Barbosa, Zico i Bernard

Tot va ser superlatiu la tarda del Mineiraço. La derrota més gran en les Copes, la semifinal més humiliant... Podem gastar línies i més línies enumerant tots els rècords negatius. El Mineiraço, en números, és insuperable en si mateix. La mare de totes les vergonyes. Però ja vam tenir martiris més grans. Es fa fins i tot difícil mesurar la dimensió del Maracanaço. Guanyar la Copa del 50 significava convertir-se en una nació gran i n'hi havia prou amb un empat amb l'Uruguai davant de 200.000 espectadors. Era senzill. Però es va fallar.

Tot el Brasil va quedar, no amb la sensació, però sí amb la certesa absoluta que mai més seríem res. I ho vam ser. Vuit anys després ja érem algú. I seríem alguna cosa més important. L'any 1982, la bufetada no va ser menor. Teníem un tricampionat per tornar a guanyar i un equipàs. El futbol s'havia enlletgit després del 1970 i la generació de Falcao, Zico i Sócrates ho hauria fet tot més bonic de nou. Bellesa i eficiència en un mateix equip. Ens vam equivocar. Un altre cop. L'italià Paolo Rossi ho va trencar tot. Vam perdre la Copa i les il·lusions de felicitat en l'esport més apreciat en aquestes terres tropicals.

En comparació amb el Maracanaço i la Tragèdia de Sarrià, el Mineiraço del 2014 sembla cafè petit. Vergonya, humiliació, sí. Però tragedinha des del punt de vista de les conseqüències. Les noies pintades de verd i groc es van esborrar el maquillatge, els nens van plorar. Trist tot. Però els mateixos que ara ploren saben que tornarem a vèncer algun dia. Que no és el final.

Notícies relacionades

Amor incondicional

Les lliçons del passat

El 7-1 a l'arrogància

La dimensió de la catàstrofe pot ser determinant per a l'inici d'alguna cosa. El 7-1 és la mesura exacta de la nostra arrogància. Seguim creient fermament en la capacitat d'improvisar del nostre futbol. No ens agrada entrenar, assajar, repetir accions. Confiarem en la màgia, en la nostra alegria a les cames. Un gran pla A necessita un pla B. I si tot surt malament, pilota per a un Ronaldinho o un Neymar qualsevol. Potser el 7-1 serveix per a alguna cosa. Independentment de les reformes que haurien de començar per les categories de base (coincidència, a Alemanya va ser així...) no hem de pensar que el món s'ha acabat. El 1950 i el 1982, semblava que ja s'havia acabat. I no, ha estat ara quan s'ha acabat de veritat.