Amor incondicional

Vaig néixer a Alemanya i vaig créixer al Brasil. Normalment escric en alemany, però somio, animo i renego en portuguès, encara avui, més de 25 anys després d'haver deixat de viure al Brasil. Ara que em trobo en terra neutral -ni al Brasil ni a Alemanya-- sóc capaç de viure les meves dues identitats nacionals més o menys en pau. Però ai, quan és l'hora d'un mundial... Escriure demana lògica. Somiar, no.

Notícies relacionades

Barbosa, Zico i Bernard

Les lliçons del passat

Per mi l'estima per un país no és cosa de sang, és un assumpte vital i cultural: la meva infantesa i primera joventut al Brasil em van tenyir l'ànima de verde-amarelo. Ser seguidor de la canarinha és una qüestió molt complexa, perquè el Brasil és un país complex: de nord a sud són paisatges i gent i situacions econòmiques molt diferents, i potser la llengua i l'amor pel futbol són els únics denominadors comuns -això i el fet que tots tenim arrels d'algun altre lloc, sigui quina sigui la generació de cadascú-. Així és com ens representa la seleção, des d'aquesta complexitat, i com més diversificats són els jugadors, més ens omplen d'orgull: són la nostra cara i la nostra història. D'aquí ve l'amor incondicional. ¡No pas cec! Ja ho sabíem que no jugàvem prou bé, però això d'abans-d'ahir... Veure la humiliació del partit contra Alemanya em va trencar el cor, perquè, a més, conec perfectament l'essència del dos països: el Brasil amb la seva fragilitat i la creença en el mite, Alemanya amb el seu orgull controlat i aquelles ganes de sempre voler ser el millor de la classe. El nen malandro, entremaliat, va rebre un bany del nen endreçat, i la meva part malandra va mirar la meva altra part endreçada i es va quedar bocabadada. ¿Com es pot viure amb totes dues dins del mateix cos sense que es trenqui res?

Em quedo amb un record nostàlgic del Mundial del 1986. Els meus herois eren Zico i Sócrates. Tot i que objectivament no es pot saber, declaro que aleshores la seleção era una meravella. Vam arribar als quarts de final contra França, vam lluitar, vam arribar als penals i plens d'esperances raonables... vam perdre. Silenci nacional, dolor universal. Ningú tenia forces de dir una paraula o agafar el comandament per apagar el televisor. Al cap d'uns segons començaven les notícies... i de cop aquest silenci va ser trencat pels plors desconsolats del presentador de la cadena Globo, davant la càmera, amb les llàgrimes que li queien sobre el guió i els sanglots que finalment se'ns encomanaven a tots. ¡Quin dolor més dolç, comparat amb el patiment de l'altre dia! Dies després, el 29 de juny del 1986, es jugava la final: l'Argentina contra Alemanya. La meva colla d'amics i jo mateixa -tots alemanys o fills d'alemanys- vam ser convidats a actuar com a extres per a la mateixa cadena. La intenció era gravar diversos seguidors mirant el partit, i nosaltres vam acceptar fer d'alemanys. Amb l'ànima encara enfonsada per la derrota del Brasil, ens vam maquillar els colors alemanys a les galtes i ens vam deixar gravar en un bar de São Paulo. Cap de nosaltres no sabia cantar l'himne alemany, algú potser es va equivocar i es va pintar la bandera belga, i quan l'Argentina va marcar, dos alemanys de mare argentina van saltar d'alegria, per a desesperació del càmera. I després vam oblidar-ho tot. I vam fer, tal com va escriure el poeta Carlos Drummond de Andrade, l'única cosa possible: «¿S'ha perdut la copa? No passa res. / Adéu xuts i sistemes. / Ara podem, per fi, / Ocupar-nos dels nostres problemes».