Salva Sevilla condueix el Mallorca a Primera Divisió

Diu que a ell el mou el cor. No és un mal òrgan, ni poca cosa. Bé, sovint, quan mira de reüll la seva dona, María Victoria, amb ulls de mestra, de professora, viva, llesta, sagaç, pensa que també influeix el cap. Quan fa deu minuts que hi parles, ha utilitzat ja la paraula «ment, intel·ligència, cap» deu vegades, a l’hora de justificar tot el que fa i decideix i, sobretot, en el moment de donar un consell a un jove (si l’hi demana) al vestidor, al camp, a l’avió, al menjador, en un aeroport.

Però sí, tal com li ha anat la vida, especialment la futbolística, es diria que aquest expert a jugar a futbol, aquest arquitecte de la pilota, aquest arxiu de futbol, aquesta hemeroteca d’assistències i cervell de la pilota, s’ha mogut més pel cor que cap altra cosa. Bé, el cor i la família, és clar. La família és intocable per ell.

Potser per això assumeix amb enteresa i sense donar-hi importància, perquè sap que sempre l’hi diuen amb un enorme carinyo i tacte, que, almenys, en un parell d’ocasions en aquesta vida, els seus éssers més estimats, entre els que no només hi ha familiars i amics sinó, sí, sí, molts companys de vestidor, li hagin dit «boig». Molt boig.

Decisions encertades

Boig van considerar Salva Sevilla (Berja, Almeria, 18 de març de 1984), fa alguns anys quan va abandonar l’Espanyol i la seva llarga trajectòria a Primera Divisió per acudir a la crida de rescat d’un RCD Mallorca, que, llavors, deambulava per Segona Divisió B. Boig li acaben de dir quan s’ha sabut que ha rebutjat una suculenta oferta, diuen que de dos milions d’euros, per deu mesos de treball, en un equip important de la Xina. Sí, sí, deu o dotze vegades més del que guanya al ‘Mallorqueta’.

Però Salva Sevilla, que és el pilot, el conductor, l’enginyer, el capatàs de la sala de màquines del Mallorca de Luis García Plaza, no s’ha penedit de cap de les decisions preses, per alguns esbojarrades. I no només això, no, sinó que ara, a 20 dies de fer 37 anys, és el líder de Segona amb el seu equip, aquell vermellet de Segona B, un exemple a seguir (en tot) i, a més, diumenge passat, va marcar, davant l’Almeria, un dels gols més bonics d’aquesta temporada, deixant a terra amb un dríbling dos defenses i creuant la pilota amb la cama contrària a l’escaire.

«Totes les decisions que he pres en la meva vida m’han sortit del cor, ja que crec que és l’única manera de no equivocar-te. Tot i així, sí, et pots equivocar, però almenys que sigui amb totes les de la llei», comenta Salva Sevilla, al pàrquing de l’estadi Son Moix, de Palma, abans de baixar del seu Mini familiar (res de luxes, per descomptat, els diners es guarden per als fills: Vera, Hugo i Fabio).

«No va ser fàcil deixar l’Espanyol, ni, per descomptat, la Primera Divisió després de tant temps, però em sentia atret per un projecte que em necessitava, volia sentir-me important, volia tornar a ser valorat, volia tornar a ser decisiu al camp i, sobretot, volia començar de zero», continua explicant Sevilla. «Venir al Mallorca va ser com tornar a començar, volia demostrar-me a mi mateix que podia tornar a ser futbolista i demostrar, com vaig fer de jove, que valia per això», assenyala Sevilla que, per damunt de tot, li agradaria ser recordat «com una bona persona més que com un futbolista estrella».

Rebutjar els milions de la Xina

I respecte a rebutjar l’oferta milionària de la Xina, la cosa encara estava més clara. «Vaig dir que no per molt diverses raons, totes de pes i, sí, totes de cor i cap. La primera raó és la meva família, que és el més gran que tinc. Separar-me de la María Victoria, la meva parella de tota la vida, la meva dona, i els meus tres fills, no es paga amb diners, ni que sigui el doble o el triple, ni que siguin deu mesos de feina ni deu anys. Després hi ha el club, on em sento valorat i tenim un objectiu preciós per davant, que em fa moltíssima il·lusió. Fer tornar el Mallorca a Primera Divisió, un altre món, seria l’hòstia i perdó per l’expressió. I finalment, hi ha la gent, l’illa, beneït el dia que vaig arribar aquí. Els mallorquins, gent que respecta enormement el meu treball i el valora. I l’afició, és clar, que mai, mai, ens ha abandonat, ni tan sols quan vam baixar l’any passat, mai han tingut cap retret cap a nosaltres, mai. I, ho sento, però no tot són diners en aquesta vida, per molts que fossin, que ho eren, sí».

Sevilla és feliç a Mallorca, molt feliç. «Aquí, des del primer dia que arribes, tens la sensació que no te’n voldràs anar mai, que no te n’aniràs a cap altre lloc. És veritat que la gent és molt més calmada, no és tan apassionada, futbolísticament parlant, com en altres punts d’Espanya, però et respecta molt, valora la teva feina i sempre t’ajuda a millorar. Tant de bo pugui renovar, ascendir amb l’equip, disfrutar, de nou, de Primera i, qui sap, jubilar-me aquí. Seria meravellós, tot i que espero que em quedin encara uns quants anys de futbol».

El líder del Mallorca, que mira de ser l’extensió de l’entrenador sobre la gespa, «sobretot a l’hora que tothom estigui dins el partit, que no es despisti i fem les coses com vol el míster», creu que, en altres temporades, gairebé ho tindrien fet, perquè l’avantatge respecte al quart classificat ja seria important. «Però estem en una Segona en què hi ha cinc o sis equips molt bons, que estem sumant molts punts i això serà llarg».

Sap i dona voltes al fet que a Segona hi ha tres campions, però ell i els seus companys volen ascendir sent primers. «Home, quan portes tant temps allà a dalt, primer, segon, primer, segon, vols acabar la temporada pujant i sent el millor, però jo firmaria, ara mateix, on fos per pujar com sigui».

Hugo, l’ullet dret

A Salva Sevilla no li agrada gaire el futbol com a indústria, com a negoci, és més, creu que «el futbol actual té alguna cosa de fals que no m’agrada, com tampoc m’agrada que alguns futbolistes, per més bons i rics i famosos que siguin, es creguin més del que són. Ningú és més que ningú, ni menys. La joventut actual ho té tot massa fàcil i jo, sens dubte, que miro d’ajudar-los, de donar-los el meu consell si me’l demanen, no penso dir-los el que han de fer, però m’encantaria que valoressin molt més les coses, tot el que hem aconseguit amb el nostre esforç. Ara, la joventut ho vol tot i ho vol ¡ja!»

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

A Sevilla li encanta la posició en què juga, tot i que, de vegades, recorda els seus anys de joventut en què jugava de mitjapunta avançat, més ofensiu i, potser, es divertia més amb menys responsabilitat. «On soc, fent el joc que faig, tothom et busca, sempre miren de donar-te la pilota i això és un elogi, però la responsabilitat és tremenda. Si fas una mala passada o te la prenen, el contraatac que crea el rival pot ser mortal. Al defensa o al davanter, sempre l’encara l’adversari de cara, el veuen venir; a nosaltres, quan ens donen la pilota, apareixen rivals per tot arreu. O penses mig segon abans o estàs mort».

Li pregunto si l’Hugo, de 5 anys, no ja el Fabio, que només en té un, li ha sortit futbolista. «I dels bons», riu. «Es passa tot el dia amb la pilota i la toca de meravella, de veritat, no és perquè sigui el meu fill, però mai ha vist dibuixos animats i només li interessa el futbol». I riu. És el líder, és clar.