Infiltrats al Barça, al Madrid, a la SER i en el més enllà

I després hi ha altres personatges d’altres àmbits que, tot i que no hauria de ser així, també poden ser vistos com a infiltrats. Se suposa que els periodistes hem d’explicar el que veiem. I, tot i que tothom porti posades les seves ulleres de sèrie, hi ha coses que són evidents. Com va recordar Manuela Carmena aquesta setmana en una visita a Barcelona, ningú encerta sempre, i tampoc ningú s’equivoca sempre, tot i que això sembli en els debats polítics actuals. «¿Com pot ser que els polítics sempre diguin que ells ho fan tot bé i el rival tot malament? Sembla de parvulari, no és seriós, no és útil», va dir l’exalcaldessa de Madrid.

Amb la crisi de la premsa, als periodistes els costa cada vegada també més distingir-se de la línia editorial del mitjà que els paga. Per això té tant mèrit el que fa Juan Carlos Ortega a la SER, i també el té l’emissora per donar-li carta blanca. El seu programa ‘Las noches de Ortega’ és una oda setmanal a l’humor absurd les pulles del qual no distingeixen de colors polítics. En el penúltim episodi el còmic s’acarnissa obertament amb Pedro Sánchez a compte dels actes que ha preparat per recordar el 50è aniversari de la mort de Franco. Qualsevol cosa que es digui aquí no farà justícia al nivell i finor de la sàtira, en la qual en comptes de les de l’últim dictador espanyol es recorden les malifetes de Calígula, així que millor escoltar-lo.

A les xarxes socials també s’han adonat que és difícil fer el que fa Ortega. I els aplaudiments li arriben, evidentment, del bàndol que no sol escoltar gaire els programes més coneguts de la SER. «Gràcies, valent», li diu un. «Almenys quedeu alguns pocs capaços de fer humor sense lligams polítics. Tant de bo tingueu molta sort», escriu un altre.

Per tancar la metàfora, podria parlar-se aquesta setmana també d’un tercer tipus d’infiltrat: el que, en contra de la seva voluntat o sense ni tan sols saber-ho, es veu transportat al més enllà. Perquè les xarxes socials han multiplicat els perills que una de les pors més grans d’un periodista es faci realitat: donar per mort algú que no ho està. Tothom vol ser el primer a mostrar el seu dol –i en general també a remarcar quant coneixia el mort, i que important que era ell en la vida del mort–, cosa que provoca que moltes vegades s’acomiadi gent que encara no se n’ha anat. L’últim cas sonat havia sigut el de Noam Chomsky, a qui una multitud de mitjans van enterrar l’estiu passat, durant l’Eurocopa, i aquí continua, viu, als 96 anys.

Però és innegable que aquesta urgència morbosa ofereix també alguns bons moments. Sobretot si el fals cadàver té prou sentit de l’humor, a més d’una disposició d’ànim acceptable. És el que ha passat aquesta setmana amb Raúl Zurita, poeta xilè de 76 anys, premi nacional de literatura del seu país. Quan es va publicar que havia mort, no va perdre l’oportunitat de citar les paraules que va dir Mark Twain quan un diari el va enterrar viu el 1897. «Les notícies entorn de la meva mort són una mica exagerades», va escriure Zurita dimarts passat. 

La seva dona, Paulina Wendt, va aclarir després que el poeta està en perfectes condicions. «La notícia que està circulant és una mentida iniciada per un italià descriteriat que es dedica a llançar aquest tipus d’idiotes», va afegir. Això posa el focus amb poc marge d’error en l’humorista Tomasso Debenedetti, també autor de la notícia falsa sobre Chomsky, que sens dubte deu tenir millors acudits. O potser no, i llavors el títol d’humorista li queda molt gros.