No en culpin els nens, culpin-ne els pares

Joan Closa, fins fa molt poc entrenador de categories inferiors del Girona Fútbol Club, flamant Primera Divisió, i el seu company Aran Navarro, director comercial i de màrqueting del club català, són en un congrés a Sevilla per tractar «coses del futbol». Closa no vol assenyalar «¡sisplau, ni de bon tros!» el Sant Vicenç de Castellet, el públic del qual, especialment nens entre 11 i 14 anys, acompanyats dels familiars, va protagonitzar un episodi de racisme contra un jugador negre del Pirinaica de Manresa, en un partit amistós. «Tothom mira d’evitar aquests successos, però passen. ¿Per què? Per un tema d’educació i punt. No té res a veure amb el futbol».

Mal exemple

Closa sap el que diu. Malgrat que al seu club, bé, en molts clubs espanyols, els tècnics de categories inferiors no poden relacionar-se amb els pares, ell va tenir, en el seu moment, algun que altre aldarull amb pares de nens que no jugaven tant com altres companys. «És més, un dia, vaig tenir un enfrontament verbal amb un pare, bé, ell el va tenir amb mi i, quan vaig anar a buscar el cotxe a l’aparcament, tenia tota la carrosseria plena de ratlles fetes amb una clau».

«Jo –comenta Navarro mentre repassa la seva agenda al portàtil– no sé si tindré algun dia fills, m’encantaria, però, sens dubte, el que sí que m’estic plantejant és que ¡tant de bo! no vulguin jugar a futbol. De veritat, és un ambient molt, molt, enrarit. I mira que es tracta d’un esport d’equip que, per a l’educació dels nens, també aporta coses molt positives, però el que veig en aquests partits de categories inferiors no m’agrada gens».

La sensació més generalitzada és que aquesta situació només es produeix en el futbol, en cap altre esport es donen aquests moments tan desagradables d’incivisme. La impressió és que, en el futbol, tot és possible i tothom s’atreveix a tot. I que el mateix futbol no ha sabut ni controlar ni aturar aquesta situació. Però sens dubte, la impressió també és que tot, tot, és un problema d’educació, de les famílies, de com els pares, amb fills futbolistes o no, eduquen els seus nens.

El paper dels pares

«L’exemple no és una manera d’educar, d’ensenyar, els nostres fills: és l’única manera d’ensenyar-los a ser personetes, és l’única manera d’educar-los. S’educa amb l’exemple», assenyala Cristina Gutiérrez, educadora emocional, directora de La Granja, un dels projectes més exitosos des del punt de vista educatiu, tant a Catalunya com a Madrid, pel qual han passat en els últims anys més de 20.000 nens de tres a 14 anys, on s’entrenen les competències emocionals en nens i adults.

«Els humans aprenem de l’exemple. Si uns pares són generosos, els seus fills ho seran; si són respectuosos, els seus fills ho seran; si són tolerants, ho seran...», agrega Gutiérrez, que recorda que «les emocions negatives, com la ràbia, l’odi, l’enuig, l’ansietat, venen soles; les sensacions positives cal treballar-les i, és clar, això requereix un esforç dels pares, que no són capaços de dir que no i menys en aquests temps en què els nens ho volen tot ¡ja! i ¡ara! Dir que no és vital en un procés educatiu».

«Sé que la vida actual de les famílies, dels pares, és molt, molt complicada, no ho dubto, ho visc diàriament, ja que una de les coses que més m’ha terroritzat en els últims dos anys és la quantitat de nens, sí, sí, dic nens, que m’han dit que volen suïcidar-se», continua explicant Gutiérrez. «I sé que els pares ara no tenen temps per dedicar-se als seus fills, però haurien de treure’l d’on fos perquè aquest exemple, aquesta fricció, aquest ser-hi, és vital per a la seva educació i comportament. Sé, perquè he parlat amb milers d’ells, que molt pocs són conscients que de la ràbia a l’odi només hi ha mig pas, de l’odi al racisme mig més i del racisme a la xenofòbia, un cop d’alè». I això els nens ho veuen, ho palpen, ho capten al segon, en gestos, en expressions, fins i tot en com engeguem a dida el que, de sobte, ens truca oferint-nos, per telèfon, canviar de companyia de mòbil».

«No oblidaré mai, perquè ni vull ni ho he de fer, el primer dia que a l’escola pública de Torrelavega, tenia jo quatre anys, un nen va pretendre insultar-me dient-me negre ¡a mi que soc negre!», explica l’encantador Vicente Engonga, 14 vegades internacional amb Espanya, resident a Mallorca, casat amb una mallorquina i jugador de l’Sporting Mahonès, Valladolid, Celta, València, Mallorca, Oviedo i Coventry City. «El meu pare és negre i la meva mare, blanca. ‘Mama’, li vaig dir a la meva mare, ‘un nen m’ha dit negre’. Mira’t les mans, Vicente, ¿com són? Negres, mama. Perfecte, doncs demà vas tu a aquest nen i li dius blanc».

«El negre, aquí, soc jo»

No se li ha d’explicar gaire més a Engonga, no. Ell va ser qui el 1999, quan Samuel Etoo va fitxar pel Mallorca i va entrar al vestidor del club vermell, es va dirigir al camerunès i li va dir: «Que ho sàpigues, Samuel, aquí el negre soc jo». I Etoo es va quedar (gairebé) blanc. «¿Saps per què l’hi vaig dir?, perquè ell tenia 19 anys i jo ¡34!». I per descomptat, per a Engonga, i així ha educat els seus fills i així intenta ajudar a educar els seus nets, l’edat, l’experiència, ser pares i/o avis, és una cosa que suma responsabilitat.

«Per això crec que tot, o bona part, del que passa en aquests camps de benjamins (nou i 10 anys), alevins (11 i 12), infantils (13 i 14), cadets (15 i 16) i juvenils (17 i 18) és culpa dels pares. Ho he viscut, ho sé, ho he experimentat quan alguns planters, alguns clubs i escoles de futbol m’han demanat ajuda i els he ajudat encantat», continua explicant Engonga.

«Mira, et posaré un exemple que resumeix no només el que penso, ni tan sols el que he viscut, sinó el que pensa, segurament, moltíssima gent que està vinculada a aquest món del futbol formatiu», continua explicant Engonga amb un tacte exquisit. «Ara que el món ha canviat tant, tant, ara que, a qualsevol punt d’Espanya, no només a Mallorca o Catalunya, hi ha tanta barreja de gent i races, tu decideixes crear un equip de futbol de nens o nenes de, per exemple, cinc anys. I esculls un xinès, un japonès, un rus, un ucraïnès, mira el que dic ¡un rus i un ucraïnès!, un català, un andalús... Els que vulguis. Els tens, els entrenes, jugues cada cap de setmana durant, per exemple, cinc anys. Doncs bé, quan tots ells tenen 10 anys i tu fa cinc anys que t’ho passes de meravella, decideixes convidar els pares a l’experiència, als entrenaments, als partits....i tot esclata. Creu-me, quan apareixen els pares, tot salta pels aires».

«Quan jo veig, o veia, perdó, com m’atenia el pare, com escoltava les meves explicacions, els deures i les obligacions també, per descomptat, els beneficis que tindria que el seu fill entrés en un planter com el nostre d’El Mareo, ja sabia si patiríem o no amb aquest pare, mai amb aquest nen, ¡sempre amb aquest pare!, que, a més, acabava l’entrevista amb la barra de ‘bé, en prenc nota i compararé la seva oferta amb les altres que he rebut’, com si cregués que el seu fill era Leo Messi, ¡per Déu!». Rogelio García ha estat més de 10 anys reclutant nens per a l’Sporting de Gijón i, sí, també comparteix que els pares, el seu exemple o falta d’exemple, són vitals en com es desenvolupa el futbol formatiu «almenys a Espanya».

«Tot comença, sovint, per no compartir els mateixos objectius, cosa que ja em sembla una cosa esperpèntica i fins i tot escandalosa. És a dir, que nosaltres, des de l’escola, intentem, per descomptat, formar futbolistes i tractar que els nens progressin i millorin el seu nivell futbolístic i vagin cremant les seves etapes, no significa que compartim el criteri, la idea, el desig, el somni, la bogeria del pare que és que el seu fill sigui, o és, Maradona. Només el 5% dels nostres nens arriben a debutar, amb molta sort, en el nostre Sporting, així que farem bé a continuar esforçant-nos més a crear nanos que es defensin en la vida després d’haver sigut uns esportistes sans i formidables, que alimentar-los la frustració que no van arribar a ser ni Maradona ni Messi».

Contra l’individualisme

Ja no només ficar-los al cap als nens que són millor que tots, que l’entrenador li té mania o és molt injust amb ell. «No, no, és que són capaços de cridar-li, en meitat d’un partit, que per cada gol que marqui, li donarà 10 euros, ¡això en benjamins! (9 i 10 anys), amb la qual cosa adeu a jugar en equip, adeu a la complicitat, adeu al companyerisme, adeu a la solidaritat i ¡visca l’individualisme! I jo, jo, jo. Quan no cridar-li ‘no l’hi passis a aquest, que acabarà traient-te el lloc’. Tremend, de debò», afegeix García.

«Molt sovint», acaba comentant-nos Rogelio García, que, com tots, clar, podria escriure un llibre sobre el comportament dels pares inadequats, «els psicòlegs del club em suggerien organitzar xerrades als vestidors amb els nens per mirar d’ajudar-los en el seu creixement i, sobretot, per intentar que no converteixin el futbol en alguna cosa de vida o mort. I sempre els deia el mateix: em sembla una gran idea, però aquestes xerrades les hauríeu de tenir amb els seus pares, no amb els nens».

«Alguna cosa estem fent malament», acaba, ara sí, afegint García, «quan són els pares els que han de rebre les xerrades de formació i comportament. Alguna cosa estarem fent malament quan un pare, davant dels seus fills, que comparteixen seient amb ell a la grada, envia a rentar plats una nena, de la mateixa edat que els seus fills, que està arbitrant un partit en un dels camps d’El Mareo, amb la millor voluntat del món. De debò, així és impossible crear personetes per al futur».

«És possible, no dic que no, que jo estigui una mica allunyat d’aquests ambients, però m’interessen moltíssim pel que representen de comportaments individuals però, sobretot, de comportament de masses», assenyala Rafel Bisquerra, psicòleg, pedagog, doctor en Ciències de l’Educació i president de la Xarxa Internacional d’Educació Emocional i Benestar (RIEEB). «He vist unes dades que m’espanten una mica i és que, cada cap de setmana, es produeixen en aquests camps de categories inferiors fins a mig centenar d’agressions, moltes fortes, violentes i promogudes per les famílies dels nens futbolistes. És per espantar-se i reflexionar sobre el fet».

Anar a divertir-se

«Sembla fins i tot increïble, ¿veritat?», continua explicant el doctor Bisquerra, «que pares i mares que acompanyen els seus fills a un acte lúdic, de convivència, de gaudi, en el qual es pot aprendre a compartir i, sobretot, generar convivència en la diversitat, es converteixi, de vegades, no dic sempre, ¡sisplau!, en un espai, en un escenari, de violència. És tremend».

A Bisquerra no li estranya gens ni mica que els nens assenyalats en el lamentable cas de Sant Vicenç de Castellet tinguin entre 11 i 14 anys. «A aquesta edat és quan es produeix un canvi importantíssim en els nens, ja que la testosterona es multiplica en excés i provoca dos impulsos molt relacionats: l’impuls sexual i l’agressiu. No ve al cas, però a Hollywood, que és on millor entenen el negoci, saben molt d’això, molt, i ho exploten millor que ningú».

Aquest psicòleg, pedagog i, sobretot, expert en educació emocional, que sembla no saber de futbol, però sí que en sap, sí, és evident que comparteix la vella i tradicional tesi que el futbol, els seus camps, les seves grades, les seves aficions, siguin o no ultres, són escenaris, caldos de cultiu, per a comportaments inadequats. «Els humans tenim una tendència a la identitat personal i de grup. Volem identificar-nos amb el ‘nostre’ grup sigui l’escola, el barri, un partit polític, la teva religió, la teva raça, el teu equip de futbol, sí, el teu equip de futbol...això, evidentment, provoca una gran cohesió, clar que sí, però també genera un enfrontament amb els que no són del teu grup».

Bisquerra defensa que l’ésser humà, en aquest sentit, encara no ha arribat a compartir una consciència d’espècie: tots som la mateixa espècie i habitem el mateix planeta, i per tant, tots depenem de tots. «La covid-19 sí que ha provocat, per exemple, aquesta sensació. ¿Per què? Perquè hem après que si la Xina esternuda, el món es refreda. Pot ser que el canvi climàtic o les mateixes xarxes socials també generin una sensació semblant».

Per al president de la RIEEB és evident que el cas que ens ocupa és un problema, bàsic, d’educació. «L’autèntic repte dels educadors, començant pels pares, no només pels mestres, per les escoles, és l’educació intercultural, que, en primer lloc, ha de promoure un respecte total i absolut a totes les persones, independentment de la seva raça, religió, sexe, el que sigui; i, segon, una defensa a ultrança, total, a la tolerància zero a qualsevol tipus de violència, sigui verbal, per descomptat, o física, amb més raó encara».

Realitat i ficció

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Bisquerra defensa, per descomptat, que tu pots estar enfadat, enutjat, indignat i, fins i tot, sentir rebuig per alguna cosa, «però aquesta emoció mai ens autoritza a tenir un comportament violent, hi insisteixo, de paraula o obra».

I aquest prestigiós psicòleg encara va més lluny en una cosa que, sens dubte, hauríem de compartir tots: «Sembla increïble que, a aquestes altures de la vida, encara hi hagi gent que confongui la realitat amb la ficció, que hi ha persones que no entenguin que l’únic sentit que té anar, en aquest cas, a un camp de futbol amb la família a veure jugar el teu fill és anar a viure una experiència lúdica, divertida, entretinguda amb els teus. Resulta poc menys que vergonyós que calgui educar la societat a comportar-se cívicament en llocs públics on, hi insisteixo, l’objectiu prioritari, si no l’únic, és passar-s’ho bé, no insultar i, menys, sens dubte, en presència dels nostres fills. Hi insisteixo, no distingir a hores d’ara què és el veritablement important i què és el lúdic, allò amb què ens hem de divertir, passar-ho bé, és un símptoma més que la nostra societat està malalta».