Els 50 anys del Barça femení de futbol: enrere queden els dies de camps de terra i pensions barates

L’equip femení del Futbol Club Barcelona compleix aquest matí de Nadal els seus primers 50 anys de vida. Una existència agitada, marcada per tota mena d’incomprensions i contingències que no van aconseguir interrompre el seu camí. Tot arrenca amb una pionera, Imma Cabecerán, qui, sense perdre temps, va decidir que el seu somni no sabia de traves. Com a nòvia del llavors futbolista del primer equip, Pau García-Castany, la Imma va provocar a la tardor del 1970 una entrevista amb el president Agustí Montal, que va accedir a la seva sorprenent proposta en un Barça d’ambient molt més pròxim i familiar que coneixem avui.

Cabecerán desitjava continuïtat per a l’equip i que el mandatari hi posés de part seva. Montal hi va accedir parcialment: Les noies podrien entrenar a les instal·lacions annexes al Camp Nou, però, almenys en la seva estrena, no podrien lluir ni escut, ni nom, ni tan sols la samarreta blaugrana oficial. Menys era res. Almenys, en el tradicional prolegomen de l’amistós de Nadal, saltarien a la gespa davant els 60.000 espectadors congregats com a «Selecció Ciutat de Barcelona» per enfrontar-se al Centelles. Després, mentre a les cases s’ultimava el tiberi nadalenc, el primer equip dels Fusté, Zaldúa o Bustillo s’enfrontaria al CSKA de Sofia, i perdria per 1-4.

Un mite com Antonio Ramallets es va convertir en el primer ‘míster’ del combinat, que vestia samarreta blanca i mitges blaugrana a tall d’única peça reconeixible en la seva indumentària. Ramallets amb prou feines va tenir temps per inculcar a l’animós grup alguns rudiments bàsics de tècnica i joc associatiu. Les companyes de Cabecerán estaven resoltes a aconseguir, aquesta vegada, continuïtat. Els seus ancestres arrencaven amb aquelles ‘Spanish Girls’ que, el 1914, i dividits en dos equips, Giralda i Montserrat, van disputar les primeres trobades de futbol femení a Barcelona per quedar oblidades en la història.

Simbòlica subvenció

Resoltes a acabar sent plenament el Barça femení, altres pioneres com Carme Nieto, Lolita Ortiz o Núria Llansà, van perseverar fins a l’extenuació amb una resiliència digna d’encomi. La selecció havia canviat ja el seu nom pel de Penya Femenina Barcelonista al cap d’un parell de mesos i la premsa d’aquells dies ja les reconeixia com a ‘Barcelona femení’, malgrat que encara no depenguessin orgànicament del club, que amb prou feines els brindava una simbòlica subvenció. Almenys, aviat van lluir la samarra blaugrana i van participar en el ‘Trofeu Pernod’, el primer campionat oficiós de Catalunya al costat d’equips com el Español, el Sabadell o el Sant Andreu.

Gairebé no cal precisar els abusos masclistes que van patir durant anys, resoltes a seguir per pura afició davant tot tipus de traves i obstacles. Sense reconeixement de la RFEF, les noies depenien d’Educació i Descans, integrada a l’Organización Sindical de la FET y de las JONS. I eren ja els 70, malgrat que l’entorn semblés d’immediata postguerra. 

Amb el canvi de dècada, s’ha de destacar la poderosa figura de Núria Llansà, injustament oblidada avui. Màxima responsable del futbol femení fins al 2003, la Llansà s’encarregava literalment de tot. El 1983, ja amb Josep Lluís Núñez en la presidència, un altre personatge bàsic en la trajectòria del femení, Maria Teresa Andreu, li va suggerir que portessin el nom de Club Femení Barcelona per aconseguir més similitud amb el referent. I ho va aconseguir. El novembre del 83, el canvi es va fer oficial, amb debut a la Copa de la Reina d’aquell any com a primera iniciativa.

A finals dels 80, el Barça va disputar la seva primera Lliga, un esglaó per sota d’altres equips de major potencial, avui desapareguts, i amb una llarga estela de jugadores bàsiques avui també oblidades, destacant Judith Corominas entre un elenc que inclou Juani Escamilla, Emilia Ibáñez, Montse Bonachera, Ketty Pulido, Adelina Pastor, Àfrica Ocaña, Sagrario Serrano o Laura Tarín, entre moltes altres futbolistes que jugarien representant el club en el transcurs de les dues dècades següents.

Salt amb Gaspart

Tan assumit va quedar el seu rol secundari en extrem que Manel Tomàs, responsable del Centre de Documentació del FCB, ‘descobriria’ que el primer títol oficial del femení va arribar el 1985, la Copa Generalitat guanyada per 1-0 a l’equip denominat llavors Vallès Occidental. El 91 arribarien a la primera final de la Copa de la Reina, que obtindrien finalment tres anys després de doblegar contra pronòstic el favorit, el també desaparegut Oroquieta Villaverde madrileny.

Un nou salt endavant arribaria el 2002, quan el president Joan Gaspart cediria davant la perseverança de la seva directiva María Teresa Andreu. Llavors, quedaria tancada l’època com a Club Femení per establir-se de ple dret com a secció oficial i utilitzar el nom de Futbol Club Barcelona, ja sense més traves. D’aquells dies queden al record referències com Adriana Martín, Ani Escribano, Sheila Sanchón, Esther Romero o l’encara activa Marta Unzúe. Per no parlar del reclam mediàtic, Maribel Domínguez, la davantera mexicana coneguda per ‘Marigol’, una de les millors jugadors de la seva època que evitaria fins i tot un descens de categoria.

Durant alguns anys, el Barça es va conformar amb salvar la categoria fins que, a la campanya 2008-09, arribaria el primer salt qualitatiu, culminat el 2012 amb la conquista de la primera Lliga estatal. Per fi, fa a penes cinc anys, es va fer el pas definitiu al professionalisme sense embuts, a lluitar en aquest terreny de manera coherent amb el potencial de l’entitat.

Referent a la Lliga Iberdrola

Avui, al marge del primer equip, el Barça compta amb un filial, equip juvenil, infantil i dos alevins. Fins i tot un patrocinador, Stanley, que sufraga el pressupost de la secció, amb futbolistes de plantilla que van camí de fixar llegenda com Melanie Serrano, primera en el rànquing històric amb les seves 454 aparicions amb la samarreta blaugrana, Vicky Losada, Alexia Putellas, Marta Torrejón i altres veteranes de llarg recorregut. Elles van aconseguir arribar a la final de la Champions de l’any passat davant el poderós Olympique de Lió i sumen bona part dels 23 títols aconseguits: Una Copa Generalitat, 10 Copes de Catalunya, 6 Copes de la Reina, 5 Lligues i una Supercopa d’Espanya.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

El Futbol Club Barcelona és avui l’equip amb més títols d’Espanya i el referent en potencial, enemic a batre i mirall on mirar-se per als conjunts que componen la Lliga Iberdrola. Als 50 anys d’existència, queden ja molt enrere en el retrovisor els dies heroics de camps de terra, d’incomprensions, de lloguers barats on jugar per tota la geografia barcelonina. Per no parlar dels viatges sufragats des de la butxaca pròpia, les pensions barates, l’aliment a base d’entrepans o els entrenaments nocturns després dels estudis o la feina.

Aquelles valentes podrien explicar-li a Maertens, Graham o Hamraoui com se les apanyaven per finançar la seva devoció a base de vendre participacions de loteria nadalenca. Al final, queda clar, es van sortir amb la seva, tossudes i resoltes. I aquelles pioneres, cinc dècades després, somriuen al comprovar que avui fins i tot l’irredempt masclisme que tant van patir va camí de ser erradicat.