Mateu Lahoz: «No m’acostumo que m’insultin al sortir a escalfar»

«Sempre que surto al camp estic pendent de la càmera que ens enfoca quan ens saludem amb els capitans (rialles). Això a LaLiga, però a la Champions sé que la càmera passa per davant de nosaltres quan estem en fila i ens agafa en primer pla als jugadors i a l’equip arbitral. I, en qualsevol d’aquells dos moments, mai se m’oblida fer-li l’ullet a la càmera, perquè sé que la meva mare, que sempre pateix, m’està veient. Després, un cop acabat el partit, intento enviar-li un somriure, així es queda tranquil·la».

El col·legiat valencià Toño Mateu Lahoz (Algimia de Alfara, València, 12 de març de 1977), considerat per molts com el millor àrbitre del món, va dirigir ahir, a Barcelona, el partit Espanyol-Reial Societat (1-0), amb polèmica inclosa a l’anul·lar un gol dels donostiarres. Aquella mateixa setmana, Mateu Lahoz es va prestar a col·laborar amb el periodista asturià Ricardo Rosety, una de les estrelles, a peu de camp, de Movistar+, que des de fa quatre temporades acull un dels podcasts més originals, divertits, entretinguts i, per descomptat, periodístics de les xarxes socials.

Un podcast molt divertit

Rosety, de família tremendament periodística, pare i oncle estel·lars, té 44 anys i als 30 ja va començar a rasurar-se el cap amb maquineta. «És a dir, que a aquesta edat vaig començar a ser calb», explica el periodistica, instal·lat a Barcelona. Per això els va idear la secció ‘El Pelao’, per la qual han passat un munt de calbs, tots ells protagonistes del món de l’esport. Mateu Lahoz és el personatge número 50 d’aquesta sèrie i la xerrada, que no se la poden perdre i que té al mig d’aquest text (és llarga, sí, però saborosíssima i molt interessant a l’hora de conèixer la idiosincràsia d’un àrbitre molt, molt especial) comença, com confessa Rosety, «parlant amb Mateu Lahoz i acaba fent unes rialles amb Toño, que és com el coneixem tots».

L’àrbitre valencià explica que des de fa set anys té una oferta pendent «que cada vegada puja de valor, és a dir, cada vegada m’ofereixen més diners» d’una empresa turca de trasplantament de cabell per fer una campanya amb ell «abans i després de la intervenció», però Mateu Lahoz, que va perdre el seu pare quan era molt jove, creu que «ara que cada vegada m’assemblo més a ell, no he de canviar la meva fisonomia, perquè em fa il·lusió continuar així, calb. Ni la meva dona, Cris, ni els meus fills volen que accepti aquest anunci».

Mateu Lahoz explica coses meravelloses en aquesta xerrada amb Rosety. Com, per exemple, que mai oblidarà el petó que va fer precisament a la calba el seu fill gran després d’arbitrar la final de la Champions disputada a Porto, el 21 de maig, entre el Manchester City i el Chelsea. «Acabada la final, Pau va baixar fins a mi, gairebé sobrevolant els caps i braços en alt dels futbolistes, per fer-me un petó».

O quan relata la tremenda complicitat que té amb els seus assistents, Pau Cebrián i Rubén Porras, «perquè sense ells no soc ningú: un àrbitre sense bons jutges de línia no val res, res». El col·legiat reconeix que no vol silencis durant el partit, que vol que li parlin tota l’estona i sobretot que, si tenen dubtes, no aixequin la bandera. Vaja, no tots els col·legiats pensen així.

Mateu Lahoz es resisteix a explicar per què va escollir la carrera arbitral, unida als estudis, conclosos amb bones notes, de professor d’educació física. Això sí, confessa que el seu germà li va dir que deixés de dedicar-se a la recollida de taronges i es posés a arbitrar perquè se li donava bé. És cert que la prematura mort del seu pare el va obligar a començar a guanyar diners al més aviat possible. Per això va començar a arbitrar als 14 anys i no vol que cap dels seus dos fills segueixin els seus passos.

El pitjor insult

«No m’acostumo que m’insultin al sortir a escalfar», lamenta Mateu Lahoz en un moment de la xerrada en la qual qüestiona que «tots els valors que ens inculquen de dilluns a divendres se’n vagin en orris durant el cap de setmana quan anem als camps de futbol a insultar els àrbitres. No és fàcil arbitrar en aquesta societat». Això sí, reconeix que l’insult «no sé si més graciós, però el més estrany» que li han dit en un camp de futbol ha sigut «¡escalfamobles!», que no sap ben bé què vol dir.

Mateu Lahoz, que de jove era un bon centrecampista esquerrà «que tenia gol», confessa que admira i mima els futbolistes «perquè jo volia ser com ells i no ho vaig aconseguir». Assegura que els àrbitres són «d’allò més honest que hi ha en el futbol» i reconeix que són sobre la gespa «per ajudar els futbolistes; nosaltres no guanyem ni perdem, som els que intentem mantenir el futbol net, intacte».

El col·legiat valencià, que espera que el nou president del seu gremi, Luis Medina Cantalejo, continuï confiant en ell per molts anys, assegura que adora el VAR. «Jo hauria demanat un VAR als Reis Mags en lloc d’un escalèxtric. Em sembla una eina fantàstica que ens ajuda moltíssim.»

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Mateu Lahoz defensa el VAR perquè, al contrari del que pensa la gent, li sembla molt bé que rectifiqui els errors de l’àrbitre. «A veure, si tiro un penal i el porter el para però però la pilota va als peus d’un company meu i marca el gol, jo me n’alegro com un boig. Doncs això és el que fa el VAR quan nosaltres ens equivoquem».

No cal dir que Mateu Lahoz reconeix que «mai havia pensat que seria tan feliç i que viuria de l’arbitratge. Jo, la veritat, no sé què faré quan deixi el xiulet, segur que impartiré classes d’educació física, perquè m’encanta ensenyar. Però disfruto com un porc, com un nen, com una criatura quan arbitro. Sé que quan pengi el xiulet no seré tan feliç».