Antonis Antoniadis, el pescador de gols

«Jo pescaré gols», deia al seu pare en les constants converses que tenien a casa sobre el seu futur. Aquella profecia va començar a fer-se realitat perquè sent juvenil va començar a demostrar certa facilitat per imposar-se a les defenses rivals. Mesurava gairebé metre noranta i alguns creien que el seu èxit prematur es devia per sobre de tot a l’avantatge físic que feia valer sobre la majoria de rivals. La seva era una victòria per aixafament. Fins a la seva arribada al futbol professional no va trobar un defensa de la seva talla. Aquesta situació va canviar quan va fitxar per l’Aspida Xanthi el 1966.

Tenia 20 anys i a la Segona Divisió grega les coses ja eren diferents. Els defenses havien canviat de mida i forma; els seus colzes volaven amb més perill i les àrees es transformaven en zones altament perilloses. Però Antoniaidis no es va encongir. Les dues temporades que va jugar allà va perdre diverses peces dentals, però també va acabar com el màxim golejador de la categoria, cosa que va fer que el seu telèfon comencés a sonar amb freqüència. A l’estiu del 1968 podia triar l’equip grec en què volia jugar. Tots els importants el volien. I ell va elegir el Panathinaikos, el club del qual era aficionat des de petit.

Adaptació difícil

A Atenes les coses no van resultar ser tan senzilles. Li va costar adaptar-se a les exigències de la màxima categoria i a la pressió de vestir una samarreta com aquella. L’aficionat grec és tan apassionat com desconfiat i no existia unanimitat sobre aquell davanter interminable. Al cap de poc d’arribar, en l’arrencada de la primera pretemporada, va haver de ser hospitalitzat després de patir una apendicitis. Es va perdre setmanes de treball i això va condicionar la seva primera temporada amb el Panathinaikos, en què va estar molt lluny del que s’esperava d’ell, tot i que els verds van sumar el títol de Lliga i de Copa (que va haver de resoldre’s amb una moneda a l’aire). Fins i tot va començar a dir-se que el club estaria disposat a buscar-li una sortida perquè les crítiques al seu fitxatge no deixaven de créixer.

El següent estiu Antoniaidis va decidir capgirar la situació. Mentre els seus companys disfrutaven de les vacances ell es va posar en mans de dos professionals allunyats del futbol: un entrenador d’atletisme i una professora de ballet. Amb el primer va treballar sense parar per millorar la seva resistència i velocitat. No tocava cap pilota, només corria. I a través del ball volia millorar la coordinació, l’equilibri, el domini del cos. Ho considerava essencial per a un davanter.

«La posició en la rematada ho és gairebé tot», solia dir. Allò va donar els seus fruits. Antonis va guanyar la temporada següent el títol de màxim golejador amb 25 gols i el Panathinaikos va conquerir la nounada Superlliga grega. Les veus que el qüestionaven començaven a amagar-se entre un públic cada vegada més entregat. A l’estiu del 1970 va arribar al club com a entrenador una absoluta llegenda del futbol: l’hongarès Ferenc Puskas, algú que coneixia com ningú l’ofici de golejador.

«Amb mi sempre jugaràs»

Puskas era amic dels missatges senzills i dels tòpics que repetia amb freqüència, perquè hi creia poderosament. Amb el seu davanter centre va mantenir nombroses converses. «Jo he estat al teu lloc i sé el que és passar partits sense fer cap gol i no entendre per què. No gastis energies amb això, amb mi sempre jugaràs», li va dir al cap de poc d’arribar a la banqueta. Puskas tenia clar que l’èxit de la seva empresa passava pel que fos capaç de crear Mimis Domazos (a qui anomenaven ‘el General’) i de la punteria que mostrés Antoniaidis.

Aquella temporada el club tenia especial il·lusió per firmar una bona actuació a la Copa d’Europa. Un any abans els havia despatxat en primera ronda el modest Vorwärts Berlín, una cosa que va aixecar un important descontentament entre els seus fidels, i existia l’exigència de compensar aquella clatellada.

En la seva història el club no havia tingut l’ocasió d’enfrontar-se als grans conjunts del continent i entenien que ja era hora d’aconseguir-ho, i es van centrar en això fins i tot a costa de prioritzar el torneig europeu per davant de les competicions locals. Per a la seva felicitat Antoniaidis semblava beneït aquells dimecres apassionants.

El Panathinaikos va arrencar superant amb facilitat el campió luxemburguès amb quatre gols del seu davanter centre. Després vindria l’Slovan de Bratislava, al qual va marcar tres gols més, per col·locar l’equip als quarts de final. Allà el camí es posava gairebé impossible, perquè el seu rival era l’Everton, que havia guanyat la Lliga anglesa.

A l’anada a Goodison Park, en un ambient temible, el Panathinaikos va resistir com va poder les envestides del quadro de Liverpool, que guanyava 1-0 i buscava el gol que li permetés viatjar a Atenes amb una mica de tranquil·litat. Però, nou minuts abans del final, en un dels pocs atacs de l’equip de Puskas, Antoniaidis va caçar una rematada dura amb la cama esquerra que va congelar l’estadi anglès. Un dels grans gols de la seva vida, mitificat per complet en la memòria dels aficionats del Panathinaikos.

‘El gol dels nous’

El van batejar com «el gol dels cinc nous», perquè el va anotar el nou, un nou de març, a les nou del vespre, quan faltaven 9 minuts per al final i suposava el novè gol d’Antoniaidis en aquesta competició (realment era el vuitè...) A Atenes, al partit de tornada, l’Everton de Kendall, Ball i Morrisey va atacar sense parar a la recerca de la classificació, però no van poder amb la defensa grega. Només l’Estrella Roja els separava de la final de la Copa d’Europa, però a Belgrad van patir una seriosa derrota. Un 4-1 que posava les coses gairebé impossibles per als de Puskas. Però el que era impensable va acabar passant.

Davant 30.000 enfervorits seguidors, el Panathinaikos va passar per sobre dels serbis a la tornada. Antoniaidis va obrir el marcador en el primer minut de joc i va anotar el segon en l’arrencada del segon temps. Kamaras, 20 minuts abans del final, va aconseguir el gol de la classificació. Aquell partit portaria molta cua. La derrota era traumàtica per a l’Estrella Roja, la més dura de la seva història fins aquell moment. Van denunciar que havien sigut intoxicats amb el menjar a l’hotel i que Ortiz de Mendibil, l’àrbitre espanyol, va ser còmplice dels grecs en aquella remuntada.

Moltes dècades després, Despina Gaspari, la dona del llavors dictador de Grècia, el general Iorgos Papadopoulos, va assegurar que el seu marit li havia dit abans de començar el partit que havien manipulat el partit comprant els jugadors de l’Estrella Roja. «¿Creus que podríem haver deixat a l’atzar una cosa d’interès nacional? L’Estrella Roja es deixarà guanyar i percebrà diners per fer-ho», explica que li va confessar a la llotja poc abans que comencés el partit.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Més enllà de totes aquestes històries, el Panathinaikos va saltar a Wembley un 2 de juny del 1971 per enfrontar-se a l’Ajax a la final de la Copa d’Europa. Una bogeria impensable i que cap altre equip grec ha repetit (i difícilment repetirà). Amb tota la passió del món van mirar de fer-se forts, però van acabar assistint en directe al naixement dels anys de l’Ajax, que va sumar aquella tarda la primera de les tres Copes d’Europa consecutives. Van Dijk va anotar al cap de cinc minuts i Haan va sentenciar quan en faltaven tres. Sobre aquella final Antoniaidis, màxim golejador amb diferència del torneig, recorda: «Al saltar al terreny de joc vaig sentir coses d’un altre món. No ho recordo com una derrota, sinó com l’inevitable inici del regnat mundial de l’Ajax».

Antoniaidis viuria encara més dies de felicitat en el futbol. Més lligues domèstiques, quatre premis de màxim golejador a Grècia, fins i tot una Bota de Plata europea gràcies als 39 gols del 1972, que només Müller va ser capaç de superar. El 1978 va decidir marxar del club, va jugar unes setmanes a l’Olympiakos  i després se’n va anar a l’Atromitos uns mesos. Ja en tenia prou. El dia que va anunciar a casa la seva retirada va dir al seu pare: «Crec que ja he pescat prou gols».