Bican, el davanter a qui els seus gols protegien dels totalitarismes

A Bican la passió pel futbol li va arribar per via sanguínia. El Frantisek, el seu pare, era jugador del Hertha de Viena i això permetia la família disfrutar de certes comoditats en comparació amb la resta de veïns de Quellenstrasse, un districte on solia assentar-se la població immigrant que arribava a Viena com a mà d’obra barata per a les nombroses fàbriques de la zona. La majoria provenien de Txecoslovàquia, Moràvia, Bohèmia... els Bican havien arribat des de Praga, convençuts de les possibilitats que oferia aquella enlluernadora Viena plena de palaus imperials. Només feia tres anys que eren allà quan el 1913 va néixer el seu únic fill, Josef.

Però llavors va arribar la primera guerra mundial i en aquesta ocasió a Frantisek Bican els seus anys de servei com a futbolista no li van suposar cap classe de benefici. L’Imperi austrohongarès el va mobilitzar immediatament i va enviar al front poques setmanes després. El Josef només tenia dos anys quan el seu pare va marxar de casa. Quan va tornar havien passat quatre anys més. El Frantisek havia sobreviscut a aquella carnisseria i els Bican van tornar a fer plans de futur en un país nou que necessitava curar amb urgència totes les ferides que havia deixat la guerra. Va tornar a jugar a futbol al mateix equip, però el que no podia imaginar és que trobaria la seva pitjor desgràcia en un terreny de joc i no en els camps de batalla.

Durant un partit va rebre un cop fortíssim al costat que el va tenir diversos dies impossibilitat al llit. El fort traumatisme li va provocar una fallida renal que va acabar amb la seva mort. Allò obria un panorama ombrívol per al Josef i per a la seva mare, Ludmila. Amb només dotze anys es va posar a treballar, cosa que va començar a compatibilitzar amb el futbol. Va entrar a formar part del Hertha de Viena, l’equip del seu pare. Jugava descalç als carrers per no espatllar les sabates i així els peus se li van endurir i ben aviat se li van acostumar al dolor.

El Josef va passar necessitat i gana. Com molts altres en el seu temps. Però ell tenia una cosa diferent. Unes cames ràpides i un instint únic per al futbol. No va trigar a acreditar les seves condicions com a golejador. Guanyava els partits per velocitat, rematava molt dur amb les dues cames, no donava mals cops de cap i sempre era al lloc precís. Amb 18 anys, el 1931, el fitxa el Rapid de Viena, firma el seu primer contracte professional i sembla que les coses comencen a anar bé en la seva vida.

Quart amb Àustria en el Mundial

Bican va patir en les seves primeres temporades al seu nou equip a causa de les lesions, però els gols van començar a ploure quan va trobar una mica de continuïtat. Llavors se li van obrir les portes de la selecció, d’aquell poderós «wunderteam» ‘(l’equip de somni’), el conjunt que liderava Matthias Sindelar. Podrien haver guanyat perfectament el Mundial de 1934 que es va jugar a Itàlia, però aquest campionat feia molt temps que tenia el nom del campió escrit a la placa. Espanya va patir un cèlebre atracament contra els amfitrions en quarts de final i en les semifinals els va correspondre el torn als austríacs, que només van cedir per 1-0 contra Itàlia. Mussolini somreia satisfet a la llotja. Aquell quart lloc continua sent la millor classificació que Àustria ha aconseguit en un Mundial de futbol.

Després d’allò va firmar per l’Admira vienès, que millorava de forma notable les seves condicions, però els problemes no trigarien a aparèixer de nou. Hitler va annexionar Àustria el 1938 i Bican, malgrat les pressions que rep, es nega a afiliar-se al Partit Nacionalsocialista. Tampoc ho fa Sindelar, però a diferència d’aquest, que es queda a Àustria i acabaria morint en estranyes circumstàncies, Bican marxa del país. Tria Praga com a destinació, la terra d’on uns anys abans havien arribat els seus pares. Fitxa per l’Slavia i allà és on coneix l’amor de la seva vida en matèria futbolística. Amb l’estrella vermella a la samarreta, símbol de l’equip de la capital txeca, emergeix un golejador descomunal. Europa mai havia vist una cosa semblant. Existien notícies de davanters sud-americans amb xifres impensables, però el Vell Continent no havia vist res així.

Futbol en guerra

El futbol el va treure d’un problema important després que Hitler ocupés el país i naixés el Protectorat de Bohèmia i Moràvia, on quedava integrada Praga. Bican no va trigar a mostrar la seva disconformitat en públic amb aquella situació, però –tot i que va quedar assenyalat–, els seus gols van impedir que es prenguessin mesures contra ell. També es va deslliurar d’entrar a l’exèrcit. Va continuar jugant a futbol perquè al país l’esport no es va aturar durant la segona guerra mundial.

Mentre el món entrava en una espiral dramàtica, Bican sumava gols al seu compte cada diumenge. Van ser els seus anys més impressionants. Durant cinc campanyes consecutives va anotar una mitjana de més de quaranta gols per temporada. És cert que no era en un campionat enlluernador i que llavors el futbol una qüestió menor tenint en compte el drama que se cernia al voltant. Però aquella productivitat va quedar per a la història del futbol.

Acabada la segona guerra mundial a Bican, tot i que ja tenia més de 30 anys, li van arribar algunes propostes per deixar el país i jugar en diferents equips. La més interessant va ser de la Juventus, que creia que encara podia treure un parell d’anys sucosos al seu instint i a aquesta velocitat que conservava malgrat el pas del temps. No era el xaval capaç de córrer els cent metres en poc més d’11 segons, però continuava sent molt superior a la majoria de defenses.

Demòcrata en el comunisme

Bican, un demòcrata convençut que odiava les dictadures vinguessin del costat que vinguessin, va renunciar a la Juve pel temor que Itàlia es convertís en una república comunista. I es va quedar a Praga. No podia imaginar que precisament això era el que passaria a casa seva. Els comunistes van prendre el poder i Klement Gottwald, un convençut estalinista, es va convertir en president. Enmig d’una purga gegant, a Bican se li va suggerir afiliar-se al Partit Comunista, però s’hi va negar. Es repetia la història viscuda a Àustria tot i que amb una ideologia diferent. El davanter, que llavors ja havia aconseguit la nacionalitat txeca, va jugar unes setmanes més a l’Slavia, però les coses van començar a canviar. La premsa del règim va començar a dir-li burgès i se li va aconsellar que per qüestions de seguretat s’allunyés de Praga.

Bican va marxar a jugar al Zelezarny de Segona Divisió, a Vítkovice, on va compatibilitzar el futbol amb una feina en una siderúrgia. Va ascendir l’equip a Primera amb els seus gols i el seu nom va tornar a ser en boca de tot el món. El règim es trobava amb un problema. Era massa popular i no interessava tenir-lo a Primera Divisió anotant gols cada cap de setmana com un possés, però alhora necessitaven tenir-lo en forma per si la selecció el necessitava en algun moment. Per això el 1952 el van obligar a firmar pel Kralove, un equip terrible de Segona Divisió. Van pensar que allà ningú es preocuparia per ell.

El 1953, durant el Dia del Treball, el president Antonin Zapotocky, substitut de Gottwald, que havia mort d’un infart dies després d’assistir a l’enterrament de Stalin, va sortir a donar-se el seu habitual bany de masses pels carrers de Praga. Va escoltar més vegades de les desitjables crits de la gent a favor de Bican i va reflexionar sobre aquesta situació. Llavors el dirigent va aprovar la tornada del davanter al club de la seva vida, un Slavia que llavors ja s’havia convertit en el Dynamo de Praga, perquè ningú pogués utilitzar la seva figura com a símbol de l’opressió comunista. Va ser així com Bican, amb 40 anys, va tornar a la que sempre va ser casa seva per marcar els seus últims gols com a futbolista professional.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Bican va ser entrenador durant un temps i posteriorment es va veure obligat a guanyar-se la vida en treballs tan diversos com el d’obrer, conductor o cuidador de zoo. No va tenir la vellesa que se suposava per a una llegenda com ell. Només quan va caure la dictadura comunista el nou govern es va preocupar per reivindicar la seva figura i el seu compromís amb la democràcia i la llibertat. De fet, en el seu honor es van instaurar els Premis Llibertat, que cada any concedeix el govern txec.

Josef Bican va morir el 2001 als 88 anys d’edat. Sis anys després, la Federació Internacional d’Història i Estadística del Futbol va xifrar en 805 el número de gols que havia aconseguit en la seva carrera i li va concedir el títol honorífic de màxim golejador del segle XX. Una cosa que ningú li arrabassarà mai.