Tragèdia a Indonèsia: entre la ineptitud policial i un sinistre fenomen ultra

Els precedents d’excessos ultres no atenuen la responsabilitat policial. Els indiscriminades cops de porra als aficionats i els gasos lacrimògens llançats en espais tancats van generar les estampides fatals. Però sí que contextualitzen el drama. Tot el que el va precedir explica el quotidià ambient tòxic del futbol indonesi. Els jugadors del Persebaya Surabaya van arribar a l’estadi en vehicles blindats per protegir-se del litúrgic llançament d’objectes de l’afició local. A les grades faltaven els seus seguidors perquè Indonèsia va prohibir anys enrere l’entrada dels visitants en els partits més sensibles per acabar amb aquelles batalles campals que, de tan rutinàries, eren desateses per la premsa. I les invasions de camp, com la recent dels aficionats locals per demanar explicacions als seus jugadors per la derrota, no són estranyes. L’únic ingredient nou en la massacre de dissabte va ser la incompetència policial.  

Indonèsia ha amuntegat morts mentre el món atenia els ‘barras bravas’ argentins o els ‘hooligans’ britànics. Algunes bandes ultres compten amb desenes de milers de membres, estructura jerarquitzada i tentacles en àmbits socials. És paradoxal el seu fort arrelament en un país de tradició futbolera tan recent. Els experts el situen a finals dels anys 90, quan agostejava la dictadura de Suharto, i la televisió va emetre els partits del campionat italià. La relaxació de la censura a internet va permetre després que la joventut copiés els rituals de les aficions globals. L’entusiasta obertura al món es va ajustar a les particularitats d’un país heterogeni com cap: una vasta població de 260 milions de persones i 17.000 illes, amb 700 idiomes i un mosaic de cultes (islamisme, cristianisme, hinduisme...). I el futbol es va convertir en el vehicle amb què dirimir les rivalitats. Els problemes socials i la incertesa van acabar d’empènyer molts cap a bandes que els donen refugi, identitat i propòsit. El seu atractiu conquista fins i tot els que no tenen interès en el futbol. Són llaços irrompibles i compromisos sense pausa. «És fins al final, no existeix l’‘exultra’», explicava Irlan Alarancia, líder de Jakmania, el grup que anima el Persija Jakarta. Les seves trobades amb el Persib de Java, avalades pels Vikings, són conegudes com «el clàssic» indonesi.  

El cas d’Haringga Sirla

S’havia normalitzat la violència i el cabal de morts fins que un assassinat va asseure el país al divan. Va ser el d’Haringga Sirla el 2018. El seguidor del Persija va acudir d’incògnit a l’estadi del Persib per regatejar la prohibició però va ser identificat pels aficionats locals. Va rebre cops sense pietat de la turbamulta i el seu cadàver va ser arrossegat pels carrers. Tot el procés va ser gravat amb mòbils i la majoria dels condemnats per la seva mort eren adolescents.  

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Molts van entendre que s’havia arribat massa lluny i havia de fer-se alguna cosa. Passa que la missió va recaure en l’Associació de Futbol Nacional (PSSI, per les seves sigles angleses), reflex fidel de la indolència, la ineptitud i la corrupció del Govern. Són coneguts els seus escàndols per nepotisme i suborns. El màxim dirigent del futbol indonesi, Edy Rahmayadi, va dimitir el 2019 després d’un escàndol de partits manipulats. Un predecessor, Nurdin Halid, va ser condemnat el 2004 i va continuar dirigint l’organització des de la presó. El seu cessament el 2011 va conduir a guerres de federacions rivals i tal desgavell que la FIFA va apartar Indonèsia de les competicions internacionals entre el 2014 i el 2016.  

Uns 42.000 aficionats es van ajuntar dissabte a l’estadi amb un aforament de 38.000. Els analistes parlen d’organització deficient, instal·lacions xacroses i una calamitosa operació policial. També apunten els més optimistes a una altra epifania nacional, com aquella d’Haringga quatre anys enrere, que acabarà amb la inacció cap a un problema social de primer ordre.