La Lliga més estranya

Zinedine Zidane ha emergit com l’actor principal de la Lliga que acaba d’abaixar el teló. En un campionat ple d’estrelles, escenari ideal per a qualsevol superproducció, l’elegant i discret tècnic francès ha acabat triomfant amb una obra d’autor i el Barça entregant la corona aconseguida els dos últims anys com si, de sobte, hagués perdut el guió i desaparegut del repartiment.

Entre els dos punts d’avantatge amb què es va plantar en la represa de la Lliga, als set finals aconseguits pel Madrid per aixecar el títol, ha acabat gestant-se una crisi de pes a Can Barça, que es va obrir amb Valverde i ha posat al disparador Quique Setién, el seu successor, tot i que el relleu ha demostrat que els problemes estructurals van més enllà de l’entrenador. L’incendi sembla haver minvat per la reunió propiciada pel tècnic amb Messi a Vitòria per buscar solucions, i la coincidència de tots dos de col·laborar per a un final comú: lluitar per la Champions. Aquesta també sembla la predisposició del vestidor pel que es desprèn de les paraules conciliadores de l’argentí després de la maneta a l’Alabès, gairebé una qüestió d’honor, i per l’actitud col·lectiva a Mendizorrotza.    

  

El consol (escàs) per al barcelonisme, immers en temps turbulents, és el Pitxitxi conquistat per Messi, el setè de la seva carrera professional, amb el qual desempata amb Telmo Zarra, el mític golejador de l’Athletic. I iguala els quatre consecutius de Di Stéfano i Hugo Sánchez. Fins i tot en una temporada en descomposició, en què es qüestiona la llotja, la banqueta i el vestuari, l’estrella argentina ha lluït amb excel·lència amb 25 gols i 20 assistències.

Marcats per la Covid

Ha sigut una Lliga estranya, que mereix un asterisc que la distingeixi. No pels mèrits del Madrid, que els ha tingut i, de fet, ha completat un ‘rush’ final espectacular (11 victòries en els 11 partits), inimaginable fa un any, durant la pretemporada, quan va caure amb rotunditat davant l’Atlètic (7-3). L’entrenador francès ha fet les coses bé, ha sabut gestionar els seus recursos i apostar per una columna vertebral de garanties (Courtois-Ramos-Casemiro-Benzema) prescindint dels egos (Bale, James, Hazard...) per construir un esquema sòlid i sense ostentacions (25 gols en contra, 13 menys que el Barça), un aspecte en què ha tingut molt a veure la solvència de Courtois, el nou premi Zamora, un títol que el Madrid no disfrutava des del 2008 amb Iker Casillas.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

L’asterisc que distingirà la Lliga de la Covid vindrà per la incertesa amb què va néixer, per l’impacte de la pandèmia, que va obligar a la suspensió de qualsevol activitat durant tres mesos. Per l’èxit organitzatiu de materialitzar-la, davant l’afany de la Lliga, els clubs i la federació. També pel qüestionat VAR, una aposta tecnològica que havia d’acabar amb les polèmiques però que només ha aconseguit avivar tensions i obrir les decisions arbitrals a qualsevol interpretació ¿Per què unes jugades es revisen i d’altres no? Ningú ha sabut contestar, cosa que ha alimentat queixes i suspicàcies.

Per a l’Espanyol també serà un any estrany. El propietari, Chen Yanseng, va parlar el 2016 de ser a la Champions en tres anys. La realitat, en canvi, no pot ser més dolorosa: un descens guanyat a pols després de tenir fins a quatre entrenadors a la banqueta. En aquest viatge l’acompanyaran el Mallorca i un agònic Leganés, que va lluitar fins a l’últim segon per la salvació. El somni a què aferrar-se ara per als blanc-i-blaus és pensar que fa 27 anys, l’última vegada que van caure al pou de Segona, l’equip va recuperar la categoria un any després.