LA FÓRMULA DEFENSIVA DELS GRANS

La moda a la Lliga de jugar amb tres centrals

  • El Barça, l’Atlètic i el Madrid, en menor mesura, han popularitzat el dispositiu dels tres defenses centrals

  • Koeman va recórrer al sistema per millorar «el joc sense pilota» però també ha elevat el nivell amb la pilota 

La moda a la Lliga de jugar amb tres centrals
6
Es llegeix en minuts
Joan Domènech
Joan Domènech

Periodista

Especialista en Futbol, Barça, Esports.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La defensa de tres indica, per norma general, que un equip alinea tres defenses centrals. A partir d’aquesta referència, es multipliquen les possibilitats de combinació tàctica al davant. Començant per les bandes, on jugaran els dos laterals, comunament anomenats ‘carrilers’. Segons les virtuts d’aquests futbolistes –si són defenses de tota la vida o són extrems reconvertits-, i com d’avançats o no que estiguin respecte als tres últims, es podrà deduir l’esperit de l’equip.

Els més modestos situen aquests carrilers a l’altura dels centrals i la defensa ja no és de tres, sinó de cinc. El Granada dijous al Camp Nou, sense anar més lluny. A continuació, cada entrenador al seu equip decideix si col·loca un migcampista o dos, un mitjapunta o dos o un punta o dos.

El primer a provar les excel·lències del 3-5-2 (amb les variants del 3-4-2-1 i 3-4-1-2) va ser l’Atlètic, com si Diego Simeone estigués cansat de fer sempre el mateix en la desena temporada a l’equip. Potser el va assajar contra el Cadis en vista dels imminents enfrontaments amb el Barça, el Bayern i el Madrid. El resultat el va complaure, sòlidament instal·lat en el liderat, i l’ha mantingut en més de la meitat dels partits recolzant-se en la solvència de Savic, Hermoso i Giménez i la capacitat ofensiva a les bandes de Trippier i Lodi o Carrasco.

Diego Simeone posa davant l’efemèride dels 500 partits dirigits a l’Atlètic al març. / EP

Estabilitzar l’equip

La transformació del Barça es va produir més per la necessitat d’estabilitzar l’equip per la inquietud constant dels resultats, en consonància amb un joc molt irregular. Va adoptar el 3-4-2-1 a Valladolid, però després de l’empat contra l’Eibar a casa (1-1) el va abandonar. Provisionalment.

El recupera dos mesos després a Sevilla, en la visita de lliga (0-2) després de la derrota copera a l’anada de la semifinal. «Volíem pressionar bé el Sevilla i jugar amb molta agressivitat», va dir Koeman, remarcant el bon joc «sense pilota» dels seus, un dels dèficits que de tant en tant ha denunciat. També va millorar el joc amb la pilota. Més que els resultats. Tot i que es van encadenar 19 partits sense perdre a la Lliga, el camí va estar esquitxat de derrotes (la copera amb el Sevilla, la Supercopa amb l’Athletic, el clàssic).

Koeman va apostar pels centrals quan va recuperar Piqué i en ocasions es va atrevir que un d’ells fos De Jong. Utilitzant Dest i Alba com a carrilers, disposava de superioritat en el centre del camp i una arribada decent per les bandes.

Koeman imparteix ordres als seus jugadors en el Barça-Getafe. / Jordi Cotrina

El Girona de Machín

«El meu primer propòsit per utilitzar el 3-5-2 era el de canviar coses i consolidar l’equip per fer-lo fort al darrere», afirma Pablo Machín, recordant la seva arribada al Girona el 2014. Era últim a nou punts de la salvació. El tècnic, ara a l’Al-Ain de l’Aràbia Saudita, va mantenir aquest esquema fins a la consolidació de l’equip a Primera i el seu fitxatge pel Sevilla el 2018.

«El meu primer 3-5-2 era, en realitat, un 5-3-2, però després hi vaig introduir matisos i diferències. L’avantatge d’aquest sistema és que sempre tens possibilitats de fer passades en diagonal, que és millor que fer-les en paral·lel», diu Machín. El to distintiu el marquen els carrilers per l’altura que ocupen en el camp. «És important que facin dubtar els laterals contraris perquè si aquests surten de la seva zona, els teus davanters tenen més espais», afirma. A més de l’altura dels carrilers importa la seva naturalesa futbolística. «Per a mi és bàsic que tinguin desbordament i centre», afirma, evocant l’excel·lent tasca que feien Maffeo i Aday a les bandes.

Pablo Machín, en una entrevista amb El Periódico. / Jordi Cotrina

L’avantatge d’aquest sistema és que sempre tens possibilitats de donar passades en diagonal, que és millor que donar-las en paral·lel»

Pablo Machín / Entrenador de l’Al-Ain

Maniobra camaleònica

Zinedine Zidane també va sucumbir a la temptació de l’Atlètic i el Barça del trio defensiu (Militão, Varane i Nacho o Ramos). Una aventura relativament breu, més condicionada per les nombroses baixes que pel convenciment. Contra el Barça va maniobrar camaleònicament. Va començar amb una defensa de quatre (Vázquez, Nacho, Militão i Mendy) que va ampliar cinc en la primera meitat i que va retardar Valverde fins que es va lesionar.

A diferència de Zidane, Koeman havia recorregut més vegades a la formació de tres. Hi estava més acostumat. La va fer servir amb la selecció holandesa. I, a més, el seu ajudant, Alfred Schreuder, el domina des que va exercir de segon de Julian Nagelsmann a l’Hoffenheim d’Alemanya i d’Erik ten Haag a l’Ajax.

Òscar Garcia Junyent veu el model dels tres centrals des del punt de vista de reforç ofensiu. «Primer: tens una sortida de pilota des darrere més neta; després, els laterals et donen molta amplitud, per la qual cosa és més fàcil trobar els interiors per dins», afirma l’extècnic del Celta, que recorre a aquesta recepta en situacions específiques. «Tots els sistemes poden ser bons, el més important és la idea de joc», observa, abans d’incidir en la seva preferència que els carrilers «siguin extrems reconvertits, perquè ataquen com davanters i els centrals els protegiran més al no tenir el costum de defensar per dins».

Òscar Garcia Junyent, en un partit al capdavant del Celta. / Salvador Sas / Efe

Prefereixo que els carrilers siguin extrems reconvertits perquè ataquen com davanters i estaran els centrals els protegiran més, al no tenir el costum de defensar per dins»

Òscar Garcia Junyent / Exentrenador del Celta

La incògnita de Nagelsmann

Nagelsmann, el nou entrenador del Bayern Munic, és un devot dels tres centrals. Ja es veurà si implanta el seu dibuix a l’Allianz Arena. En realitat, és un devot de retocar el sistema partit a partit. Nagelsman ha dibuixat el seu Leipzig a partir de les seves tres columnes defensives (Halstenberg, Klostermann i Upamecano); a partir d’aquí, variava la distribució de peces i l’altura dels seus dos carrilers (Mulieke i Angeliño). El Borussia Dortmund l’utilitzava amb Lucien Favre, però no amb Edin Terzic, el seu substitut arran d’una desfeta contra l’Stuttgart. El Bayern no juga mai amb tres defenses i l’Eintracht de Frankfurt ho fa sempre.

El Chelsea va passar per Valdebebas amb el trident de centrals. Utilitza aquesta fórmula des de l’arribada de Thomas Tuchel al gener. Des del primer partit contra el Wolverhampton de Nuno Espirito Santo, que juga igual. Un efecte mirall que es va traslladar al marcador: 0-0. El dispositiu va reportar ràpidament al Chelsea un dels beneficis que busquen els entrenadors: la seguretat defensiva. Tuchel ho va corroborar: 16 dels 22 partits van culminar amb la porteria a zero. Utilitzava el 3-4-2-1 amb el París Saint Germain fins que el van fer fora. Amb tres centrals i diferent disposició ofensiva juga l’Olympique de Marsella des de l’arribada recent de Jorge Sampaoli.

Militão i Varane salten amb Rüdiger en un duel de centrals durant el Madrid-Chelsea de la Champions./ Javier Soriano / Afp

La moda va passar per la Premier

Notícies relacionades

Mikel Arteta el fa servir de tant en tant a l’Arsenal. Tres anys va ser-hi com a segon de Pep Guardiola al Manchester City en una època en què els ‘sky blue’ s’assentaven amb Stones, Otamendi i Kompany. La moda va passar per la Premier perquè l’utilitzaven el Tottenham, el Chelsea de Antonio Conte i, ocasionalment, l’Arsenal d’Arsène Wenger.

Conte continua fidel al dibuix. L’ha traslladat de la Premier a la Serie A. Del Chelsea a l’Inter de Milà, amb el qual es proclamarà campió de Lliga amb les seves tres torres al darrere. També les té la Juventus, però Andrea Pirlo, a la seva primera campanya en l’elit, busca el camí, angoixat per la seva mala situació.