Entrevista a Oriol Romeu, fitxatge estrella del Girona: «Era tot massa bonic com per no agafar aquest tren»

Arriba a l’entrevista en el mateix cotxe que Aleix García, veí d’Ulldecona i del doble pivot blanc-i-vermell. «De petit era molt trasto i tenia moltes ferides. Els meus pares van estar a punt de portar-me al metge perquè pensaven que tenia la pell més fina, amb més facilitat per obrir-se», recorda. La seva mare, «pobra», gairebé treballava més d’infermera que d’administrativa. Els seus amics sempre li repeteixen que li han posat tants punts al cos que ell només podria guanyar una Lliga.

Llindar diferent de dolor

El seu te crema. El deixa sobre la taula i admet que potser té un llindar del dolor diferent, amb timidesa: «El doctor del Girona em va dir que tenia una fissura a la planta del peu. I que qualsevol altre jugador potser no podria ni entrenar. Jo no havia notat res». «Al Barça em vaig fer una microruptura a una cama, però com que acabava de pujar al filial no volia parar. Seguia i seguia. Després de tres setmanes em van mirar i m’havia trencat tres o quatre vegades», explica.

En un peu, una nafra escup una cosa semblant al Betadine mentre ell somriu i respon. Dubta quan li pregunten si troba més plaer en marcar un gol o a tallar una jugada. Fer o evitar: «Em dona plaer ser capaç de demostrar poder, presència, ser dominador. Amb o sense pilota. Fer gols és molt bonic per l’èxtasi d’alegria, però disfruto molt quan vaig al xoc. El que més disfruto és llegir bé una jugada, anticipar-me, recuperar la pilota i jugar-la ràpid cap endavant. Aquesta sensació m’alimenta».

No li fa mal que la seva part més física i bèstia amagui la seva part més tècnica i bonica, però té ganes de demostrar-la. «Als migcampistes se’ns etiqueta com una cosa o l’altra», mussita. Pot semblar un enemic del joc, però l’estima: durant la lesió que va patir el 2021 es va treure el títol d’entrenador i va treballar amb els analistes del Southampton i abans de cada partit escriu el que espera viure sobre la gespa. Després, ho revisa i avalua amb un analista personal.

Un projecte atractiu

Diuen que és un dels millors fitxatges de la història del Girona, o el millor. I accepta el repte: «Si no t’estressa res és que te la sua i si t’estressa molt és que estàs cagat. Em sento en un punt intermedi, amb una pressió positiva i molta il·lusió». Reconeix que el projecte de l’equip li posa els cabells de punta. Que vol continuar relatant dies futbolístics al seu diari: «Són situacions i emocions que no podrem disfrutar-les sempre».

I que vol ajudar a escriure la història del Girona a l’elit, encara exigua. «Ara Juanpe ha fet el rècord de partits a Primera amb 72. Jo al Southampton en vaig fer més de 200. Volem fer que el Girona sigui un club de Primera durant molts anys i aquests rècords no siguin res d’aquí 10 anys», accentua Romeu, a les portes dels 31 anys.

D’una Champions a plorar un 9-0

Sap que el seu rol serà capital, en el verd i a la caseta: per aportar experiència i lideratge en els moments bons i en els moments dolents. Ha conviscut amb el triomf i amb el fracàs: ha aconseguit una Champions League (amb el Chelsea el 2012, un any després de sortir del Barça) i ha plorat un 9-0 (davant el Leicester el 2019).

«El futbol no és ni tan fàcil ni tan clar com es pinta. S’han de tenir els peus a terra quan guanyes. I saber pressionar quan la roda està més justa», recalca. En un equip de molt talent jove cedit de grans clubs, Romeu, que va jugar a préstec al València, té un consell: «Pensava que com venia del Chelsea havia de ser titular indiscutible. Però l’estatus cal guanyar-se’l. Quan no has viscut tant pots pensar que per haver fet un bon Mundial sub-20 ja se t’ha de tractar d’una manera diferent».

Tornar a casa

Admet que, per arribar a Girona, «han encaixat moltes peces. Si no fos així no hauria sortit de Southampton, perquè allà estava realment bé». També ha sigut clau, potser més que res, la possibilitat de tornar a Catalunya. Està a tres hores i a 300 quilòmetres d’Ulldecona, però reitera que se sent com «a casa».

Trobava a faltar parlar en català, fins i tot en castellà, al vestidor i al camp. «Ara tenim un petit d’un any i mig i també és important poder ser més a prop de la família, perquè pugui crear les seves relacions a prop de casa. És una cosa que també ha pesat i ha ajudat que la decisió fos encara més fàcil», explica. Ha sortit perdent en el pla econòmic. «Però estic en una etapa vital en què ja prioritzes altres coses. Valores el pack complet: analitzes i dius: ‘Realment, ¿què ens farà feliços?’. Era tot massa bonic com per no aprofitar-ho. Era el moment d’agafar aquest tren. No sabíem si tornaria a passar», diu. 

‘El quadern gris’, de Josep Pla

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

S’aixeca, recull un te fred de la taula i camina cap a casa: l’espera ‘El quadern gris’. Àvid lector des que Juan Mata li va regalar ‘Tòquio Blues’, de Haruki Murakami, va començar el llibre de Josep Pla quan va saber que podia recalar a Girona. «És un bon totxo», riu. Llegeix molt sobre la ment: «Com més llegeixes, més entens i reconeixes el que estàs vivint i el que t’està passant. I et causes menys trampes de les que ens fem a nosaltres mateixos i prens millors decisions. I quan aixeques una pedra te’n surten 40.000: com més esbrines, més et queda per esbrinar».

«No soc ni millor ni pitjor per llegir més o menys. Al final el que som són les accions que portem a terme», matisa en to seriós. Quan se’n va es veu un lleó tatuat a la cama dreta, on va enllaçar tres lesions greus abans dels 25: «Simbolitza l’empenta, la lluita». A l’avantbraç dret llueix un tatuatge en honor del seu avi Pedro i una frase en llatí: Lux in tenebris. «Per recordar que sempre hi haurà llum en la foscor i per recordar que tot passa».