Un canari a la mina de carbó

Va ser parlar Pedro i saltar l’encanteri en mil trossos. Espanya –n’hi havia prou de sentir algunes emissores, llegir certs diaris, sentir les tertúlies– només havia d’anar a París a recollir la copa i fer-se les fotos a la Torre Eiffel. De sobte, Croàcia.

Evita les folklòriques amb mare i dels futbolistes amb pare, es deia antigament. Mares i pares manefles formaven part del que, en immortal i castís 'cruyffès', s’entén en els nostres dies per entorn: gent que si calla rebenta i cada vegada que parla puja el pa. O –dany superlatiu– gent que enreda en silenci però sense treva. Sibil·linament.

Hi ha exemples de conductes així en l’actualitat futbolística. Per detectar els ens gasosos amb tendència a la toxicitat ja no fa falta portar un canari, com passava a les mines de carbó pretecnològiques; el canari és molt sensible al letal monòxid de carboni i avisa quan l’ambient s’enrareix i s’ha de sortir per cames. En realitat no avisa, tanca el bec i aquest és el senyal d’alerta. Aquells miners sí que sabien el que era un silenci incòmode.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

El tenerifenc Pedro, casualitat, va voler ser el canari de la selecció. Alguna cosa li va fer pudor i, al revés que l’ocell de la callada per alarma, ell sí que es va posar a piular. Persones ben informades de la quotidianitat d’un vestidor han observat una altra casualitat, o no tant, al voltant del cas. Pedro va dir que li faltava l’aire just l’endemà que la selecció rebés les visites familiars. Cal preguntar-se si a les mares i els pares hi hem d’afegir altres parents com a ideòlegs de certes reaccions; com si algú li hagués escalfat el cap al davanter que es va llançar als braços de Mourinho hores després de protagonitzar un altre desaire: aquell gest de fastigueig una mica grandiloqüent que va exterioritzar mentre els seus companys aixecaven la Supercopa d’Europa amb eufòria i ell hi donava uns copets condescendents. Després va venir el que va venir al Chelsea i al final el rescat de la selecció, pels serveis prestats. Vicente del Bosque no ho dirà mai, però aquesta pedrada li deu haver fet mal.

Això es pot deixar en dubte, benefici que a aquestes altures és impossible concedir a Neymar Sènior. El para de Neymar Júnior s’està revelant com un enredaire de primera. La dringadissa d’unes monedes a París són com l’aleteig de la papallona, que pot provocar un huracà de cobdícia a molta distància.  En aquest entorn de manual, no és necessari precisar qui és l’ocell i qui la mina. L’entorn és molt variable per naturalesa. El d’Espanya semblava predisposat a fer volar les panderetes i per això l’exabrupte de Pedro va grinyolar tant. Ara ve la vella Itàlia, més vella que mai: la Itàlia robusta que sempre derrotava Espanya. De sobte, el canari de 'la Roja' ha callat.