Una selecció gallega

Pronosticar el Mundial és un esport d'alt risc. Si no em creuen, recordem que fa quatre anys Ghana va estar a un pal de ser semifinalista o que el 2002 Turquia i Corea del Sud ho van aconseguir. ¿Apostarien avui que l'Equador o els Estats Units arriben a semifinals del Mundial 2014? Jo no, és clar, però la història d'aquesta competició està plena de sorpreses similars. I de lesionats. Avui ens posem les mans al cap per l'epidèmia de l'última setmana: Ribéry, Reus, Shirokov, Oxlade-Chamberlain, Montolivo, Luis Montes, Van der Vaart, potser Pranjic… Si hi sumem els que es van lesionar mesos enrere (des de Víctor Valdés fins a Thiago i Falcao) més aquells que no es van classificar (de Bale a Ibrahimovic) gairebé podríem dir que la millor selecció està formada per aquells que no aniran al Brasil.

¿I Espanya, què? Espanya sembla una selecció gallega perquè no saps amb exactitud si puja o si baixa. Espanya batega encara segons el pols de Xavi, però això pot canviar d'un dia per l'altre. Xavi ha deixat de ser una certesa per convertir-se en un interrogant. ¿Què és Xavi avui dia? Ho pregunto així perquè sovint se'l qualifica d'exjugador al mateix temps que es lloen les virtuts de Pirlo o Gerrard, els seus coetanis. ¿Xavi és un exjugador? Perquè si ho és, Del Bosque haurà de prendre una decisió contundent i entregar la batuta de l'equip a un altre, ja veurem a qui, però jo tampoc apostaria pel final dels dies de Xavi. Potser vostè està avorrit de Xavi, de veure sempre la mateixa cara, i voldria que fos Iniesta (o fins i tot Koke o Cesc) qui portés la batuta i canviés el ritme de l'orquestra. Potser té raó i ja és massa ració de Xavi, però què vol que li digui, si jo hagués de jugar-me un torneig a set partits preferiria seguir fent-ho amb la meva batuta de confiança.

El record de Sud-àfrica

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Espanya pot tornar del Brasil al tercer partit. Bé, això no és notícia. Fa quatre anys va passar el mateix. De fet, si l'avui cotitzat Claudio Bravo no s'hagués equivocat greument en un rebuig potser la selecció hauria agafat l'avió de tornada dues setmanes abans de la final. Poques vegades hi ha superioritats manifestes en un Mundial i els partits acostumen a decidir-se per sospirs. A Espanya li van somriure aquells sospirs sud-africans: el de Bravo, el de Llorente desencallant davant Portugal, el sospir de Cardozo en el seu penal, el cop de cap de Puyol per sobre dels gegants alemanys, el peu de Casillas davant Robben… Tots van ser sospirs d'Espanya que van desembocar en un final sorollós.

A base de guanyar per 1-0, Espanya va conquistar el Mundial. ¿N'hi pot haver prou quatre anys més tard amb la mateixa recepta? Coneixem un precedent: dos anys després de Sud-àfrica, aquella mateixa recepta va servir per tornar a guanyar l'Eurocopa. Per edat i per experiència, la selecció es va amarrar a la possessió defensiva i amb això en va tenir prou. Ara, quan els pronosticadors diuen que ha arribat l'hora dels altres, potser la batuta de Xavi encara conté molta saviesa. O potser s'haurà de canviar de director a mitja simfonia…