El Girona firma la proesa i es fica a la final del ‘play-off’

Una proesa. No hi ha cap altra paraula. Un gol monumental de Borja per a obrir el camí de l’esperança. Unes parades miraculoses de Juan Carlos per sostenir el Girona quan estava atordit. I en la pròrroga va arribar el gol de Stuani, ¡qui si no!, per portar l’equip de Míchel a jugar la final del ‘play-off’ d’ascens a Primera Divisió. L’espera el Tenerife, l’últim obstacle per tornar a l’aristocràcia del futbol espanyol.

Però a Ipurua quedarà per sempre el record d’un equip que mai es va rendir, capaç de superar el 0-1 encaixat a Montilivi dijous passat. El record d’un equip commovedor, ple d’emoció. A l’inici del partit (tot just 49 segons) va marcar Borja amb una meravellosa gardela amb la dreta. A l’inici de la pròrroga, i amb un suspens inacabable fins que el VAR ho va autoritzar, va arribar el salvador cop de cap de Stuani. «El gol no és meu, el gol és dels meus companys, de tota la gent que ha vingut fins aquí i de la gent que ha cregut en nosaltres», va comentar l’uruguaià.

El Girona va començar bé la segona meitat, acostant-se amb perill a l’àrea de l’Eibar. Connectant fins i tot els dos laterals (Valeri, l’esquerre, amb una excel·lent centrada rematada de cap per Arnau, el dret, frustrat per una gran parada de Cantero) de tal manera que semblava tenir governat el matx.

El patiment de la segona meitat

A Ipurua, per molt bé que juguis, i l’equip de Míchel ho va fer, mai pots estar tranquil. Si no que l’hi preguntin a Juan Carlos, el porter del Girona. Es van encadenar fins a quatre córners gairebé consecutius per al conjunt de Gaizka Garitano. Quatre córners en tot just tres minuts. I cada un era una font d’angoixa. On no arribava el futbol amb la pilota en moviment apareixia el perill amb aquestes enverinades accions a pilota aturada.

I el domini català es va esfumar en aquest diminut estadi transformat en un poltre de tortura per a qualsevol equip visitant. Les cames de Nahuel, decisives per sostenir la pressió del Girona en la primera hora del duel, ja no donaven ni per córrer cinc metres seguits. L’Eibar, mentrestant, a la seva. El vell futbol.

Pilota penjada i un exèrcit de jugadors vestits de blaugrana lluitant per aconseguir el gol que li permetés continuar lluitant per estar el curs vinent a Primera Divisió. I enmig d’una manifestació de futbolistes a l’àrea de Juan Carlos, entre defenses del Girona i gairebé tot l’Eibar, sempre emergia el cap de Bernardo, un central que semblava un veritable colós. I ho era.

Les mans miraculoses de Juan Carlos

Ni els canvis de Míchel (Stuani per Nahuel i Jairo per Iván Martín) van reanimar el seu equip, que s’anava aculant cada vegada més. Va intervenir també Gaizka Garitano per donar més recursos a l’Eibar. Més dels tradicionals (córners i faltes laterals) per no deixar ni un segon tranquil Juan Carlos. I el porter va tenir dues accions tan superbes i espectaculars com el gol d’Aketxe a Montilivi o el de Borja García a Ipurua. L’atacaven per totes bandes.

Quan no era un exquisit cop de cap de Gustavo Blanco, repel·lit felinament amb la mà dreta, apareixia la traïdora esquena de Valeri, el seu company, per obligar-lo a demostrar que els seus reflexos eren tan inacabables com valuosos. Dues parades de ‘play-off’. Dues parades tan decisives com un travesser providencial per al Girona, que va escopir el poderós xut amb la dreta de Stoichkov. No només va tenir l’ajuda de la fusta sinó que la pilota queia violentament sobre la mateixa línia de gol, com va demostrar la posterior revisió del VAR augmentant, encara més, el drama que planava sobre la porteria catalana. Va tremolar la porteria, va tremolar tot Girona, fins i tot la catedral.

El beneït cap de Stuani

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Quan el quart àrbitre va indicar que hi havia cinc minuts més de temps afegit els nervis, tones de nervis, consumien els dos equips. Un gol ficava l’Eibar a Primera. Un gol col·locava el Girona a Primera. I com que no va marcar ningú va arribar la pròrroga. Tot just començar va arribar el gol de Stuani, que va necessitar més de tres minuts per ser revisat per la tecnologia. El silenci va inundar Ipurua, alterat pels crits dels aficionats del Girona, fins que les línies determinades des d’una petita sala de la ciutat esportiva de Las Rozas tornaven l’esperança.

El beneït cap de l’uruguaià. No s’entendria mai aquest Girona sense aquest cap que se va saber colar entre un laberint de defenses de l’Eibar, que, de sobte, van deixar la seva posició pensant que estava en fora de joc. Doncs no. No ho estava perquè el peu de Sergio Álvarez va habilitar Stuani, el més llest per aprofitar un altre cop de cap, en aquest cas previ, de Juanpe. Un cop més, a pilota aturada. La fórmula de l’Eibar traslladada, no obstant, a la clau del tresor del Girona. Capritxós futbol. Capritxós i beneït perquè l’heroic exercici de l’equip de Míchel va trobar la recompensa.