Auge i caiguda del futbol xinès

La dissolució del Jiangsu FC al març va donar la mesura del drama. No era un equip qualsevol. Era el campió vigent de la Superlliga xinesa (SLC) i amb fitxatges tan altisonants en els seus dies gloriosos com Alex Teixeira o l’entrenador Fabio Capello o frustrats en l’últim minut com Gareth Bale. Tampoc ho era el seu principal patrocinador. Suning és un gegant electrònic, amb botigues ubiqües en tota la geografia xinesa. El brasiler Miranda encara litiga per aconseguir els 10 milions de dòlars que li deuen.  

És el cas més sagnant però no l’únic. Dotze dels 16 equips de l’SLC deuen salaris als seus jugadors i amb prou feines es mantenen Óscar i Fellaini de la nòmina d’estrelles estrangeres que anys enrere enllustrava el campionat. La gravetat del quadro va empènyer una dotzena de rutilants empresaris a reunir-se per salvar el campionat, segons el mitjà xinès ‘Sixth Tone’. D’allà va sortir el compromís de rebaixar els salaris perquè a aquelles butxaques sense fons se’ls veuen ara les costures.  

Indústria estratègica

El futbol xinès s’havia desenvolupat amb l’alè oficial. El president, Xi Jinping, ho va definir com a estratègic, tan fastiguejat com la resta de l’afició local de les oprobioses derrotes de la seva selecció i del subterrani nivell futbolístic i ètic del seu campionat, habitual en les seccions de successos per la corrupció i les baralles de barri.

Va presentar el 2014 un programa amb 50 punts per a una reforma amb objectius de curt, mitjà i llarg terminis, el compliment dels quals hauria de convertir la Xina en una potència futbolística el 2050 i aconseguir l’organització d’un Mundial. Els empresaris, especialment els del pròsper sector immobiliari, van entendre el missatge.

Van seguir uns anys bojos, amb compres d’equips europeus de ranci llinatge i de jugadors de primer nivell. Ja no arribaven només estrelles descatalogades sinó baluards d’equips punters. Antonio Conte, entrenador del Chelsea, va alertar el 2016 del perill xinès després de perdre Óscar i Ramires. L’SLC va gastar en aquella finestra d’hivern 300 milions de dòlars, més que la suma de les cinc grans lligues europees. Carlos Tévez va cobrar 40 milions de dòlars per una temporada al Xangai Shenhua que qualificaria després de «vacances».

La tempesta perfecta

Un argentí ignot i ni tan sols internacional, Darío Conca, s’havia convertit dos anys abans en el tercer jugador més ben pagat del món. Era un model hipertrofiat i aliè a les dinàmiques de l’oferta i la demanda. Entre el 70 i el 80% dels 180 milions gastats pels equips el 2019 se’n va anar en salaris de jugadors i el gruix va acabar en els comptes bancaris de la minoria estrangera.   

El campionat ja s’esforçava tres anys enrere a trobar una audiència suficient, recorda Kieran Maguire, professor de finances esportives a la Universitat de Liverpool i autor del llibre ‘The price of football’. «Els clubs rebien les subvencions de les companyies propietàries amb l’aprovació i el recolzament del Govern. Però aquest va canviar d’opinió perquè no es va sentir còmode amb la despesa exorbitant en salaris i traspassos. Va introduir un impost als traspassos internacionals que va fer molt difícil que l’SLC competís pel talent global i les companyies ara intenten reduir les seves despeses per sobreviure», afegeix.  

La situació ja era crítica quan va sobrevenir la tempesta perfecta. D’una banda, el coronavirus, que va suspendre el campionat primer i va recomanar després les grades buides. I, per l’altra, la crisi immobiliària, sublimada pel gegant Evergrande, propietari del Guangzhou, l’equip dominador en l’última dècada. Tretze dels 16 equips estan vinculats al maó. Amb un horitzó inquietant, tancats els crèdits que rebia alegrement de la banca estatal i sense aquell entusiasme oficial, les companyies van tancar l’aixeta als seus equips.  

¿Control estatal?

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

És segur que de la travessia al desert emergirà una fórmula més assenyada. Chen Xuyuan, nou president de l’Associació de Futbol de la Xina, ja ha declarat extint el model basat només en els diners. Ha arribat el moment de «respectar les lleis del futbol i les lleis del mercat, de formar els joves i de treballar a llarg termini», va afegir l’agència de notícies oficial Xinhua. 

Persisteixen els dubtes de com es resoldrà la crisi i molts apunten al control estatal dels clubs. L’aspecte de la lliga, doncs, dependrà de les prioritats governamentals. «El seu progrés estarà determinat per la voluntat d’organitzar un Mundial de futbol. Si existeix, llavors és important comptar amb una SLC poderosa amb una barreja de talent nacional i estranger. Si no és prioritari, el campionat tindrà problemes per ser dominant ja que molts aficionats xinesos estan ja familiaritzats amb la Lliga i la Premier», afegeix Maguire. Consisteix, en definitiva, que el futbol atengui els criteris que expliquen l’auge de la resta d’indústries de la Xina.