Un mar d'adrenalina i testosterona

Aaquestes hores no hi ha proves concloents que Luiz Felipe Scolari, nascut a Rio Grande do Sul, en lloc de seleccionador brasiler de futbol sigui en realitat ambaixador de futbol americà al Brasil, però hi ha un munt d'indicis que assenyalen en aquesta direcció. Cent vint minuts d'indicis, concretament. Pilota del quarterback al receptor i tornar a començar.

Evidenment, és una exageració i una broma.

És possible que el Brasil guanyi aquest Mundial. Molt possible. Veient com els seus homes i dones entonen l'himne nacional no hi ha cap dubte sobre la passió que senten i de l'ànsia que els impulsa cap a aquest triomf. Més que desitjar el títol, es diria que el necessiten vitalment. Hi ha himnes que es taral·legen baixet, alguns que es canten a plens pulmons i, finalment, en el del Brasil sembla que hi estigui en joc la vida mateixa. El millor que van fer els futbolistes de Scolari va tenir lloc abans i després del partit. Abans s'hi van deixar l'ànima, la gola i la vida en l'himne. Després, van plorar cascades de llàgrimes com si en lloc d'una tanda de penals s'hagués acabat la telenovel·la de l'any. Entre els dos llampecs emocionants amb prou feines hi va haver res.

Això és el que hi ha

¿Va ser per la pressió ambiental? ¿Va ser un pla de joc preconcebut? ¿Va ser per culpa del coratjós Xile? No ho sé, però va ser. Va ser el no-res, salpebrat amb alguna espurna fugaç, tan minimalista que gairebé va passar desapercebuda dins d'un mar d'adrenalina i testosterona. Amb prou feines el geni impetuós i guadianesc de Neymar, algun eslàlom d'aquell Alberto Tomba sense esquís que es diu Hulk o l'esperança perpètua en una pilota alta davant dels baixets xilens. Poquíssima cosa per a la pàtria de Garrincha i Pelé, però se suposa que així és la proposta vencedora de Scolari, de manera que caben escassos retrets seriosos a l'entrenador. Fa tant de temps que el futbol brasiler ha migrat cap a altres laberints que ja no són hores de recordar com era allò en les seves èpoques daurades, ni d'atribuir-li a Scolari més responsabilitat que la puntual, que Déu n'hi do, perquè per jugar com va jugar ahir el seu equip s'ha d'entrenar molt. Avui, el futbol brasiler és com és i no hi ha més. A qui no li agradi, que rebusqui en els seus vells àlbums de cromos.

Notícies relacionades

Brasil se salva del desastre

La desgràcia d'Alexis

A l'altra banqueta, Jorge Sampaoli i els seus xilens se'n van del Mundial, però se'n van sent recordats. Ho seran, bàsicament, pel seu joc sense por. El seleccionador va heretar una excel·lent base de futbolistes ben organitzats i l'ha potenciat de manera notable tot i jugar-se els quarts contra l'amfitrió amb Vidal i Medel tocats en grau màxim.

No es pot dir que sigui la selecció amb més bona tècnica individual del torneig, ni la més precisa en les rematades, ni la més esplèndida en la construcció del joc, i per descomptat els seus llançaments de penal són manifestament millorables, però té tres virtuts a les quals no renuncia: una organització tàctica d'alta categoria, un ímpetu inesgotable i l'absència de por. Només algú sense por pot ordenar que Gary Medel vigili en els córners Jô, un davanter que fa un pam més que ell.