La ‘banda de bojos’ del Wimbledon

Fins el 1986 el Wimbledon no havia estat mai en la màxima categoria del futbol anglès malgrat que ja tenia gairebé cent anys d’història. Un de tants clubs que semblen amarrats al món amateur. Als anys seixanta van arribar a la setena categoria, la Southern League, i als setanta van viure un dels seus grans episodis quan van posar contra les cordes a la Copa el Leeds United Don Revie. Però el 1977, després de la renúncia d’un altre club, la Football League els va convidar a formar part de la quarta categoria del futbol anglès. Un canvi important per a l’estructura d’un club gairebé de barri. De fet, el va comprar un empresari que al cap de pocs anys va marxar al Crystal Palace i es va emportar de passada l’entrenador.

La nova directiva va decidir llavors posar el club en mans de David Bassett, un paio molt estimat pels aficionats i que havia format part de l’equip que va estar a punt d’eliminar el Leeds als setanta. De la mà del nou tècnic el club va anar trobant el seu estil. El tècnic era conscient que necessitava endurir el grup i va començar a buscar un perfil determinat de futbolistes. L’invent acabaria per escapar-se-li de la mà perquè al Wimbledon van arribar a mitjans dels vuitanta tota mena de busca-raons i macarres que van transformar per complet el club.

Un infern de vestidor

Entre el 1984 i el 1985 el club fa un salt mortal perquè als Dave Beasant (un porter veterà amb molt males puces), Alan Cork (etern davanter suplent), Steve Parsons (famós pels seus llançaments de testos a les festes) o Wally Downes (l’autèntic cap del vestidor pels seus anys en el club) s’hi van afegir diferents joves, gairebé inadaptats, agressius i que havien crescut en entorns complicats. Els més cèlebres van ser Denis Wise, John Fashanu i Laurie Sánchez.

Wise era un noi de 19 anys, d’infinit talent, com acabaria demostrant al Chelsea anys després, amb una somriure innocent i el cap rapat que tant feia un passada sorprenent com al minut següent havia rebentat un rival amb una entrada. John Fashanu, el germà del tristament desaparegut Justin, era un davanter gegant aficionat a les bromes de mal gust i els comentaris homòfobs, i Laurie Sánchez era un londinenc d’origen equatorià a qui tampoc convenia escalfar.

Aquell equip va anar depurant un estil de joc, però també de vida. Perquè conviure en aquell vestidor podia convertir-se en un absolut infern si eres l’elegit per protagonitzar alguna de les bromes que maquinaven. Gairebé ningú se’n deslliurava i encara avui una espècie de pacte de rufians que van firmar en aquell moment fa que algunes no se sabessin mai. Però se sap que van arribar a cremar el cotxe d’algun company, untar-l’hi de vaselina, buidar per complet el despatx de l’entrenador...

Ni el propietari del club se’n deslliurava. Un dia li van robar el cotxe (tenien certa obsessió pel parc mòbil) i el van abandonar en un descampat. Després li van tornar la clau i li van dir que estava en algun lloc a 20 quilòmetres a la rodona. Va tardar setmanes a recuperar-lo. Segurament qui millor va explicar aquell ambient va ser l’entrenador, David Bassett, quan va dir: «En aquest club els ‘hooligans’ són els futbolistes».

Però aquella colla va funcionar al camp, amb un estil que suposava traslladar al camp el que feien a fora. Durs fins a l’extrem, violents en molts casos. El Wimbledon es va anar transformant en una màquina de demolir rivals. Com fos. Va ser llavors quan van començar a anomenar-los la ‘Crazy Gang’ prenent el nom d’un grup de còmics britànics dels anys trenta. El 1986 el club va aconseguir el que era inimaginable. Un gol de Laurie Sánchez els va donar el primer ascens de la història a la Primera Divisió del futbol anglès. La reialesa estava a punt de conèixer el Wimbledon.

Vinnie Jones, el símbol d’aquell temps

Va ser llavors quan el club va incorporar el símbol d’aquell temps. En el seu desig per reforçar la plantilla per mirar de sobreviure en la màxima categoria, van fitxar un centrecampista anglès absolutament desconegut que estava jugant a la Segona Divisió de Suècia i que havia deixat la llar familiar amb només 15 anys: Vinnie Jones. Semblava dissenyat per a aquell Wimbledon.

Molts anys abans de convertir-se en un reconegut actor per pel·lícules com ‘Snatch (porcs i diamants)’, Jones ja interpretava molts d’aquells personatges al terreny de joc. Instal·lat al mig del camp, era el líder d’un equip que tenia clar que allà no ningú jugaria. Ni ells ni el rival. Xocs, disputes, homes a terra, males maneres i una fe infinita cada vegada que hi hagués una pilota aturada. Era aquell moment en què acudien a la rematada convençuts que era el seu moment.

«Un gol a l’estil Wimbledon» va ser una de les moltes frases que es van encunyar en aquell moment. La qüestió és que allò va començar a funcionar i per als rivals la visita a Ploug Lane era pitjor que la visita al dentista. D’això en pot donar fe Paul Gascoigne, quan al Newcastle era la gran promesa del futbol anglès.

La primera vegada que Jones se’l va creuar, el dia de la famosa foto en què apareix estrenyent-li els testicles, es va presentar de la millor manera: «Em dic Vinnie Jones, soc gitano, guanyo molts diners. T’arrencaré les orelles amb les dents i després les escopiré. Estàs sol, gras, sol amb mi». Així era Vinnie Jones.

La llista d’ofesos i de futbolistes que van acabar malament amb ells és gegant. No respectaven res, ni el més sagrat del futbol. Van arribar a escopir al famós rètol de «This is Anfield» que adorna el túnel dels vestidors a l’estadi del Liverpool. Aquest estil infame va funcionar fins al punt que en la primera temporada a la màxima categoria del futbol anglès van acabar en la sisena posició. Haurien jugat a Europa si no fos perquè els clubs anglesos estaven sancionats a causa de la tragèdia de Heysel, que s’havia produït poc abans. El Wimbledon es va fer una celebritat i formava part del dia a dia a Anglaterra. Fins i tot Margaret Thatcher, primera ministra, va arribar a dir: «Si aconseguim que el Wimbledon estigui a Primera Divisió segurament no hi ha res fora del nostre abast».

La final de Copa contra el Liverpool

Aquella idea una mica sinistra va quallar i el 1988 va arribar el que era impensable: la final de la Copa contra el Liverpool. Wembley, noranta mil espectadors, el passeig fins al centre del camp, la Reina a la llotja..., impensable per a aquella colla que ja no tenia David Bassett a la banqueta. Havia marxat uns mesos abans i havia estat substituït per Bobby Gould, un digne hereu que articulava la seva filosofia amb una frase concloent: «Només necessito un porter que xuti 90 iardes i un davanter de metre noranta que baixi la pilota». Guardiola tindria un infart escoltant això.

El 14 de maig, una tarda assolellada, el Liverpool de Grobbelaar, McMahon, Beardsley, Barnes i Aldridge es va posar davant seu representant el vessant més exquisit del futbol. Però el Wimbledon no havia anat a Wembley a fer-se fotos per a l’àlbum familiar. Van batallar com feres i van esperar la seva oportunitat, que va arribar en el minut 37. Una pilota aturada, com no podia ser d’altra manera, llançada per Wise amb la seva precisió habitual va trobar el cap de Laurie Sánchez. El mateix home que havia marcat anys abans el gol de l’ascens a Primera Divisió anotava el primer gol en una final copera. A partir d’allà el Wimbledon va treure el seu manual defensiu.

L’equip que havia fet de l’1-0 i el 0-1 un art tenia davant el seu gran examen. El Liverpool els va assetjar i en el minut 60 va trobar la seva gran oportunitat en un penal. Aldridge, que portava 26 gols i havia transformat 11 penals, va agafar la pilota i va llançar a l’esquerra del porter, però Beasant, l’home que portava tota una vida defensant la porteria del Wimbledon, va fer la parada de la seva vida.

«Tristos, miserables però eficaços»

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

El Liverpool no es va recuperar del cop. La Crazy Gang es va fer més gran, més forta i va resistir per passejar aquella tarda per Wembley l’únic trofeu de la seva història. Més que una celebració semblava un comiat de solter. Bobby Robson, seleccionador anglès, ho va dir més clar que ningú: «Tristos, miserables, però eficaços».

El Wimbledon es va quedar molts anys a la màxima categoria. Avui ja no existeix. Als noranta la normativa els va obligar a deixar el vell Plough Lane i se’n van anar de lloguer a Selhurst Park, l’estadi del Crystal Palace. El descens l’any 2000 els va conduir a una situació econòmica insuportable. En contra de l’opinió dels seguidors el club es va traslladar a cent quilòmetres, a Milton Keynes, i va canviar de nom. Un grup d’aficionats va fundar llavors l’AFC Wimbledon, que mira de recuperar la glòria que un dia va tenir la Crazy Gang, l’equip que, com va dir Gary Lineker, «el millor lloc per veure’ls jugar és al teletext».