Les 45.000 lliures més ben invertides pel City

Allison va buscar consell en tots els seus coneguts, en els seus excompanys al West Ham, en entrenadors, i durant les primeres setmanes en el càrrec anava i venia per les carreteres angleses amb una llibreta plena d’apunts. Va ser un amic que solia jugar amb ell a les cartes, que no tenia res a veure amb el futbol, qui el va posar rere la pista bona. Li va dir que a Bury, d’on ell era, es parlava molt d’un noi de 19 anys que feia dos anys que era a l’equip i corria amb la pilota com si fos un cavall. No va fer falta que li diguessin res més. Allison va ajornar els seus plans inicials i va decidir acostar-se el diumenge següent al camp del Bury amb el seu company de timba.

Aquell jove es deia Colin Bell. Era natural de Durham, s’havia quedat sense mare sent un nadó i de la seva educació se’n va encarregar el seu pare amb l’ajuda de dos dels seus oncles. Un d’ells va ser qui el va empènyer al futbol. Amb només 17 anys havia arribat al modest Bury després que clubs com el Newcastle, el Sunderland o l’Arsenal descartessin el seu fitxatge després de sotmetre’l a diferents proves. Allison va tardar 15 minuts a comprendre que aquell noi ros, de cabells llargs i gambada sorprenent es guanyaria la vida jugant a futbol. Aquell mateix dia s’hi va acostar, es va presentar als dirigents del Bury i els va preguntar el preu. «Per 45.000 lliures és seu», li van dir.

Un preu de riure

Era un preu de riure, però el problema era que aquell Manchester City tenia la seva tresoreria per terra i aconseguir immediatament una xifra com aquesta suposava un problema. Allison va tornar a Maine Road entusiasmat, va parlar amb Mercer i es van reunir amb els dirigents del club, que van insistir que no tenien els diners i que no pagarien per un jugador a qui només havien vist en un partit. Van demanar un parell de setmanes per aconseguir aquesta quantitat i li van pregar a Allison que tornés a veure’l. L’ajudant de Mercer va tornar a la grada en els següents partits del Bury. Allà també hi havia observadors d’altres clubs que hi acudien atrets per Colin Bell. Veure’ls li feia perdre el cap perquè es temia el pitjor. Allison va traçar llavors una estratègia una mica desenraonada, pròpia del seu caràcter.

Mai anava sol als partits, s’emportava algun amic i es dedicava a fer comentaris prou alts, sense cridar molt l’atenció, perquè el sentissin els seus veïns de grada. Tots eren petits inconvenients que li veia a Colin Bell. Que si no caboteja massa, que si és tou en el tall, que si amb prou feines maneja l’esquerra... Anava dosificant els seus judicis durant el partit i els deixava anar amb aparent indiferència, encara que tot estava molt estudiat. No tenia cap seguretat sobre la seva eficàcia, però sabia que almenys a algun d’aquells observadors li provocaria alguna reacció. Imaginava que les seves puntualitzacions tindrien el seu efecte en els informes que escriguessin per als seus clubs o en les recomanacions que fessin.

Van passar tres setmanes fins que el Manchester City va aconseguir els diners. Allison va viure aquell temps amb veritable angoixa tot i que feliçment per a ell cap altre club es va atrevir a posar a la taula aquesta quantitat. A ell li agradava pensar que tot es va deure a l’estratègia psicològica que va plantejar a la grada durant aquelles tres setmanes. Però finalment el 1966 Colin Bell va entrar a formar part del Manchester City. «És una ganga, és una ganga», festejava Allison a les oficines de Maine Road amb uns dirigents que aquells dies celebraven l’ascens de nou a Primera Divisió. L’aposta per la parella Mercer-Allison semblava que donava els seus fruits i començava a treure el club d’una situació crítica. Només uns mesos abans, el gener de 1965, havien registrat l’entrada més baixa en tot el segle quan tot just 8.000 aficionats van acudir a l’estadi.

La ‘Santíssima Trinitat’

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

L’aparició de Colin Bell va canviar la vida del Manchester City. A ell se li van afegir Mike Summerbee i Francis Lee la temporada següent per formar la seva particular ‘Santíssima Trinitat’ (seguint l’exemple dels seus veïns del United amb Charlton, Best i Law). La vida es va transformar per als aficionats del City, que van descobrir un món nou de la mà de Colin Bell. Tenia un desplegament físic que no s’havia vist en un centrecampista. Efectivament, corria amb la pilota com si fos un cavall. Tant era així que Allison, aficionat a les carreres i sobretot a les apostes, va començar a anomenar-lo ‘Nijinski’ en honor al pura sang més exitós que hi havia en aquell moment als hipòdroms britànics.

Però Bell era més que això. A les seves condicions físiques hi afegia intel·ligència per entendre el joc, qualitat per a la passada i un endimoniat olfacte per al gol. Moltes virtuts reunides en un mateix futbolista que van impulsar el Manchester City i van tornar l’orgull a uns aficionats que estaven una mica acomplexats per la llum que irradiava el Manchester United de finals dels anys 60, el que aconseguiria per al futbol anglès la primera Copa d’Europa de la seva història. Doncs el City va desafiar i va guanyar aquell equip. En la temporada 1967-68 el conjunt de Mercer va mantenir un impressionant duel amb els seus veïns i amb el Liverpool. En un partit es van moure els tres equips durant mesos fins que en l’última jornada tot estava en mans del City, que havia de jugar al camp del Newcastle. En un partit vibrant els ‘citizens’ es van imposar per 3-4 per aconseguir el segon títol de Lliga de la seva història tot i que del primer, que havia arribat 30 anys abans, pocs se’n recordaven. Tres dècades de sequera en què el club no havia parat de fer voltes fins a trobar a la fi el seu camí. L’equip era excel·lent, però els aficionats tenien clar qui era el veritable responsable del que havia passat. A Colin Bell van començar a dir-li ‘el Rei de The Kippax’ en honor a la grada del vell estadi del City.