Sense senyes ni trets

Bé, el fracàs és tan contundent com revelen els números: la selecció espanyola havia encaixat sis gols en 1.800 minuts (dues Eurocopes i un Mundial complets), i se'n va del Brasil havent-ne rebut set en a penes 180 minuts. Quan encaixes més gols en dues nits que en 19 partits amb tres pròrrogues, la caiguda és massa estrepitosa per argumentar cap atenuant. Senzillament, la selecció ha esclatat per dins.

De les derrotes no se n'aprèn. Això és un tòpic enganyós. En les derrotes has de callar, abaixar el cap, felicitar el guanyador i reflexionar sobre els errors. I això costa. Se n'aprèn en les victòries. Quan guanyes és quan pots i has de prevenir els futurs desastres. La selecció espanyola ha guanyat una barbaritat, però no està gens clar que n'aprengués gaire. Per no aprendre, ni tan sols es va aprendre el nom del model de joc que practica, el joc de posició, que segueix anomenant joc de possessió, en una confusió lingüística que va molt més enllà del cognom: revela un caràcter.

Hi ha una cosa pitjor que no posseir una identitat de joc i és no comprendre els trets que la componen. Espanya s'ha omplert la boca durant sis anys amb paraules que no reflecteixen res, com ara toc; ha donat una importància estúpida a l'anecdòtic percentatge de possessió; i ha arribat a la caricatura amb aquest aberrant sobrenom del tiki-taka.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

A més de les senyes tradicionals del joc de posició (avançar agrupats, buscar homes lliures darrere de les línies de pressió, etcètera), l'èxit es va fonamentar en tres trets referencials: córrer sense parar, no afluixar mai la concentració i generar constantment espais als quals enviar la pilota. Pel que sigui, ni les senyes ni els trets s'han anat executant en els últims temps amb la mateixa aplicació. La veritat és que un equip conegut per la seva organització col·lectiva s'ha basat cada vegada més en la inspiració dels individus, fins a fer-se irreconeixible. Si abans Espanya provocava l'error del rival, i a partir d'aquí construïa el seu èxit, últimament es limitava a esperar que es produís. Finalment, la selecció jugava malament el seu joc. El que practicava era un succedani. I al davant no hi havia precisament uns qualssevol, sinó equips seriosos, ben dirigits, ambiciosos, amb idees clares i la ment neta d'intoxicacions.

El camí de l'èxit només es reprendrà des de la comprensió de les senyes d'identitat que s'han anat perdent. Tan caïnita com és, probablement Espanya s'estima més la furiosa destrucció i dirà que ha perdut un estil, quan el que ha perdut és una pèssima manera d'executar aquest estil.