El món del futbol s’indigna amb la Superlliga

El món està a punt de presenciar un partit de futbol sense pilota. No se sap quant durarà, potser són 90 dies o 900, així que s’anuncia un esdeveniment molest i lleig, purament polític, amb l’esport per excusa. L’anunci de la creació de la Superlliga ha agitat el planeta Terra pel que suposa de ruptura en el marc mental establert del que és l’esport federat i el valor que tenen les victòries i les conseqüències que desencadenen les derrotes.

L’invent de la Superlliga, per si algú ho desconegués, consisteix en la creació d’una competició que impulsen 12 clubs de futbol europeu que disputaran entre ells, més tres equips amb els quals havien parlat i sembla que es facin enrere –només sembla– i cinc més que convidarien. D’invent res. Als Estats Units, on han aixecat la cella a l’escoltar el soroll, funcionen amb lligues tancades, sense ascensos ni descensos. Un esport professional que és pur entreteniment.

Dissidents, separatistes, sediciosos

Aquests 12 clubs de futbol als quals ja anomenen dissidents, separatistes, sediciosos –¿els sona?– són tres equips espanyols (FC Barcelona, Reial Madrid i Atlètic de Madrid), sis d’anglesos (Liverpool, Manchester United, Arsenal, Manchester City, Arsenal i Tottenham Hotspur) i tres d’italians (Juventus, AC Milan i Inter de Milà). Els tres que no han firmat el document són els alemanys Bayern de Munic i Borussia Dortmund i el francès París Saint Germain.

Es repartirien en dos grups de deu per jugar una lligueta a anada i tornada; els tres primers es classificarien per als quarts de final i les dues places restants se les jugarien el quart i cinquè de cada grup. Farien dues eliminatòries i una final per coronar el campió. El torneig començaria a l’agost, se celebraria entre setmana, acabaria l maig en una seu neutral.

Res nou. Res original. ¿Quin és el problema? Que pretenen funcionar al marge de les institucions (lligues professionals i federacions, agrupades, al seu torn, a la UEFA i a la FIFA) i s’organitzaran com a empresa. Els diners que guanyaran, que és el veritable motor de la ruptura –anunci de ruptura– procedeix dels EUA (l’empresa financera JP Morgan Chase) i dels espònsors que entreveuen un gran negoci. Com tots. Fins i tot els organismes oficials, que temen perdre la principal font de beneficis que controlen i decideixen com repartir.  

El partit, pel soroll que s’escolta, ja ha començat. En el fons, és un partit entre multimilionaris i supermilionaris disputant-se centenars de milions. A una banda, hi ha els millors (els clubs, les estrelles com Messi, Cristiano, De Bruyne, Ibrahimovic...) i, al’latra, hi ha tots els altres.

Amenaça d’expulsió

El president del primer equip és Florentino Pérez, president del Reial Madrid i capitost de la dissidència, i l’altre és Aleksander Ceferin, el president de la UEFA, que ahir presentava la reforma de la Champions League a partir del 2024 per donar més diners als rics, i es va trobar que els rics anunciaven urbi et orbe, que passaven d’ell. «És una escopinada a la cara de tots els amants del futbol», va clamar el dirigent eslovè.

El danès Jesper Moller, membre del Comitè Executiu de la UEFA, va saber expressar l’enuig dels seus companys al veure’s violtants pel comunicat de diumenge a la nit del grup dels 12. «Els clubs han de ser expulsats, i espero que això passi divendres. Hi haurà una reunió extraordinària del comitè executiu. Allà tinc l’expectativa que els 12 clubs siguin eliminats», va afirmar Moller a una emissora de ràdio danesa.

A l’estadi, obert, immens, assistiran éssers que no distingeixen una pilota d’un meló i polítics que saben més de pilotes de goma que de cuir. La demagògia acamparà per les infinites grades, fomentant la cridòria de qualsevol camp de futbol real. Va emetre un comunicat Emmanuel Macron, el president de França, feliç per la renúncia dels seus clubs –un postureig momentani– i Boris Johnson, el primer ministre britànic, després de lamentar el diumenge que s’havia produït «un cop al cor» del futbol anglès, va garantir: «Faré tot el que sigui possible per bloquejar la participació» dels sis equips anglesos.

Internacionals sense seleccions

I com si es tractés d’un partit amb futbolistes de veritat, durant la disputa, hi haurà jugades de tot tipus. Durarà molt, l’embolic, recordin. Cap pròpia de Messi, cap que firmaria Cristiano, cap amb el segell de De Bruyne. Hi haurà joc subterrani, negociacions secretes, concessions inconfessables i pressions. Ceferin va assegurar que els futbolistes dels clubs implicats tindrien vetada i prohibida la seva crida a les seleccions.

Ells no hi participaran. La immensa majoria s’escudarà en el que digui el cap. I algun que es va posicionar a la primera va escoltar més crits de joia que xiulets pel missatge llançat a la grada.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Ander Herrera, futbolista del París Saint Germain, exfutbolista del Manchester United, va voler intervenir. Va parlar del seu amor «pel futbol popular, del futbol dels aficionats, del somni de veure l’equip del meu cor competir contra els més grans», va escriure el centrecampistes sorgit del Saragossa i fitxat després per l’Athletic. «Crec en una Champions millorada, però no que els rics robin el que el poble va crear», com si Nasser al-Khelaïfi , el president del PSG, fos un benefactor social o que els propietaris del United, nord-americans, tinguessin una vocació purament solidària.

Hi haurà un empat amb un acord en el qual tots es donaran per vencedors, mai per vençuts.