setmanes seguides, Netanyahu és d’aquests homes que es consideren intocables. Però la seva imatge de ferri defensor de la seguretat que l’ha mantingut en el poder durant anys es va esvair amb l’atemptat de Hamàs del 7 d’octubre.

I en aquest escenari, la seva aparença refinada i distant (la clenxa dibuixada amb escaire i cartabó deixen ben clara la seva personalitat repolida i calculadora) no l’estava ajudant en la valoració nacional i internacional que s’estava fent de la seva gestió davant una crisi tan greu. Per això, en la seva trobada amb Joe Biden el 18 d’octubre, no només es va preocupar de treure’s la corbata (més proper, informal) sinó que també es va abraçar amb el president dels EUA com un nen (veieu, món, jo també soc vulnerable com els gazatins) buscant el consol patern.

Un pas més enllà

Per a la visita d’Olaf Scholz, Rishi Sunak, Emmanuel Macron i altres líders internacionals va anar un pas més enllà: es va enfundar una camisa negra. Combinada amb pantalons negres, el ‘total black look’ li serveix ja des de la setmana passada tant per presidir les reunions amb el seu gabinet de govern, per animar les tropes (amb l’armilla antibales pertinent com a complement), comparèixer en rodes de premsa o, fins i tot, per als seus discursos des de la Knesset, el parlament israelià. Visualment, Netanyahu només tracta desesperadament de distingir-se, però potser fer servir la camisa negra com a uniforme bèl·lic pugui portar-li encara més problemes a la seva tan degradada imatge i relat bèl·lic. Especialment a Europa, on una gran part de la ciutadania condemna l’atac de Hamàs però considera que Israel no s’està defensant del terrorisme islàmic sinó venjant-se dels gazatins (i provocant un genocidi). 

Notícies relacionades

Quanta aigua s'ha de beure al dia

Rituals místics de la nit de Sant Joan per fer a casa

La camisa negra del líder israelià podria semblar una mostra de dol, però ni tan sols els israelians la perceben així. En la seva trobada amb Giorgia Meloni, Netanyahu va afegir un plumífer negre al seu estilisme malgrat que a Tel Aviv aquell dia estaven a 25 graus... Potser el primer ministre israelià només intentava protegir la seva camisa negra de prejudicis i insinuacions quan va estrènyer la mà de la seva homòloga italiana (que va arribar a declarar-se admiradora de Mussolini), però un cop més va acabar fent el ridícul davant el seu poble. 

Davant els ulls dels altres, l’uniforme de Netanyahu es podrà interpretar com una estratègia encertada o no. Però la falta d’humanitat que ha demostrat aquests dies com a líder només em permeten recordar allò de «‘tengo una camisa negra porque negra tengo el alma’». I aquest home que té l’ànima negra, com tants discapacitats emocionals que toquen poder, pel bé dels israelians, palestins i el món en general no haurien de governar ni a casa seva. #PAU