Manolo Márquez: «He viscut l’experiència de ser una persona aclamada»

-Campió de Lliga. ¿Era un dels objectius que li van traçar?

No. És com si guanyés la Lliga l’Osasuna, un equip de mitja taula. Era el tercer pressupost més baix, però l’any anterior havíem fet bona temporada i tenim bon equip. No era en els nostres plans, però quan arribes a un ‘play-off’ pot passar qualsevol cosa. Vam empatar la final en els últims minuts i vam vèncer per penals.

-¿Això només pot passar allà?

És una lliga d’11 franquícies amb 11 amos i al principi tots creuen que poden fer alguna cosa. Però hi ha un Barça i un Madrid i la resta lluitem per les altres places. El cas és que ni el Barça ni el Madrid han fet una bona temporada. 

-¿Ha sigut més una experiència vital o futbolística?

Les dues coses. Quan l’any passat anava cap allà, a l’avió em vaig preguntar: ‘¿Què coi estàs fent? Ara he renovat. A l’índia estic supercontent. No és del nivell competitiu d’altres països, però és un país en creixement. Al ser una excolònia anglesa mira d’assemblar-se a la Premier, tot i que a expenses sempre del criquet, encara.

-¿Què li van demanar?

El club tenia un any de vida quan hi vaig arribar i tenia el rècord negatiu del més baix nombre de punts en el torneig. Havien fitxat molts joves. Vam jugar bé, sense pressió, excepte en l’últim partit per entrar al ‘play-off’, que vam empatar, i no hi vam entrar i vam acabar cinquens. Sis jugadors van anar a la selecció, un fet històric.

Si un any quedes cinquè, et demanen ser quart.

Ens vam posar aquest objectiu. Ho vaig parlar el primer dia al vestidor i no ho vaig repetir més. Sempre vam ser a dalt. El dia en què ens jugàvem el títol de la fase regular teníem vuit baixes per covid i vam perdre 3-0. Vam quedar segons, però després vam ser campions en el ‘play-off’ i jugarem l’equivalent a l’Europa League.

-¿Va fitxar a cegues? ¿Coneixia alguna cosa més que el nom del Hyderabad?

No sabia ni tan sols que era la quarta ciutat més poblada de l’Índia després de Calcuta, Bombai i Nova Delhi. Té nou milions d’habitants. Havia coincidit amb Albert Roca en un campus de nens a Hèlsinki, a ell li va sortir l’oportunitat de venir al Barça amb Koeman i em va preguntar si volia que donés el meu nom.

-I va dir que sí.

Portava dues males experiències i volia provar. És un país molt diferent, però aquella gent, que no té res, t’ho dona tot. Als meus nois els estimo amb bogeria. Tenen moltes ganes d’entrenar-se, d’aprendre. Ha sigut com recuperar les essències de quan entrenes un filial.

-Perquè veu la progressió individual del futbolista.

Exacte. Ha sigut una satisfacció personal que acudissin a la selecció. El marge d’evolució és ampli, fem entrenaments individualitzats. En nutrició han de millorar.

 -¿Aquestes males experiències són les de Tailàndia i Croàcia?

A Tailàndia vaig veure en la pretemporada que el president feia les alineacions, els canvis, les xerrades... Estava una mica a l’expectativa, en un lloc recòndit, on ningú parlava anglès, fronterer amb Birmània…

-Desprotegit...

Totalment. Una setmana abans de començar la Lliga me’n vaig anar. Li vaig preguntar al president per a què volia un entrenador. ‘¿No t’ho han dit? Perquè faci els entrenaments’, va contestar. Doncs adeu.

-L’anterior havia sigut Croàcia.

Em va anar bastant malament. Era un club que havia comprat l’Alabès. Em van fitxar a mi perquè Curro Torres els havia dit que no. Quan els va dir que sí, el van fitxar. Estàvem fent una bona feina. Acabàvem de guanyar 1-2 fora de casa. Els vaig advertir que Curro duraria cinc partits. Així va ser. Cinc partits.

-I abans hi va haver la seva renúncia al primer equip del Las Palmas a Primera.

 Algú va publicar que en els meus tres últims equips havia dirigit 13 partits: set al Las Palmas i sis a l’Istra. Et fan veure que si no has sigut un jugador d’elit, et costa tot molt més.

-Un donnadie dura menys.

Això de l’Índia ha sortit molt bé. Hi seré un altre any, tot i que sé que com més temps estigui fora, més difícil és trobar equip aquí.

-¿Aquí és la Lliga o és Europa?

Una lliga amb tradició. A l’Àsia, l’Índia és el país 22è o 23è del rànquing. Aviat serà entre les 10 primeres. Hi falta tradició. La selecció va perdre per 6-0 davant els Emirats Àrabs, però tres gols els va marcar un brasiler i dos un argentí, tots dos nacionalitzats... No hi ha un futbolista suec que tingui pares indis per a la selecció...

-¿Quin nivell té el futbol indi?

No sé contestar aquesta pregunta. Al tornar a Barcelona vaig anar a veure l’Espanyol B-Lleida i vaig pensar que cap dels meus jugadors podria ser allà per la velocitat amb què es juga aquí. Però també és veritat que Álvaro Vázquez, que ha sigut futbolista de nivell a Espanya, deia que als 20 minuts no pot pel cansament que et provoca la humitat

-¿I l’estil? ¿És britànic?

Una de les característiques d’allà és que els entrenadors són de diferents països.

-Cada equip és fill del seu entrenador.

Més o menys. El futbolista indi és millor tècnicament que físicament. Hi ha moltes diferències entre ells. N’hi ha uns que es cuiden molt i d’altres que no es cuiden gens.

-¿I com és el seu equip? ¿A què juga?

Un entrenador ha de ser capaç d’adaptar-se a una cultura nova, amb una mica més de 200 llengües, a un país amb tantes religions, perquè tinc cristians, musulmans, budistes, hindús... L’Índia té frontera amb vuit països diferents. Valoro molt com es respecten entre ells malgrat les enormes diferències religioses.

-Adaptació i paciència.

Som un equip de toc i bastant vistós de veure, diuen els altres. No crec a sortir jugant des del porter perquè hi ha moltes possibilitats de perdre-la, però intentem combinar.

-¿La covid va agreujar l’experiència?

Ha sigut el pitjor. Hi va haver una onada molt bèstia que va matar una barbaritat de gent, un milió i mig de persones. No hi havia lloc als hospitals, no hi havia la fusta especial per als taüts... Aquest any la nova onada va irrompre en meitat de la competició.

-Van jugar en una bombolla.

A Goa, l’estat més petit, excolònia portuguesa, i l’únic on el futbol és l’esport rei: 11 equips, 11 hotels i 11 camps d’entrenament. Hi va haver un moment en què van dubtar si se suspenien partits i al final van decidir que si en tenies 15 disponibles jugaves i, si no, et donaven el partit per perdut.

-¿Va afectar en la bombolla?

La covid va entrar al final de la primera volta. Vam tenir 29 positius. Ja no és que estiguis sol: és que has d’estar tancat un mes a la teva habitació. Et porten el menjar a la porta. Només surten els que van a entrenar. Un dels estrangers va acabar marxant. No va resistir. Va ser molt dur.

-¿L’experiència ha tingut més moments bons que dolents?

¡De bons, molts més! La relació amb els jugadors no l’he tingut enlloc. Són persones extraordinàries, educadíssims.

-¿Són elit en la societat índia?

Hi ha de tot. Nois de bona família i d’altres de la més absoluta pobresa. És molt difícil no agafar-los afecte.

-Tot just deu conèixer Hyderabad.

Hi vam ser 25 dies abans d’anar a la bombolla de Goa. Fins i tot el personal de l’hotel estava confinat. Es van passar sis mesos sense veure les seves famílies.

-Poc el coneixen, doncs.

 Ara, sí. Quan hi vaig arribar, no em coneixia ningú. Al final de la Lliga va ser una bogeria. Vaig pensar que si no vaig agafar la covid llavors... va ser una bogeria. Una nova experiència.

-¿Quina?

La de ser una persona aclamada. No sé quants milers de persones van anar a rebre’ns i als actes de celebració, gent demanant fotos, autògrafs, samarretes... Com a experiència va ser brutal. Em va recordar molt Constantino Romero i el seu ‘baixin de l’escenari’. Temia que ens enfonséssim...

-El que és de ser campió...

 L’equip havia sigut campió feia 60 anys. El futbol havia deixat de tenir interès a la ciutat i fa dues temporades que l’equip de criquet queda últim.

-¿Està ben organitzada la Lliga?

Molt ben organitzada. És el millor de tot. Les transmissions televisives són extraordinàries, coneixes el calendari amb temps.

-¿Els camps?

Els de la competició estan en magnífiques condicions. Els d’entrenament, no.

-¿I els àrbitres?

Un dels problemes que tenen. Quan vaig arribar a l’Índia em van donar un consell: ‘Si no protestes a l’àrbitre no pots ser campió’. Hi ha part de raó. Jo protesto, ho reconec. El nivell és fluix, però el problema més gran és que deixen que els faltin al respecte. No pot venir un futbolista a cridar a l’àrbitre a la cara. Ho permeten als estrangers i en el minut 60, el pobre àrbitre no sap on és. Jo tinc molt bona relació amb ells. A tots els estrenyo la mà, guanyi o perdi.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

-¿Pot explicar la pèrdua de la mascota?

-Teníem una gata a l’hotel. Era l’única supervivent d’una llorigada que va ser atacada per uns gossos. Un empleat de l’hotel la va rescatar. Va passar a ser la reina de l’hotel. Entrava a les habitacions, li donàvem menjar... Als sis mesos va tenir cinc cries i al cap de dos o tres dies, la gata va desaparèixer. Al final ens va quedar el dubte de si l’havia atropellat un cotxe o si se la va menjar una serp, que n’hi havia unes quantes. El cert és que va morir.